Política Estado Español

CATALUNYA-OPINIÓ

Referèndum de l’1-O: sis mesos després…

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

Miércoles 4 de abril | 07:05

Han passat ja sis mesos d’ençà que es va fer el referèndum de l’1-O. Sembla una eternitat. Sis mesos d’una jornada que ha canviat molt la realitat política catalana. Ha estat un dels moments més intensos del moviment democràtic català per l’autodeterminació nacional. Acompanyat també per les vagues i les mobilitzacions del 3-O i el 8-N.

Va ser una jornada en la qual segons va dir “M punto Rajoy” “no va haver-hi un referèndum”. Una jornada en la qual no va haver-hi urnes ni paperetes “gràcies” al Ministre Zoido i els seus agents “Mortadelo i Filemón”. Una jornada perseguida per jutges, el Suprem i el Constitucional, és a dir “completament il·legal”. Una jornada molt “pacífica” en la qual la Policia Nacional i la Guàrdia Civil “no van reprimir”.

Va ser una jornada històrica en la qual més de dos milions de catalans van emetre el seu vot. En la que desenes de milers es van encarregar de protegir les escoles on s’anava a votar. Moltes d’elles i ells estaven d’empeus a les cinc de la matinada esperant les urnes. Molts d’ells i elles es van posar al davant de la policia per a defensar el seu vot i els seus drets. Més enllà de tot això, 2’3 milions de vots sense comptar els que van ser arrencats per aquests gossos de presa que van estar tot el matí arrencant urnes. Va ser una jornada que va canviar Catalunya.

L’ascens de nous actors polítics

Si bé molts CDRs es van crear per al referèndum de l’1-O, acabat aquest, no es s’han esgotat els CDRs sinó que s’han potenciat amb una força renovada. S’han expandit cap a tota la geografia catalana. Inclús s’han format alguns comitès a les Illes Balears, el País Valencià i també en algunes capitals europees. Impulsats decididament per la CUP, han arribat a organitzar a algunes desenes de milers d’activistes.

Els CDRs van mostrar el seu múscul a la vaga del 8-N amb més de 70 carreteres i vies de ferrocarrils tallades per tot el Principat causant un gran disloqui en els transports de mercaderies i transport urbà. Els CDRs van tornar a mostrar tota la seva força després de l’empresonament de Puigdemont a Alemanya i durant els dies posteriors, com es va poder veure quan van neutralitzar les tanques dels peatges.
La completa desaparició d’Unió Democràtica juntament amb l’esclat de l’antiga Federació que formava Convergència i Unió, i, per descomptat la “transformació” de Convergència en el PDeCAT és tan sols una part de la decadència dels representants polítics de la burgesia catalana de Junts per Catalunya.

La “nova” marca electoral política elegida per Puigdemont ha evitat els pitjors presagis que les enquestes donaven a la formació del 3%. El cop de 155 li va donar una sobre vida a Carles Puigdemont, ja que era el President desnonat pel Règim del 78. La “llista del President” va donar una sobre vida al PDeCAT tot i que amb alguns curtcircuits i baralles internes. Mentrestant el sector de Marta Pascal buscant el diàleg amb els colpistes, el de Puigdemont tracta de pactar una República amb Rajoy.

També va destacar, sobretot el 21D, l’ascens de Ciutadans. La sorprenent victòria de Ciutadans ha deixat la presència electoral del PP al marge de la realitat política i al PSC marcant el pas en el mateix lloc. Lamentablement, més d’un milió de vots van anar a parar a aquesta llista dretana i anticatalana. Una part important dels seus vots van procedir dels barris més populars que van votar més bé en clau nacionalista i no tenint en compte una expressió de classe, qüestió que era impossible per la falta d’una expressió electoral dels treballadors.

Aquesta llista dretana es va vestir de socialdemòcrata per al 21D i es va dedicar més bé a parlar de drets socials mentre aixecava tot el seu odi contra Catalunya. Van ser els primers a demanar l’aplicació del 155, en parlar d’un inexistent adoctrinament en les escoles catalanes i en criticar al PP per haver reprimit poc l’1-O acusant de colpistes als líders independentistes.

El front sobiranista fa aigües

El front sobiranista mai ha estat “un camí de roses”. Sempre ha tingut fortes divergències. Fins i tot algunes han estat públiques com el pressing a la CUP per investir a Mas o el pressing a Esquerra per formar Junts pel Sí. De totes maneres, sempre trobaven la forma per continuar el procés i rebre el suport de la gent. Qüestió que ara està en dubte.

D’una banda, ressorgeix amb força un sector dialoguista. És a dir, que vol asseure’s a negociar amb Rajoy què fer. Aquest sector mai va ser minoritari. Tan sols s’ha de veure quantes vegades Artur Mas o Carles Puigdemont van tractar de negociar amb el Govern mentre Rajoy i els jutges estaven. Aquest sector està capitanejat pel PDeCAT de Marta Pascal i Artur Mas i per Esquerra Republicana que busquen per tots els mitjans acceptar els estrets límits del Règim del 78.

