Cultura

“Quan obrers i estudiants van desafiar al poder...” recórrer París amb un llibre

Un viatge per la història de la vaga del moviment obrer que va paralitzar França per durant dos mesos en 1968 i que encara avui segueix present. Recórrer París amb aquest llibre sobre el Maig Francès va ser una experiència de viatge molt diferent.

Martes 3 de abril | 10:03

“Le pouvoir aux travailleurs (El poder als treballadors)”: aquesta va ser la primera frase que se’m va venir al cap quan, després de tant esperar aquest moment, finalment vaig arribar a París. Pensar aquesta frase a París, justament allà on viu l’esperit que es va gestar fa més de cinquanta anys i que fa exactament cinquanta anys, en 1968, li va donar lloc a la vaga més important fins ara del moviment obrer no és casualitat.

Em refereixo al Maig Francès, que va tenir lloc entre els mesos de maig i juny de 1968, on una forta crisi econòmica a França després d’un període de prosperitat deixava a centenars de milers de treballadors al carrer, excloïa del sistema laboral als joves que posteriorment qüestionarien la societat de consum, deteriorava la capacitat adquisitiva i mobilitzava als obrers a perseguir condicions més dignes de treball i igualtat de condicions per als treballadors estrangers. El protagonisme dels estudiants en el Maig Francès va ser vital: les preses de les fàbriques i les barricades del Barri Llatí, a unes poques quadres de la universitat de la Sorbonne, els van tenir com a protagonistes braç a braç amb els treballadors. Les dones van ser fonamentals per a la gestió del comitè de vaga de Nantes, que va emular aspectes organitzatius de la Comuna de París de 1871, sent els qui van planificar i van mobilitzar a estudiants, veïns i comerciants per participar en un funcionament de la ciutat on va prevaler la solidaritat de classe i l’alineament dels camperols darrere del moviment de treballadors.

Encara avui els fantasmes del maig Francès estan presents a París i en tots els llocs del món on el seu exemple ha repercutit, tant a Europa com a la resta del món. Gairebé un any abans de viatjar vaig poder aconseguir un llibre que m’interessava molt: Quan obrers i estudiants van desafiar al poder: reflexions i documents, editat per Ediciones IPS amb motiu del 40 aniversari del Maig Francès en 2008 [1]. I per què vaig buscar aquest llibre? Perquè en començar la meva cerca de material sobre el tema vaig poder recolzar-me en la biblioteca d’un amic i llambregar aquest llibre, que a més li vaig arribar a demanar prestat per un mes. I va ser justament aquest llibre la meva guia per recórrer el Barri Llatí, però sobretot per poder aprofundir en un esdeveniment que va marcar per sempre al moviment obrer. És per això que en aquest article sempre que es llegeixi “el llibre...” és òbviament en referència a aquest llibre.

Ja amb prou feines obrir el llibre i després de la presentació, trobem una cronologia des de 1967 a 1969, mes a mes amb les dates destacades de mobilitzacions tant nacionals com a internacionals. El mateix ens serveix de pont per poder introduir-nos en el context europeu de l’època, com la Aliya de Polònia al març de 1968(el llibre cita en la seva cronologia un enfrontament entre estudiants i policies un any abans), on estudiants i intel·lectuals es van manifestar en contra del govern polonès del Partit Comunista, que se sostenia sobre la base d’autoritarisme i discriminació principalment cap als jueus, amb l’excusa d’una forta campanya antisionista. Apareix esmentada també la guerra dels sis dies, on Israel va ocupar la totalitat de la Ciutat Vella de Jerusalem i la Franja de Gaza. La Primavera de Praga, on l’avui coneguda com República Txeca va voler modificar les bases del règim autoritari stalinista com a part del procés de desestalinització i va ser reprimit a l’agost de 1968. Les Panteres Negres a EUA i també les protestes contra la guerra de Vietnam amb l’aparició del moviment Hippie. I hi ha molt més en aquesta cronologia que, a l’inici del llibre, ja ens ofereix també un recorregut per tota França en la mesura que les vagues anaven començant i la gravetat de les mateixes: quantitat d’obrers a cada fàbrica sobre el total d’obrers en la mateixa, presa de la fàbrica amb els patrons a dins i altres mètodes.

