Política Estat espanyol

REFERÈNDUM MONARQUIA

Els estudiants fan patir al rei... una altra vegada

Felipe VI volia que el 3-O fos el seu 23F. L'emergència de la joventut contra la corona ho acosta més al 13S d'Alfonso XIII, el dia que va lligar la destinació de la seva dinastia al de la dictadura de Primo de Rivera.

Santiago Lupe

@SantiagoLupeBCN

Viernes 16 de noviembre de 2018 | 12:27

Aquest dijous van ser les d’Alacant i la Universitat Miguel Hernández (Elx) les que es van sumar als referèndum sobre la monarquia. En la nit del dimecres, la Universitat de Cantàbria. Ja són 14, quines s’apuntaran demà?

Aquesta és la pregunta que ha de rondar el cap de Felipe VI en aquests dies. Els estudiants universitaris estan robant-li el somni al rei. L’última vegada que un Borbó va haver d’abandonar el tron i sortir per potes ho va fer precedit de grans mobilitzacions estudiantils contra la monarquia que havia recolzat la dictadura de Cosí de Rivera.

Fa un any Felipe VI va assumir el repte d’aixafar el moviment català com el seu 23F. Una emulació senil del seu pare que li ha donat efectes molt diferents. Llavors Juan Carlos I, ajudat per un PCE i un PSOE totalment lliurats a la labor d’estabilitzar el Règim nascut de la Transició, va poder vendre la moto que havia detingut el cop d’estat darrere dels preparatius del qual va estar fins a unes setmanes abans de l’entrada de Tejero al Congrés. La cosa va colar.

El 23F de Felipe VI, que té l’acrònim de 3-O, no sembla que vagi a tenir el mateix efecte. Tots els mitjans cantaven lloes a un rei que havia enfrontat el “cop d’estat dels independentistes”. No obstant això, l’opinió pública no sempre coincideix, o almenys no en la mateixa proporció, amb l’opinió publicada. Avui el 39% de la població desaprova el discurs del 3-O, i el suport al dret a decidir creix en la resta de l’Estat fins al 41%.

Alguna cosa que demostra que milions de joves i treballadors no eren part del “a por ellos”. Una altra cosa és que la seva oposició discorregués “en silenci”, fruit del clima instal·lat pel bloc monàrquic i la seva nova “unitat dels demòcrates”. Que Podem i IU optessin per fer un pas al costat, es neguessin a cridar a mobilització alguna i es limitessin a alguna declaració formal contra l’escalada repressiva, no ajudava molt.

Per això el 3-O de Felipe VI s’acosta més al 13S d’Alfonso XII que al 23F de Juan Carlos I. Aquest dia el besavi de l’actual Cap de l’Estat va beneir el cop d’estat de Primo de Rivera. Una sortida autoritària i repressiva, especialment contra el moviment obrer, per a la llarga i profunda crisi del règim de la Restauració.

L’últim intent de supervivència d’un règim basat en un bipartidisme corrupte, incapaç de resoldre les grans demandes democràtiques emergents –com la naixent qüestió catalana, el problema colonial, la separació de l’Església i l’Estat o sobretot la qüestió agrària- i molt menys les demandes socials que exigia un potent moviment obrer que venia de protagonitzar el gran ascens de vagues de l’anomenat trienni bolxevic.

Alfonso XIII va lligar així la destinació del seu regnat, i el de la pròpia dinastia borbònica, al fet que aquesta sortida reaccionària triomfés i establís un règim de dominació estable. No ho va aconseguir i quan Primo de Rivera va caure al gener de 1930, a la monarquia li quedava poc més d’un any de vida.

En el cas del nostre actual rei el seu discurs del 3-O va ser el suport a un intent de restauració del Règim del 78 en clau repressiva i centralitzadora. Aixafar al moviment democràtic català i sobre aquesta via establir una nova forma de governar basada en l’Executiu, institucions tan antidemocràtiques com el Senat i sobretot el reaccionari Poder Judicial, aquesta casta de les togues tan sensibles a la banca, els corruptes i els violadors.

A dia d’avui cap dels seus objectius ha estat aconseguit. La qüestió catalana segueix viva, a pesar que la política de la direcció processista continuï portant a un impàs i a la reculada de la mobilització. I el nou, el rebuig a aquest règim, als seus intents reaccionaris de sobreviure’s i a la corona com a comandant en cap d’aquests, s’estén per amplíssims sectors de tot l’Estat, especialment la joventut.

