Política Estado Español

OPINIÓ

Rajoy va marxar, el va fer fora el PSOE, “la gent” o què diantre?

La idea que a Rajoy “li ha tirat la gent”, com tuitéo Pablo Iglesias, desarma a la classe treballadora per enfrontar al nou govern, mentre crea (encara més) confiança en les podrides institucions d'aquesta democràcia per a rics.

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

Viernes 8 de junio | 11:26

Foto: EFE

Si, va caure Rajoy. Fins i tot ha renunciat al lideratge d’un PP ferit i en franc procés d’implosió. Però mentre Pedro Sánchez acaba configura el seu nou govern, en el matí del dimarts Pablo Iglesias va publicar un tuit molt instructiu en el qual ens explica que “Rajoy no s’ha anat, l’ha fet fora la gent que no va perdre l’esperança i que no va deixar de demanar una moció contra la corrupció”.

El twitt d’Iglesias, un de tants, té més contingut del que sembla. Vegem. No hi ha dubtes que la majoria de la població volia fer fora a Rajoy de la Moncloa. El malestar social era i segueix sent molt gran. S’ha expressat en el fastig generalitzat amb la corrupció, en la lluita del poble català pel seu dret a decidir, l’històric 8M i les massives manifestacions contra la sentència de “la manada”, les persistents manifestacions dels pensionistes, les desenes (o centenars) de lluites parcials contra la precarietat, la multiplicitat d’actes i manifestacions per la llibertat d’expressió i contra la repressió política.

Però Rajoy no va caure perquè “l’ha tirat la gent” (i molt menys “per la mobilització”, com sostenen insòlitament alguns corrents que es reivindiquen “revolucionàries”). Les coses pel seu nom. Rajoy va caure per obra i gràcia, en primer terme, de la justícia burgesa que va dictar una sentència fulminant. I en segon terme per una moció de censura de l’altre “gran” partit del Règim, el PSOE. Una maniobra en fred, per a dalt, seguint al peu de la lletra les regles del Règim. Una sort de "mani pulite" controlat.

Rajoy bé podria haver caigut per la mobilització, sens dubte. Governs més forts han sigut caigut a la calor de la lluita de classes. Però en aquest com en tants altres casos, va haver-hi els qui es van conjurar per evitar-ho. En primer lloc, les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, que quan van aparèixer els papers de Bárcenas i el famós Mariano punt Rajoy, el moment més feble del govern, es van esborrar literalment de l’escena evitant la convocatòria a una vaga general per tirar a baix el govern. Però també les burocràcies polítiques, que van jugar un rol complementari a la burocràcia sindical en el seu rol passivizador: Units Podemos.

Rajoy “va aguantar”, cal reconèixer-ho. I en aquest temps va imposar tot, o gairebé tot, el seu programa: retallades brutals que han empobrit substancialment a la classe treballadora i els sectors populars, una reforma laboral que va enriquir les del PSOE, noves lleis lliberticides, negació manu militari del dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Ara li segueix el nou govern de Pedro Sánchez. Un govern de la Corona i l’IBEX35, en la saga dels anteriors executius “socialistes”. Un canvi de guió inesperat, considerant que tot el establishment ve aixecant obscenament a Ciutadans. Però el mateix programa. La designació del anticatalanista rabiós Josep Borrel en Exteriors i la ajustadora María Jesús Montero en Hisenda donen compte d’això, per si feia falta alguna prova. Canviar alguna cosa perquè res canviï, diria Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

A aquest govern Units Podemos li ha donat el vot, “menjant-se amb patates” -Rajoy dixit- els pressupostos del PP. Però no només. També li va proposar fer un “govern de coalició” (que no ha colat) i “guanyar junts” les eleccions en 2020. El tuit d’Iglesias és fruit d’aquesta orientació política.

La idea que a Rajoy “l’ha fet fora la gent”, com va twittejar Pablo Iglesias, desarma a la classe treballadora per enfrontar al nou govern, mentre crea (encara més) confiança en les podrides institucions d’aquesta democràcia per a rics. I ho fa en un moment en què el Règim hereu de la dictadura està lluny de gaudir de bona salut. Al contrari, potser esta transitant un dels seus moments de major feblesa.

Iglesias, parafrasejant el famós debat de Rosa Luxemburg amb Karl Kautsky sobre la “estratègia de desgast” o la “estratègia de derrocament”, no és res-més-que-parlamentarisme. Però si la vella socialdemocracia alemanya, com deia Lenin, havia educat als obrers en què facin marxes “sense trepitjar la’gramilla’” -perquè Bismarck impedia trepitjar la ’gramilla’-, Podemos (i Esquerra Unida, no ho oblidem) educa a la classe treballadora perquè no faci ni una petita manifestaciói que confiï en les bondats del parlamentarisme. Perquè la política es fa en el palau. Pensament liberal de soca-rel.

Tal vegada això expliqui el final del tuit d’Iglesias: “Es retira un polític elegant i intel·ligent que sabia escoltar. Va ser un honor ser el seu rival i combatre-li políticament. Es va guanyar el meu respecte”. S’ha de ser lacai.






Temas relacionados

En Català   /   Unidos Podemos   /   Política Estado Español   /    Régimen del ‘78   /   Pablo Iglesias   /   PSOE   /   Partido Popular (PP)

Comentarios

DEJAR COMENTARIO