El rol dels estudiants en el Maig Francès

La joventut no es va desentendre a Europa i en altres racons del món dels diferents processos de lluita de classes que van succeir durant la dècada dels ’60 (i d’altres fets posteriors en la següent dècada). A França, durant les vagues de maig i juny de 1968, la joventut i els estudiants van tenir un rol protagònic als carrers, les fàbriques i les universitats. Van ser ells els qui van lluitar braç a braç amb els vaguistes en la nit del 10 de maig, on es van aixecar múltiples barricades al Barri Llatí i la policia va reprimir feroçment. Als pocs dies, el 13 de maig, la vaga general convocada per a aquesta jornada acabaria amb la presa de la Universitat de la Sorbonne i cap a fi d’aquesta setmana hi hauria més de 100 fàbriques preses.

A les fàbriques van ser els obrers més joves els qui en diverses oportunitats van pressionar als sindicalistes i als delegats de la CGT i la CFDT (Confederació Francesa Democràtica del Treball) perquè les vagues s’estenguin en horari (aquelles vagues que contemplaven una suspensió d’activitats d’una o dues hores per torn) i fins i tot motivant als seus companys de fàbrica en les protestes. Els estudiants van motivar també vagues i ocupacions de fàbriques, a tal punt que des de les patronals fins al mateix sindicalisme van arribar a voler negar-los l’entrada a les diferents fàbriques.

En el llibre ens interioritzem també sobre la presa i ocupació de la Sorbonne, on els mateixos estudiants van obrir les portes de la universitat perquè tota la comunitat discutís lliurement els problemes de la societat. L’endemà es pren la fàbrica de Sud-Aviaton a Nantes, ciutat amb molta població estudiantil i que tindria una fita molt important en les vagues de maig i juny de 1968. Per destacar, en un fet comú a tots els temps i les lluites des que el sistema que impera és el capitalista, la burocràcia va voler separar a estudiants i treballadors, com a dia a dia pretén dividir als mateixos treballadors per les seves activitats amb l’ambició d’esborrar la noció d’un col·lectiu com a classe.

En llegir sobre l’ocupació de la Sorbonne, el llibre nomena al pas a la Internacional Situacionista, el principal ideòleg de la qual va ser Guy Debord (recomano llegir “Enragés i situacionistas en el moviment de les ocupacions”).

Capítol no tan apart, hem d’anar a Nanterre, a la universitat d’aquesta ciutat que, més enllà dels infames egressats que va tenir en aquest temps per a classe treballadora, va tenir el sorgiment del Moviment 22 de Març, que va agrupar maoistes, trotskistes i altres grups d’esquerra d’aquesta universitat, i que va tenir entre els seus referents a un personatge molt important per a l’àmbit estudiantil, el llavors anarquista Daniel Cohn-Bendit.

La lluita dels obrers estrangers

Durant les vagues de maig i juny de 1968, els estrangers també es van aixecar en lluita pel millorament de les condicions quotidianes de treball i de qualitat de vida. El llibre ens orienta dins del context de la lluita dels obrers estrangers amb una declaració dels mateixos on expressen la importància de la participació dels estudiants per a l’estructuració i l’enfortiment de la lluita, i on a més criden a tota la classe obrera de França a solidaritzar-se envers ells. Trobem també una descripció del context dels obrers estrangers dins i fora de les fàbriques.

