Política Estado Español

DECLARACIÓ DE LA FRACCION TROTSKISTA-CUARTA INTERNACIONAL

Recolzem la rebel·lió del poble català i el seu dret a l’autodeterminació

Per una República catalana independent i socialista. Per una Federació lliure de Repúbliques Socialistes Ibèriques.

Domingo 8 de octubre | 08:39

Edición castellano

DECLARACIÓ DE LA FRACCION TROTSKISTA-CUARTA INTERNACIONAL

Recolzem la rebel·lió del poble català i el seu dret a l’autodeterminació. Per una República catalana independent i socialista. Per una Federació lliure de Repúbliques Socialistes Ibèriques.

1. L’1 d’octubre el poble català va manifestar de forma majoritària la seva voluntat per la independència

L’1 d’octubre més de dos milions de persones van votar en el referèndum per la independència de Catalunya, derrotant els intents del Govern conservador del PP i del Règim del ‘78 d’impedir-ho mitjançant una brutal ofensiva repressiva. Aquest dia desenes de milers de persones van ocupar les escoles i punts de votació, resistint contra més de 10.000 policies nacionals i guàrdies civils traslladats a Catalunya com a veritables tropes d’ocupació. El 3 d’octubre aquesta voluntat es va expressar novament en una vaga general amb alt seguiment, amb 50 tallades de carretera i massives mobilitzacions. Malgrat el boicot de les cúpules burocràtiques dels sindicats CCOO i UGT, la vaga va ser contundent. Els intents del govern de Catalunya de transformar-la en una “aturada cívica” al costat de la patronal i les direccions dels sindicats majoritaris, no van impedir que la classe treballadora aparegués a l’escena política.

La forta repressió de l’1-O va aprofundir un ampli sentiment democràtic a la resta de l’Estat espanyol en suport al poble català, com van mostrar les mobilitzacions a Madrid, Saragossa, Bilbao i desenes de ciutats, mostrant el seu rebuig a la repressió i el suport al dret a decidir, tot i que aquest sentiment encara no s’ha manifestat en accions massives.

Els socialistes revolucionaris internacionalistes considerem fonamental estendre la solidaritat internacional amb el poble català, contra la repressió i en defensa al seu dret a l’autodeterminació, la qual cosa inclou el seu dret a separar-se, derrotant l’ofensiva reaccionària de la monarquia, el govern i el règim.

Les organitzacions que signem aquesta declaració, sempre hem defensat incondicionalment el dret a l’autodeterminació del poble català, així com el de totes les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol. Ho hem fet sense ser independentistes; no hem assumit la separació com el projecte pel qual hagués de lluitar la classe treballadora catalana, sinó la lluita perquè aquest dret fos part del programa de lluita del conjunt de la classe treballadora de l’Estat espanyol, conquistar-lo en una lluita comú amb la classe treballadora de la resta de l’Estat per soldar per aquesta via la unitat de la classe obrera en la perspectiva d’una federació de repúbliques obreres ibèriques. Cap poble que oprimeixi a un altre podrà mai ser lliure i solament lluitant contra el conjunt de la classe capitalista podrà aconseguir posar fi a l’opressió i l’explotació.

Després de l’1O i el 3O, donat el pronunciament massiu i majoritari del poble català per la independència, defensem el dret a que aquesta pugui efectivitzar-se amb els mètodes de la lluita de classes i des de la clara perspectiva d’una Catalunya independent i socialista, oposada al projecte de les direccions burgeses i petit-burgeses del moviment, alhora que cridem al conjunt de la classe treballadora de tot l’Estat a enfrontar al Règim del ’78 i a defensar el dret dels catalans com a condició necessària per poder forjar la unitat de la classe obrera i obrir la perspectiva de la lluita per una lliure federació de repúbliques socialistes ibèriques.

2. El règim capitalista espanyol es troba en la crisi més profunda des del seu naixement el 1978

La “qüestió catalana” aprofundeix l’aguda crisi del Règim del ’78, nascut de la Transició pactada amb la dictadura franquista. Un règim basat en la restauració de la monarquia, la defensa de la “unitat indivisible” d’Espanya – negant el dret a l’autodeterminació de les nacions que conformen l’Estat Espanyol-, i l’atac dels capitalistes i la classe treballadora.

La crisi capitalista i l’emergència del 15M van obrir una profunda crisi de representació dels grans partits capitalistes espanyols, l’anomenat bipartidisme de PP i el PSOE, així com l’aparició de noves forces polítiques per dreta (Ciutadans) i l’esquerra reformista (Podemos). Però la crisi del Règim es va expressar també amb el creixement del sentiment independentista a Catalunya, que no era majoritari anys enrere. Aquest va ser inflamat en primer lloc per la dreta del PP i l’Estat amb la seva negativa a rediscutir la seva autonomia oposant un pla recentralizador. Però també pels sectors de la burgesia i la petita burgesia catalanes, per conjurar el malestar generat per les polítiques austericides i lliberticides de retallades, precarietat que ells mateixos havien imposat des de la Generalitat.

Les vies per a una “restauració” del Règim polític, a través d’una modificació del pacte de 1978 sense qüestionar les bases del mateix, promogudes per la nova esquerra reformista de Podemos troben un obstacle insalvable a Catalunya. S’han obert bretxes per dalt molt difícils de tancar. Una “crisi orgànica” que s’aguditza i obre la possibilitat de “sortides de força” i opcions bonapartistes de major repressió, però que també ha donat pas a l’emergència del moviment de masses i la classe treballadora, plantejant la possibilitat d’una major radicalització. Malgrat les declaracions de la Comissió Europea i de diferents governs com l’alemany, la “crisi catalana” no és només una crisi interna de l’Estat Espanyol. Per contra, una possible independència de Catalunya portaria a un salt enorme en la crisi europea i encoratjaria a altres qüestions nacionals de tota Europa, sobretot si aquesta es dóna en el marc de mobilitzacions massives. Per això, la Comissió Europea i el govern alemany- amb el suport no solament dels conservadors sinó de la socialdemocràcia alemanya i la burocràcia sindical - estan amb tot darrere del govern de Rajoy, els mateixos que van ser els seus aliats centrals per imposar les seves polítiques d’austeritat en l’Estat Espanyol.

3. La monarquia recluta forces per a una resposta més bonapartista i repressiva

El discurs de Felipe VI, la mateixa nit de la vaga general, ha estat una forta apel·lació a la unitat de tots els agents del Règim per a una escalada repressiva sense precedents contra les institucions catalanes i el massiu moviment democràtic en curs. Un ple suport de la monarquia al Règim i al govern de Rajoy, que va quedar molt afeblit després del referèndum, justificant la repressió i avalant noves mesures “excepcionals”, com podria ser l’aplicació de l’article 155, amb mesures que podrien incloure la liquidació de la Generalitat i el Parlament, fins i tot la detenció de membres del Govern, la il·legalització dels partits independentistes, etc. L’endemà passat, el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre la sessió del Parlament de Catalunya per impedir una possible declaració unilateral d’independència (DUI) per part del Govern català. Una mesura sol·licitada pel PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya), que al costat del PSOE està actuant com a sostenidor directe del Règim i la seva repressió. Els propers dies es poden esperar noves mesures excepcionals, en una deriva clarament més autoritària del règim polític.

Els socialistes revolucionaris internacionalistes exigim el cessament immediat de totes les mesures repressives i la retirada de totes les tropes d’ocupació (Guàrdia Civil i Policia Nacional), al mateix temps que rebutgem totes les mesures que atemptin contra les llibertats democràtiques i vulnerin els designis del poble català tal com van quedar expressats diumenge passat.