En aquests dies hem pogut llegir declaracions d’Artur Mes qüestionant la investidura de Carles Puigdemont donat que "comportaria obrir més processos penals contra més persones". El nou home fort d’ERC, Pere Aragonès insisteix en el diàleg amb Rajoy: “Cal dialogar, com han insistit tant Puigdemont com Junqueras durant la passada legislatura”. Seran capaços de cridar a l’ordre a Puigdemont?

El greu problema que té el sector “dialoguista”és que el PP està en el mitj d’una feroç competició amb Ciutadans per l’electorat de dreta. En aquest marc, “M punt Rajoy” no solament que no afavorirà negociació alguna sinó que continuarà amb el mateix camí dels últims anys: repressió judicial i policial en els casos més complexos. Les enquestes pronostiquen resultats dolents per a la formació de la gavina. Rajoy necessita una victòria, i per a això pensa en com empresonar a Puigdemont.

Després hi ha un altre sector, el d’esquerra, la força central de la qual és la CUP. Els dirigents de la CUP, després d’anys de mà tendida a Convergència i Esquerra, rebutgen el gir autonomista d’aquestes formacions i pretenen que aquestes siguin fidels a la República votada l’1-O. Lamentablement, encara no s’han adonat que tant Puigdemont com Junqueras han anat molt més allà d’on volien anar. I, que ara no estan per la “acció republicana”.

Finalment va aparèixer un “nou” sector que és el de Puigdemont/Junts per Catalunya. El gran problema de Puigdemont és que el Govern de Rajoy busca la seva “mort política”. Però fins i tot, alguns exsocis busquen alguna cosa així com la seva “jubilació política”. Diguem que Esquerra i el PDeCAT volen pagar el “cost” de la pèrdua del President per iniciar més lliurement el camí autonomista. Cost que Carles Puigdemont no sembla disposat a pagar.

No està mort qui lluita

En les setmanes i mesos posteriors al 1O el Govern de Rajoy juntament amb el Constitucional i el Suprem van llançar una feroç ofensiva repressiva contra el poble català. Per a això van comptar amb el suport eficaç del PSOE (idèntic al PP) i de Ciutadans (encara més cavernícoles que el búnker). Una ofensiva centrada en l’acció judicial del Suprem i l’Audiència Nacional i també recolzada per la Guàrdia Civil realitzant informes sobre una rebel·lió.

Aquesta ofensiva amb prou feines si va ser contestada pel poble català. Responsabilitat central és que les organitzacions com la ANC i Òmnium s’han negat a fer una àmplia campanya de mobilització i organització centrada en els llocs de treball, d’estudis i els barris. I, elles van ser recolzades per Esquerra Republicana, el PDeCAT i JxCat. En síntesi, cap dels capdavanters independentistes està a l’altura del cop del 155.

Aquesta situació va fer l’efecte que el Règim podia avançar ràpidament i assestar un duríssim cop per derrotar al poble català. No obstant això, no està mort qui baralla. Quan el jutge Lamela va augmentar el seu llistat d’imputats i presos i després la policia alemanya va detenir a Puigdemont es va deslligar una sèrie de mobilitzacions i accions dels CDRs, la ANC i Òmnium. De totes maneres, és clar que aquestes van amb el fre de mà posat.

Encara continua dempeus el poble català, donant batalla. Aquesta és una primera constatació. També continua al capdavant d’aquest moviment la mateixa adreça que es “va absentar” de la república declarada el 27O, això és, ANC, Òmnium, ERC, PDeCAT i JxCat, qüestió que limita molt la seva acció. Encara que en aquests dies és possible que comenci a destacar-se un nou sector, que és el dirigit pels CDRs-CUP els qui més defensen la lluita per la llibertat dels presos polítics. I, també continua un fort enfrontament entre el Règim del 78 i els partits polítics catalans independentistes.

A sis mesos del 1O encara continua pendent fer efectiva la república votada el 1O i és imprescindible que els treballadors i el poble catalans enfrontin activament l’ofensiva política de Rajoy i el Règim del 78. Per a això és clau desallotjar de l’adreça independentista a aquells que s’han baixat del mandat del 1O i el 3O. La CUP i els CDRs poden jugar un rol central en això estenent-se a les universitats, instituts, llocs de treball i tots els barris.

La República és impossible de la mà d’Esquerra, el PDeCAT i JxCat. Solament serà possible tendint la mà als treballadors i el poble, si aquesta República aixeca audaçment un programa que resolgui l’atur, la precarietat i mesures anticapitalistes contra les grans empreses que boicotegin la naixent república, Catalunya serà la capçalera de platja que acabi amb el Règim blindat del 78 i instaurar una Federació de Repúbliques Socialistes lliure i voluntària.







Temas relacionados

Independencia de Catalunya   /    Artículo 155   /    Autodeterminación de Catalunya   /    En Català   /    Carles Puigdemont   /    Política Estado Español   /    Referendum en Catalunya   /    Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO