Mundo Obrero Estado Español

MOVIMENT OBRER

Una alternativa obrera enfront dels atacs patronals en la indústria de l’automòbil

Els treballadors i treballadores del sector de l'automòbil en l'Estat espanyol veuen com les seves condicions laborals i salarials empitjoren cada vegada que signen un nou conveni amb les seves empreses.

Jorge Calderón

Historiador y Profesor de Secundaria, Zaragoza

Jueves 8 de febrero | 08:51

Foto: Fàbrica Opel Figueruelas

El cas de Opel no és un cas aïllat. L’acceptació, sota xantatge i amenaces de deixar sense producció a la planta, d’una disminució de salari i de major càrrega de treball per part de la plantilla de Figueruelas, no és un cas aïllat. Per desgràcia és una dinàmica, que es repeteix fàbrica a fàbrica en tota la indústria de vehicles.

La patronal automobilística està accelerant els ajustos laborals en plena reconversió cap al cotxe elèctric. Aquest procés es realitza entre amenaces de deslocalització més o menys explícites en funció de quina multinacional es tracti.

Tot això ocorre mentre les vendes del sector es disparen, tant dins del país com a via exportació, una vegada superat wl retrocés dels primers anys de la crisi. Als treballadors de Opel, s’’hi han sumat els 8.000 treballadors de Ford de la planta d’Almussafes (València). Aquests acaben d’aprovar en referèndum, també sota amenaces de la patronal i després de la nul·la resistència de la burocràcia sindical, un conveni molt semblat al de Opel.

El mateix inclou també dos anys de congelació salarial prèvia. D’aquesta pèrdua solament recuperarien poc més de la meitat del que pugi l’IPC en els dos anys següents.

Guanyar més diners a costa de més explotació

En aquesta frase es pot resumir la filosofia de qualsevol patronal i que amb tanta duresa i rapidesa està aplicant la del sector automobilístic. Guanyar més diners reduint els costos de producció, és a dir, que els treballadors treballin més per menys, i dur a terme aquestes polítiques costi el que costi.

L’exemple més clar d’això, és el President del grup PSA, el portuguès Carlos Tavares. El màxim responsable d’un dels principals fabricants europeus que ven al Mercat vehicles de les marques Peugeot, Citroën, DS i ara Opel, té clar que solament ha de prendre les mesures que li reportin un major benefici.

Per a això no li importa fer els ajustos que facin falta, com ja ha demostrat a França, on les condicions de treball imposades han provocat nombrosos suïcidis. Ara després d’aconseguir els seus propòsits a Opel i a la fàbrica de PSA a Villaverde (Madrid), vol imposar les seves dràstiques retallades a la fàbrica de PSA a Vigo.

Resulta encara més indignant que tot aquest procés es faci quan venim d’anys d’un gran auge del sector en l’Estat espanyol. L’any passat va duplicar les vendes en superar el milió de vehicles nous a Espanya amb una facturació de 18.015 milions d’euros. Les exportacions van duplicar aquestes xifres en aconseguir els 2,29 milions de turismes, als quals se sumen 405.000 vehicles industrials, un nivell que no es registrava des de 2007, segons les dades de CCOO.

Aquesta bonança, no obstant, sembla que es comença a esquerdar lentament. Les exportacions han baixat per primera vegada en els últims anys i el Pla PIVE (ajuda per a la compra d’un cotxe) va passar de 200 milions als Pressupostos Generals de l’Estat( PGE) del Govern als 50 milions d’ara i amb condicions per als cotxes ecològics. Precisament és aquest lleuger estancament del sector l’excusa utilitzada per la patronal per dur a terme els seus brutals plans d’ajustament.

Unitat i lluita enfront dels atacs

Com es diu popularment encara que hem perdut algunes “batalles”, degut principalment a l’estratègia de la burocràcia sindical d’acceptar les retallades sense donar una baralla seriosa basada en aturades, mobilitzacions i extensió de la solidaritat cap els conflictes, com demostren una vegada més els recents casos de Opel i Ford, la “guerra” no està perduda.

En ambdues plantes, la campanya de la “por”, de no hi ha alternativa possible, d’això o el “abisme” impulsada per les direccions d’UGT i CCOO, va fer que el referèndum fos favorable al pacte.

No obstant això, aquesta va ser una victòria “per la mínima”, ja que en Ford el 49% i en Opel el 41% de la plantilla van votar en contra d’aquests acords per la patronal i el beneplàcit de la burocràcia sindical.

Aquests percentatges tan alts indiquen un gran nivell de ràbia i descontent amb el signat. Això ha de començar a ser canalitzat i organitzat en assemblees de base per secció que convergeixin en una gran assemblea general de fàbrica que davant el proper atac patronal pot fer front a la gairebé segura “traïció” de la burocràcia sindical. En aquesta tasca els sindicats que s’han oposat al pacte, com la CGT, han de jugar un paper fonamental.

Aquesta lluita, és clar, no pot ser una lluita d’una fàbrica en solitari, les direccions sindicals han de fer, des que s’iniciï el conflicte, una crida a la “unitat d’acció i de lluita” amb la resta de treballadors del sector.

Per molt que els intel·lectuals i els mitjans de comunicació burgesos ho diguin, la “solidaritat de classe” no està morta. Els companys i companyes de la fàbrica de PSA a Vigo, ho han demostrat recentment. Davant l’amenaça de l’empresa de portar la seva producció a Vigo, aquests van treure un comunicat apostant a la lluita de la plantilla de Figueruelas, afirmant rotundament que “no esteu sols” i que “no els hi treurem el pa de la boca per seguir engreixant nosaltres”.

Tampoc està morta la “lluita de classes”, com demostren les vagues massives, que la setmana passada van paralitzar gran part de la indústria d’automòbil a Alemanya.

Aixequem un Programa Obrer enfront del “xantatge” patronal

Quan es produeix un “atac” patronal com els descrits en aquest article, la burocràcia sindical sempre afirma que no hi ha alternativa possible i que cal acceptar el que sigui per conservar la producció. No obstant, això és radicalment fals.

Enfront de l’argument de que “no hi ha treball” i cal acomiadar a gent, nosaltres defensem el repartiment d’hores laborals sense reducció salarial. Amb aquesta mesura evitaríem acomiadaments i disminuiríem l’excessiva càrrega de treball que tenen els treballadors d’aquest sector. A més permetríem l’ingrés a la fàbrica de nous treballadors. Mesures que van en direcció de mitigar les condicions de precarietat actual i atur, i que alhora s’implementarien tocant el benefici del capitalista.

Així mateix quan la patronal digui que l’empresa té “perdudes” i per això cal baixar els salaris, nosaltres defensem l’obertura dels “llibres de comptabilitat” perquè no ens fiem dels seus “nombres”. Finalment, si s’arriba al punt final i l’empresari anuncia el tancament de l’empresa, apostem per la nacionalització sense pagament sota control obrer.

Solament la gestió i el control obrer de la planta (administració, producció, etc.) sota titularitat pública, pot garantir el manteniment dels llocs de treball. I a més garantir unes condicions de treball i salarials dignes, que permetin fins i tot l’entrada de nous companys a la fàbrica i la inversió dels beneficis en favor de la resta de la societat i no per a la “butxaca” de la patronal.






Temas relacionados

Opel Zaragoza   /   En Català   /   Mundo Obrero Estado Español   /   Aragon   /   Precariedad laboral   /   CCOO   /   UGT   /   CGT

Comentarios

DEJAR COMENTARIO