4. Els partits reformistes i les seves crides al “diàleg” polític que no resoldran res de fons

L’esquerra reformista d’ Unidos Podemos (integrada per Podemos i Esquerra Unida), que es troba al capdavant dels governs de les principals ciutats de l’Estat com Barcelona o Madrid i té una força de 70 diputats al Congrés, se situa al “centre” polític constitucionalista, fent crides al “diàleg” i a l”’enteniment”, proposant la mediació del Papa i la Unió Europea. Enfront de la línia dura del rei i Rajoy aquestes crides són ara com ara infructuoses. Els reformistes no van recolzar ni reconeixen la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre, amb l’argument que ells volen un referèndum “pactat” i “amb garanties” o sigui que respecti el marc fixat pel règim de 1978. Però, com esperar un referèndum pactat amb el mateix Règim que nega per principi el dret a l’autodeterminació? Unidos Podemos sembra il·lusions en un impossible “referèndum pactat”, mentre es nega a posar tota la seva força i influència política al servei d’una defensa efectiva del dret a decidir i de la voluntat expressada pel poble català. Se situen com l’apèndix per esquerra del Règim del ‘78 i la seva “legalitat”, defensant una estratègia utòpica de regeneració democràtica del reaccionari règim imperialista espanyol. Unidos Podem hauria de trencar immediatament amb aquesta política per posar-se al servei de cridar a una massiva mobilització social, a Catalunya i en tot l’Estat espanyol, contra la repressió, pel dret a decidir i en suport a la voluntat del poble català.

5. La direcció burgesa i petitburgesa del procés català

La direcció del procés, el PdeCat i Esquerra Republicana de Catalunya (cohesionats a Junts pel Sí), representa als partits històrics de la burgesia i la petita burgesia catalana, que durant dècades van imposar durs ajustos contra el poble treballador, promovent la precarietat laboral, la desocupació, les retallades socials i la repressió contra la classe treballadora i la joventut amb els Mossos d’Esquadra com el seu braç repressiu.

La gran burgesia catalana, que congrega els principals grups capitalistes, bancs i corporacions, sempre ha estat, i ho segueix sent, defensora de la unitat de l’Espanya imperialista (i dels seus negocis amb ella) i contrària a la independència. El gir independentista d’un sector del personal polític de la burgesia catalana, recolzat per sectors de la burgesia mitjana i petita, va ser el subproducte d’un reacomodament enfront del sorgiment d’un enorme moviment democràtic i per evitar el seu desprestigi enfront de les masses. Això va donar lloc a un nou equilibri dins del bloc sobiranista amb major pes de les organitzacions polítiques i socials de la petita burgesia independentista, com ERC i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), així com un enorme pes a la CUP per la pròpia aritmètica parlamentària malgrat ser minoritària pel que fa a les altres formacions. La CUP, que es reivindica “anticapitalista”, ha estat una peça clau per sostenir el full de ruta de l’independentisme burgès i petit burgés.

L’estratègia de la direcció del procés és portar tota l’energia del moviment de masses i els treballadors darrere d’una sortida burgesa, ja sigui mitjançant la proclamació d’una República capitalista independent o, davant les dificultats per fer efectiu el mateix projecte, una nova renegociació de l’Estat de les Autonomies amb el Règim. En aquest camí sembren il·lusions en què la Unió Europea recolzi la independència catalana, la mateixa UE imperialista que no va dubtar a aixafar al poble de Grècia i que per boca del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, repeteix una vegada i una altra que una independència de Catalunya significa la seva sortida de l’euro i de la UE i que si vol tornar a aquesta haurà de ser admesa de forma unànime, és a dir superar el segur veto espanyol.

Per intentar fer efectiva aquesta República burgesa independent, les masses hauran d’enfrontar a les forces repressives de l’Estat espanyol, enmig del fort rebuig de les principals potències mundials a reconèixer un Estat propi a Catalunya.