Com avui dia, on els diferents conflictes en diferents llocs del món obliguen a la immigració i condemnen a aquestes persones a la més brutal de les precarietats a les quals el sistema els pugui relegar, els treballadors estrangers a França es trobaven segregats i les seves condicions de vida notablement desmillorades. Usualment ingressaven a França amb Llibretes de Treball que els habilitava per realitzar un únic ofici, se’ls obstaculitzava burocràticament per accedir a l’educació, se’ls pagava menys que a un obrer francès pel mateix treball i els culpaven de tots els problemes d’actualitat, des de malalties fins a la crisi econòmica, per exemple. Molts d’ells no parlaven francès, i es veien automàticament exclosos socialment.

Els obrers estrangers, organitzats en conjunt amb els estudiants, reivindicaven millors condicions de vida, acabar amb la deshumanització que sofrien dia a dia des dels seus habitatges, on diverses famílies convivien en petits ambients, fins a la condició de bèsties amb les que s’els tractava en diferents àmbits.

A més, i en l’àmbit de la fàbrica, exigien la igualtat pel que fa a un obrer francès pel que fa a rebre el salari per la mateixa labor i la llibertat sindical i política.

Els treballadors estrangers participen amb el seu treball a enriquir la societat francesa. Per tant han de tenir els mateixos drets que els altres (p. 303 del llibre).

La diferència entre reivindicatiu i polític

No és molt complex desenvolupar sobre això, i temo quedar-me curt, però podem assenyalar que la diferència principal entre aquests dues possibles finalitats justament és l’objectiu final, la instància de fons o més enllà per fi aparent. Les protestes reivindicatives van ser les que van encapçalar els partits no revolucionaris; aquells que apel·laven simplement a una conciliació de classes on, obtinguda la reivindicació que motivava de la protesta, es tornava a la “normalitat” i a les línies de treball. Com intueixen, en el Maig Francès van ser els diferents sindicats i les centrals de treballadors com la CGT les que van advocar per instàncies reivindicatives, i en casos com el dels Acords de Grenelle, on la mateixa CGT va participar com a signatària, van ser repudiats per un ampli sector de la classe obrera, que es va negar a acatar-ho i tornar al treball. Però la instància reivindicativa no va ser el límit de la CGT, que juntament amb el PCF (Partit Comunista Francès), també va aixecar la bandera de l’arribada al poder com a govern de manera legal a través d’un Front Popular; sí, a través d’una conciliació de classes que no canviava el paradigma social capitalista i molt menys l’ordre dins de les fàbriques. Aquesta falta de representació de la CGT, majoritària a diverses fàbriques, mentre que en altres fàbriques la més representativa era la CFDT (Confederació Francesa Democràtica del Treball) que va saber tenir una actitud menys severa envers els obrers però no així més representativa, va donar origen a organitzacions de treballadors per fora dels sindicats.

Les protestes polítiques són aquelles que tenen un objectiu final revolucionari. Davant la possibilitat de finalment aconseguir la reivindicació buscada, a aquesta li succeïa una altra i una altra i així fins a l’objectiu revolucionari. Justament perquè el que aquestes protestes demostren és que dins del mateix sistema capitalista és inviable una distribució del capital tal que preservant la propietat dels burgesos no hi hagi un sector de la societat econòmicament segregat. Aquestes van ser possibles gràcies a treballadors i estudiants principalment, i en un rol menys d’avantguarda -que el llibre qüestiona justificadament– el grup trotskista VO (Veu Obrera, avui EL, Lluita Obrera), i els motius del qual el llibre desenvolupa de forma molt interessant.

