Géneros y Sexualidades

JUICIO A LA MANADA

Una sentència que exposa la merda de la justícia patriarcal

La sentència en el cas de ‘la Manada’ ha generat una onada d'indignació i ràbia popular a tot l'Estat espanyol. El moviment de dones ha tornat a sortir als carrers.

Josefina L. Martínez

Historiadora | Madrid

Domingo 29 de abril

“Aquesta justícia és una merda”, “Ja n’hi ha prou de justícia patriarcal”, “No va ser un abús, va ser una violació”, i “Un d’ells és Guàrdia Civil”, van ser algunes de les consignes més escoltades en les manifestacions que van desbordar les principals ciutats espanyoles.

Des de fa mesos s’esperava amb gran expectació la sentència del cas de ‘la Manada
’, la violació d’una jove de 18 anys per un grup integrat per un militar i un Guàrdia Civil. El tribunal ha condemnat als 5 acusats a 9 anys de presó pel crim d’abús sexual, però els ha absolt en el d’agressió sexual, intimidació i robatori.

El fonament de la sentència per part de dos jutges -que rebaixen el delicte respecte al que demanava l’acusació- ha encès la ràbia. Els magistrats reconeixen que no va haver-hi consentiment i accepten com a fet provat que la jove va ser “abusada” (violada) en un acte grupal contra la seva voluntat, però diuen que no va existir “intimidació” ni “violència” en els fets. L’argument és pervers perquè carrega la culpabilitat a la víctima: com que la jove no es va resistir físicament, els jutges desprenen que no va haver-hi violència per part dels agressors. Com si una violació grupal no fos violenta i intimidatòria. Milers de dones es pregunten: “realment ella havia de copejar als agressors i arriscar la seva pròpia vida perquè la creguessin?”.

Si aquesta decisió dels jutges va despertar un profund rebuig, el vot particular del jutge Ricardo González, negant la violació, va generar directament estupor i fàstic. Per a aquest jutge, el que va passar aquella matinada va ser una “gresca”, especula que la víctima es va excitar sexualment, que no va sofrir dolor ni por i conclou que els integrants de la manada havien de ser absolts i posats en llibertat.

Aquest escandalós vot no és una excepció. És l’expressió d’un sistema judicial patriarcal que culpabiliza a les víctimes i naturalitza les agressions sexuals, la violència cap a les dones i els feminicidis. Un sistema on un jutge conservador i masclista té la potestat d’un rei totpoderós per interpretar al seu gust els fets i dictaminar sobre les nostres vides. Per això milers de dones i també molts homes sortim als carrers per manifestar el nostre rebuig, reprenent les mobilitzacions del 8M i la vaga de dones. El qüestionament a la justícia patriarcal apunta contra una institució reaccionària que avui es troba a l’ofensiva contra les llibertats democràtiques, demanant penes de fins a 60 anys de presó per als joves d’Alsasua per una baralla de bar, condemnant a tuiters i activistes per protestar contra la corona i mantenint a la presó als polítics catalans.

No és un cas aïllat, es diu patriarcat

Des dels grans mitjans i partits polítics del règim s’intenta canalitzar el profund descontentament social cap a mesures com la revisió de la tipificació dels delictes d’agressió sexual en el Codi Penal. Fins a representants del PP han declarat que és un “bon moment” per obrir aquesta reflexió. Però pot sorgir d’aquí una solució a la violència contra les dones, els abusos i les violacions?

A l’Estat espanyol hi ha una violació cada vuit hores -segons dades oficials-, encara que les organitzacions de dones denuncien que la xifra és molt major, perquè de cada 6 violacions, solament se’n denuncia una. Un cop les dones es decideixen a fer-ho, han de passar pel martiri dels interrogatoris policials i judicials i l’estigmatització als mitjans de comunicació. En el cas de ‘la Manada’ es va arribar a utilitzar un detectiu privat per investigar a la jove i presentar com a “prova” en contra seva una foto on se la veia amb les seves amigues. Amb això es pretenia desqualificar la seva denúncia: sembla que no n’hi ha prou amb ser violades, les dones no tenen dret a intentar refer les seves vides.

L’antropòloga Rita Segato explica que les violacions són un acte de poder en una societat patriarcal. Una societat on els homes tenen poder sobre el cos de les dones, els mitjans de comunicació les cosifiquen i es difon la idea que quan les dones diuen “no” en realitat estan dient “si”.