Però la direcció del procés intentarà una vegada més (com ja ho han fet diverses vegades a la història els partits nacionalistes burgesos i petit burgesos a Catalunya) utilitzar la mobilització de masses com a base de maniobres per a una negociació dels seus propis interessos, que no són uns altres que guanyar major autonomia política i econòmica a partir del genuí reclam d’autodeterminació del poble català per ampliar els seus guanys. Per això, mentre bancs i empreses com el Sabadell, la Caixa o Gas Natural ja estan anunciant el seu trasllat fora de Catalunya en el que constitueix l’inici de la guerra econòmica dels capitalistes contra el resultat del referèndum, ja comencen a escoltar-se les veus dins del Govern català cridant al compromís i a la negociació, entre elles la de l’expresident de la Generalitat i líder del PDeCat, Artur Mas. Mentrestant, sectors com la CUP i les entitats sobiranistes com ANC i Omnium segueixen empenyent cap a la independència, la qual cosa preanuncia una crisi dins del bloc sobiranista.

La possibilitat d’una mediació o negociació in extremis que posposi la declaració d’independència pot permetre’ls guanyar temps als líders del procés, però serà només una manera de tirar cap endavant una crisi a la qual no pot donar sortida ni l’estratègia de la burgesia catalana ni el reaccionari Règim del 78.

Els socialistes revolucionaris internacionalistes plantegem que la classe treballadora de Catalunya ha d’intervenir audaçment en defensa del seu dret a l’autodeterminació, però amb el seu propi “full de ruta”, sense confiar en la direcció burgesa i petit burgesa del Govern de la Generalitat. Avançar en aquesta perspectiva només és possible mitjançant els mètodes de la lluita de classes. És necessari impulsar els comitès de defensa del referèndum que segueixen actius als barris i estendre’ls en universitats, barris i centres de treball, que han de prendre a les seves mans la tasca de defensar amb la mobilització el seu resultat enfront de l’amenaça de l’Estat central, desenvolupant nous organismes de democràcia directa de les masses en lluita, així com d’autodefensa enfront de la inevitable escalada repressiva.

6. Per assemblees Constituents lliures i sobiranes per decidir-ho tot

La profunditat del moviment en curs planteja la necessitat de desenvolupar la lluita de classes per obrir processos constituents lliures i sobirans a Catalunya i a totes les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol. Assemblees constituents triades per sufragi universal de forma proporcional per tots els majors de 16 anys i que puguin decidir-ho tot. Des de l’autodeterminació de tots els pobles, fins a acabar amb la monarquia i establir les mesures elementals en defensa de la majoria obrera i popular com l’ estatització dels serveis públics i la nacionalització de la banca sota control dels treballadors. Aquesta és ja una mesura defensiva elemental a Catalunya, quan grans bancs com el Sabadell i la Caixa estan anunciant el trasllat de les seves seus, la qual cosa poden repetir altres empreses per promoure un “cop de mercat”. La lluita per aquestes Assemblees constituents, amb representants revocables i amb un salari no major que el d’una mestra, triats de forma proporcional entre tota la població major de 16 anys, plantejaria una lluita frontal contra aquest Règim del ‘78, els seus partits i les seves institucions, al mateix temps que unificaria la lluita de la classe treballadora del conjunt de l’Estat espanyol contra el seu enemic comú: la monarquia, el Règim del ‘78 i els seus partits.

Aquesta unitat ha de soldar-se des de ja. La classe treballadora del conjunt de l’Estat espanyol superant les traves de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, el paper de la qual en aquesta crisi no ha estat un altre que la sustentació del Règim del `78, ha de prendre la bandera del dret a l’autodeterminació i al costat de la classe treballadora catalana lluitar per l’expulsió de les tropes d’ocupació i tota intervenció judicial de l’Estat espanyol a Catalunya, cridant a vagues de solidaritat a tot l’Estat en la perspectiva d’una vaga general.

7. Per la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat espanyol. Per una República catalana independent obrera i socialista i una lliure Federació de Repúbliques socialistes Ibèriques

Atès que la voluntat majoritària del poble català és la de separar-se i crear una República, els revolucionaris internacionalistes recolzem incondicionalment el seu dret a autodeterminar-se. No obstant això, ho fem lluitant per una República catalana independent que sigui obrera i socialista. No estem perquè els treballadors, que segurament tindran noves víctimes per la repressió, posin tota la seva energia i sacrifici al servei d’una eventual República capitalista com pretén defensar Puigdemont al costat dels sectors de l’empresariat que recolza el procés. Defensem la lluita per una República independent socialista com a part de la lluita per unificar al conjunt de la classe treballadora de l’Estat espanyol en una Federació de Repúbliques socialistes ibèriques, en el camí de conquistar els Estats Units Socialistes d’Europa contra l’Europa dels capitals i els monopolis.