Que siguin les i els joves els que siguin ocupant un lloc d’avantguarda és normal. Gens li deu aquesta generació al Règim del 78. Precarietat i frustració de tot projecte de vida és el que té per oferir-los. Però a més, és alguna cosa que hem vist en altres moments de la història en els quals davant la incapacitat de la burgesia d’oferir una sortida a la seva crisi de dominació, i encara la impotència de la classe treballadora per imposar la seva pròpia, sectors com la joventut estudiantil emergeixen com a expressió i catalitzador dels profunds malestars socials.

León Trotsky, en una carta a la revista Contra corrent dels comunistes oposicionistes espanyols al juny de 1930 –en plena expansió de les mobilitzacions estudiantils contra la monarquia d’Alfonso XIII- escrivia: "Quan la burgesia renuncia conscient i obstinadament a resoldre els problemes que es deriven de la crisi de la societat burgesa, quan el proletariat no està encara llest per assumir aquesta tasca, són els estudiants els que ocupen el prosceni. En el desenvolupament de la primera revolució russa, hem observat aquest fenomen més d’una vegada; aquest fenomen sempre ha tingut per a nosaltres una significació enorme i simptomàtica. Aquesta activitat revolucionària o semi revolucionària, significa que la societat burgesa travessa una crisi profunda. La joventut petit burgesa, sentint que una força explosiva s’acumula en les masses, tendeix a trobar a la seva manera la sortida d’aquest atolladero i a impulsar més endavant el desenvolupament polític."

La situació actual encara està lluny de la de 1930 i 1931, encara que pugui compartir aquest esquema general. La situació econòmica no és avui la de la catàstrofe posterior al crack del 29, encara que els núvols foscos de l’economia internacional, la precària sortida de la crisi i el manteniment de condicions de vida molt pitjors que fa 10 anys, converteixen aquest element en un imponderable que pot canviar sobtadament com va avançar el 2008.

Encara així, la principal diferència és que el rol de les burocràcies sindicals com paralitzadores de la capacitat d’organització i lluita de la classe treballadora és molt més fort que llavors. De fet porten treballant amb èxit perquè el moviment obrer no intervingui com a tal en la crisi del Règim del 78.

A aquesta labor passivitzadora, tant de la classe treballadora com d’altres sectors populars, s’afegeix la política del neorreformisme i les direccions burgeses i petit burgeses catalanes. Els primers desactivant el carrer en favor de la il·lusió en les eleccions i adoptant un curs d’integració en el propi règim com la seva pota esquerra. Els segons contenint el moviment català en els límits de la pressió institucional i com a molt la impotent via de la desobediència institucional, però actuant de bloqueig davant les tendències a l’acció directa o l’entrada de la classe obrera, com vam veure en la tardor de 2017.

El que també és diferent, però al nostre favor, és que el moviment estudiantil no és el d’una classe mitjana-alta molt minoritària com era al començament dels 30. La joventut estudiantil que s’està organitzant i que podria estar donant els primers passos d’un gran moviment estudiantil contra el règim i la corona és part d’una universitat de masses, encara malgrat la elitització soferta amb les pujades de taxes i retallades. El seu pes social i polític és molt major, la qual cosa la converteix en un perill potencial molt més amenaçador per a la seva Majestat.

És per això que la preocupació i el possible insomni de Felipe VI està tan justificat com l’optimisme d’aquells que volem acabar amb una institució medieval i lligada al franquisme. Perquè a més del somni, puguem arrabassar-li molt més, la seva corona, serà necessari que aquest incipient moviment apunti encara més alt. Que s’estenguin i coordinin les consultes a totes les universitats, que es posi en peus un gran moviment estudiantil contra la monarquia, que se solidifiqui la unitat de la lluita contra el règim del poble català amb els de la resta de l’Estat i que, sobretot, busqui confluir amb altres fenòmens com el moviment de dones i el gegant emmordassat, el moviment obrer.

Que la rebel·lió contra la corona que comença avui en les facultats, arribi a revolucionar els centres de treball, acabi amb l’altre gran regnat, el d’una burocràcia sindical arnada en les seves butaques des dels Pactes de la Moncloa i obri el camí a poder imposar processos constituents en tot l’Estat, on a més de la qüestió de la corona, puguem aconseguir tot un programa contra l’atur, la precarietat i la resta de demandes socials sobre els beneficis i privilegis dels capitalistes i les grans famílies.







Temas relacionados

Política Estat espanyol   /    Mobilització estudiantil   /    Moviment estudiantil   /    Referèndum república o monarquia   /    Referèndum   /    Règim del ’78   /    Monarquia   /    #ReferendumUAM   /    En Català   /    Rey Felipe VI

Comentarios

DEJAR COMENTARIO