Enfront d’aquestes estructures patriarcals profundament arrelades, les propostes punitivistes (augmentar les penes als crims sexuals) no són una solució. Com explica també Segato: “Els Estats Units són un dels països amb penes més severes contra les violacions i la incidència de les violacions és màxima. La violació, per tant, constitueix una problemàtica social i no la conducta d’un criminal ‘rar’. (…) Ni la presó, ni la castració química, ni la pena de mort, ni la cadena perpètua resolen el problema.” (1)

Si la força del moviment de dones als carrers es canalitza cap a una estratègia que posa l’eix a exigir-li a l’Estat (el mateix Estat que és còmplice del patriarcat, que expulsa als immigrants i persegueix activistes) penes més dures pels agressors, pot acabar en una legitimació d’aquest, mentre es crea la il·lusió que amb càstigs individuals es pot acabar amb l’opressió cap a les dones.

Com assenyala la feminista argentina Andrea D’Atri: “La legítima cerca de justícia davant els crims d’odi, com els femicidis, paradoxalment condueix a limitar la definició de violència patriarcal a l’estretor de les figures jurídiques estipulades en el sistema penal. El Dret ens retorna impotent les limitacions que té la búsqueda de l’eliminació de l’opressió amb els mateixos instruments amb els quals la mateixa és legitimada i reproduïda.”

Et pot interessar: Andrea D’Atri, Patriarcat, crim i càstig.

Patriarcat i capital: aliança criminal

Amb la sentència de ‘la Manada’ ha quedat de manifest que és necessari desarmar les bases d’aquesta justícia patriarcal i capitalista. Mesures bàsiques en aquest sentit serien l’elecció de tots els jutges per sufragi universal i la generalització dels judicis per jurats populars. A la vegada, caldria exigir que en els casos d’agressions sexuals participin comissions independents de dones, amb especialistes en violència de gènere. Són necessàries campanyes d’educació sexual i la formació de comissions de gènere en llocs de treball, instituts i universitats, per transformar radicalment els plans d’estudi incorporant la formació contra tot tipus d’opressions. Per a això caldrà destinar major pressupost a les campanyes contra la violència de gènere i l’educació, així com recursos d’ajuda a víctimes de violència masclista, amb cases d’acollida i centres controlats per les pròpies dones sense presència policial. Però, tot i així, això no és suficient. Perquè com cridem tantes vegades a les manifestacions: “no és un cas aïllat, es diu patriarcat”.

Des de la tradició del feminisme socialista analitzem que la violència cap a les dones, les agressions sexuals i les violacions són consubstancials a les societats de classe des del sorgiment de la propietat privada. Com va escriure Friedrich Engels: “L’home va empunyar també les regnes a la casa; la dona es va veure degradada, convertida en la servidora, en l’esclava de la luxúria de l’home, en un simple instrument de reproducció.” (2)

Les violacions han estat històricament un arma de “guerra”, instrumentalitzant el cos de les dones com una mercaderia i com una afirmació del poder dels triumfadors. Al segle XXI, l’augment dels casos d’abusos i masclisme entre els joves o la persistència de pràctiques brutals de violacions grupals en països amb “democràcies avançades”, manifesten de forma tràgica la persistència del patriarcat. Una opressió mil·lenària que el capitalisme reforça, alimentant grans indústries com el tràfic de dones o la indústria del porno.

Com va assenyalar al seu moment la revolucionària russa Alejandra Kollontai, per acabar amb segles d’opressió de les dones farà falta una veritable “revolució psicològica de la humanitat”, però aquesta no podrà si més no començar a bosquejar-se en un sistema on impera la propietat privada, el masclisme, el racisme, l’individualisme i la submissió de milions d’homes i dones sota el poder d’uns pocs. L’alternativa és radicalitzar la lluita del moviment de dones, al costat de la classe treballadora i tots els oprimits, contra el patriarcat i el capitalisme. En això estem.

1. Rita Segato: “La violació és un acte de poder i de dominació”

2. Friedrich Engels, L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat.






Temas relacionados

"La Manada"   /   En Català   /   punitivismo   /   Patriarcado   /   Heteropatriarcado   /   Machismo   /   Géneros y Sexualidades

Comentarios

DEJAR COMENTARIO