La fi de les vagues de maig i juny de 1968 a França va ser fidel reflex de la política reivindicativa i contrarrevolucionaria que havien adoptat la CGT i el PCF -aquest últim amb molta presència a les bases obreres– de connivència amb els interessos de De Gaulle. L’acció principal cap a juny del ’68 va ser la de dividir als diferents sectors del proletariat amb l’excusa de brindar una lluita més específica; a aquesta acció el llibre la denomina com a “atomització”. L’atomització, en separar als treballadors i reduir la comunicació entre ells, va aconseguir fer minvar les forces de la vaga, que ara es dividia en diferents vagues. La resposta dels treballadors va ser persistir amb la lluita en conjunt amb els estudiants, que la CGT anhelava allunyar de les bases obreres. Finalment, i després de repressions violentes, tant la CGT com el PCF van acceptar les futures eleccions anticipades anunciades per De Gaulle. Una altra vegada la postura del PCF demostra que, lluny d’una actitud revolucionària, va advocar per mantenir el règim capitalista i el comandament de De Gaulle a França. Charles De Gaulle deixaria definitivament el poder en 1969 i a l’any següent moriria.

El rol de la dona en el Maig Francès i el Comitè de Vaga de Nantes

La intervenció de les dones en el Maig Francès, sobretot a la ciutat de Nantes, lluny va estar del paper al que el patriarcat les va relegar històricament. Van ser les esposes dels treballadors en vaga les que van donar inici al que seria l’organització del Comitè de Vaga de Nantes, que va imitar certs aspectes que va tenir la Comuna de París anys enrere, en 1871. Elles van ser les que es van mobilitzar agrupades en les associacions de família des del barri de Batignolles convocant a la població i als petits comerciants a oganitzar-se.

Posteriorment es van crear comitès d’aprovisionament que van establir contactes directes amb els diferents sindicats camperols. Es van realitzar reunions entre el sector camperol, l’obrer i els estudiants per organitzar una xarxa de distribució sense intermediaris.

Va ser el Comitè de Vaga el que va coordinar l’aprovisionament, tant per mantenir la producció agrícola com per als transports i la distribució dels productes per a tota la població. Estudiants i obrers van treballar els camps conreant i ajudant en la producció de nous cultius. La noció de camperol-treballador s’havia instal·lat en la pagesia de Nantes, i d’això podem aprofundir en el llibre d’un dels referents d’aquest moviment: Bernard Lambert en “Les paysans dans la lutte des classes”.

En unes poques setmanes des de començades les vagues de maig i juny de 1968 a França, el Comitè de Vaga havia ocupat la municipalitat. L’organització darrere de la solidaritat de classe va ser sorprenent: des dels sindicats, els estudiants universitaris i mateix dins de les universitats s’organitzaven guarderies per no perjudicar la vaga dels mestres. Molts dels productes es venien al cost i s’havia acordat el preu de cadascun amb els comerciants; inspectors anaven tots els dies a corroborar que en els negocis els productes estaven al preu acordat i li posaven als negocis que, per complir amb la reglamentació de preus, estaven habilitats a funcionar. A les famílies amb menys capacitat adquisitiva se’ls lliurava bons per fill, i es tenia la mateixa previsió per cobrir les necessitats de malalts i ancians. Aquests bons eren més tard canviats pels comerciants en el lloc indicat pel comitè de vaga.

Nantes va ser un exemple del que podria haver estat el següent pas en les vagues de maig i juny de 1968, ja sigui per l’acció dels partits i sindicats amb actitud reivindicativa i conciliadora o per les insuficiència dels partits revolucionaris, únicament allà va ser on es va demostrar del que és capaç la classe treballadora quan té a les seves mans la gestió directa de l’economia.

És fins avui que Nantes continua tenint en les seves governacions una tradició d’esquerra.

La vaga, la nova societat i les dones

Des dels estudiants, tant universitaris com de Liceu, la discussió de la construcció de el “home nou” va formar part de la cotidianitat. Però van ser les dones les que, com un sector sistemàticament segregat i condemnat a sortir de la fàbrica per seguir treballant a casa, va plantejar la construcció d’una nova societat amb igualtat d’oportunitats per a totes les persones.