8. Per un partit revolucionari a l’Estat espanyol

La lluita per un programa i una estratègia de classe i revolucionària en la qüestió catalana i la crisi del Règim del 78 està esborrada de les principals forces de l’esquerra de l’Estat espanyol i de Catalunya. El principal fenomen polític sorgit per esquerra en aquests anys, Podemos, es troba en una posició cada vegada més compromesa amb la reforma del Règim del 78. Busca afavorir una “tercera via”, al costat d’IU i sectors del PSOE, que trobarà un millor encaix de Catalunya dins d’un model territorial més descentralitzat, alhora que es nega a reconèixer els resultats del 1O. A Catalunya els “comuns” repliquen aquesta política i l’esquerra independentista que es reclama anticapitalista, la CUP, porta cinc anys de subordinació i integració al bloc sobiranista dirigit per la burgesia, assumint el seu full de ruta per conquistar la “república catalana” -que aposta a la mediació internacional i no la lluita de classes-, el procés constituent burgès i des de dalt que planteja la Llei de Transitorietat i el contingut burgès i capitalista de la república de Puigdemont.

Amb aquestes direccions polítiques, es planteja una necessitat i tasca històrica urgent per evitar que la lluita del poble català no acabi en la fallida i pugui empalmar amb una lluita revolucionària comuna contra l’Estat capitalista espanyol. Partint de les lliçons de la revolució espanyola de 1936-37 i de la gran traïció de les direccions obreres estalinistes i reformistes durant la Transició, des de la CRT, el grup de la FT a l’Estat espanyol, lluitem per la construcció d’un partit revolucionari de treballadors a tot l’Estat espanyol que es proposi batallar la direcció política de l’actual lluita per la independència catalana i contra el Règim del 78 a les direccions reformistes i de conciliació de classes que solament la poden conduir a la derrota, per transformar-la en una gran lluita anticapitalista i pel socialisme.

9. Per l’àmplia solidaritat internacional i mobilització en suport al poble català

La lluita del poble català per la seva destinació no solament es juga a Catalunya i l’Estat Espanyol, sinó especialment a Europa i tot el món. Per això cridem a totes les organitzacions obreres, populars i democràtiques a organitzar la més àmplia campanya de solidaritat pel respecte a la decisió sobirana del poble català i contra tot intent de repressió de Madrid.

És el nostre deure elemental davant d’una rebel·lió de masses que constitueix un exemple de lluita enfront de la decadència de l’Europa del capital i la seva barbàrie, racisme i xenofòbia. En un moment on l’ofensiva capitalista a Europa implica atacs en regla contra els drets democràtics dels treballadors, la rebel·lió que ve del sud del Mediterrani mostra un camí que pot aixecar la moral i la confiança en les seves forces i en la lluita de classes dels explotats i oprimits de tot el continent.

Fracción Trotskista - Cuarta Internacional

Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) - Estado Español
Integrantes de la FT-CI en la Courant Communiste Révolutionnaire (CCR) del NPA - Francia
Revolutionäre Internationalistische Organisation (RIO) - Alemania
Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) - Argentina
Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT) - Brasil
Partido de Trabajadores Revolucionario (PTR) - Chile
Left Voice (LV) - Estados Unidos
Movimiento de Trabajadores Socialistas (MTS) - México
Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS) - Venezuela
Liga Obrera Revolucionaria por la Cuarta Internacional (LOR-CI) - Bolivia
Juventud Revolucionaria Internacionalista (JRI) - Uruguay

S’adhereixen
Frazione Internazionalista Rivoluzionaria (FIR) - Italia
Colectivo Resistencia Sur - Perú
Organización Socialista - Costa Rica






Comentarios

DEJAR COMENTARIO