Si ja en Nantes les dones van tenir un rol més que protagònic per iniciar un procés de gestió directa de l’economia, l’àmbit universitari no seria l’excepció. El llibre cita una carta que des de ja convido a tots a llegir-la, on el Moviment Democràtic Femení de la Sorbonne convida a totes les dones a prendre el rol que per dret els correspon en una vaga que es planteja el canvi de paradigma social: a les dones que des dels Liceus fins a les universitats, des de les fàbriques a les cases, lluiten braç a braç amb els treballadors, que prenguin les regnes d’una lluita per la igualtat d’oportunitats.

Cito, llavors, part d’aquesta carta:

[...]A l’immens debat instaurat al país, en l’enorme qüestionament a les estructures i els valors, cap veu es va aixecar per declarar que el canvi en les relacions entre els homes implica també el canvi en les relacions entre homes i dones.
Les estudiants i les joves volen una moral idèntica per a les noies i els nois. És un aspecte del canvi. Res més que un aspecte.
Altres tabús han de ser derrocats. És necessari que la societat que s’ha de construir sigui obra tant de dones com d’homes, que doni a totes les dones oportunitats iguals a les dels homes.[...] (p. 313-314)

Recórrer el Barri Llatí

Si quan vaig arribar a París m’haguessin dit que la Torre Eiffel m’esperava per veure aquesta transició entre la tarda i la nit on s’il·lumina d’una forma sorprenent i tota la ciutat es converteix en un espectacle lluminós, no hagués canviat la meva ansietat per anar al cementiri de Père-Lachaise, o recórrer el Barri Llatí i ficar-me uns minuts en alguna de les facultats de la Universitat de la Sorbonne.

I així va ser: la meva primera destinació en arribar a París va ser el cementiri de Père-Lachaise, a uns tres quilòmetres d’on m’allotjava al nord de la ciutat. Poc després d’entrar ja es veu un mapa que ens diu on estan les tombes famoses, destacant la de Jim Morrison, el multifacètic cantant de The Doors. Però la fita més important del mapa, per a mi, era el Mur dels Federats, homenatge als comuners de la Comuna de París de 1871, esmentada en aquest article per parlar sobre els successos en Nantes. Durant dos mesos des de març fins a maig de 1871 París va funcionar com una comuna, amb mesures revolucionàries com a mandats revocables dels polítics i que els mateixos cobrin un salari similar al d’un obrer qualificat, es va escindir l’església de l’Estat i es va practicar l’emancipació econòmica del treball.

Al maig de 1871 la comuna va tenir un violent final, i, on avui s’aixeca el Mur dels Federats, és on jeuen en una fossa comuna els comuners afusellats per l’Estat.

Cada 18 de març, data en la qual va iniciar la Comuna en 1871, es realitza un important homenatge en el cementiri de Père-Lachaise. Com no vaig poder estar allà, el meu homenatge va ser cantar “La Internacional” davant el mur amb la llegenda “Aux morts de la Commune 21-28 Mai 1871” en referència a les dates entre les quals es van succeir els afusellaments.

Immediatament després vaig caminar cap al Barri Llatí, on a unes poques quadres es troba la Universitat de la Sorbonne. Justament el Barri Llatí rep aquest nom perquè, fa diversos segles, el llatí complia el rol de llenguatge comú que avui ocupa l’anglès, per exemple, i les classes a la universitat es realitzaven en aquesta llengua. Això separava als parisencs dels estudiants i la població del Barri Llatí, i així va quedar denominat aquest sector de París que avui, ja sense fronteres idiomàtiques, és testimoniatge de les barricades i de la feroç repressió del 10 de maig de 1968. Justament el llibre ofereix un mapa del Barri Llatí que ens indica on es van aixecar les barricades. Avui, d’això, no queda res, només un fantasma que sobrevola l’ambient polític de dreta i un esperit de lluita que es materialitza en els partits d’esquerra que, avui dia, segueixen aixecant les banderes del Maig Francès, però si algú es va esperançar amb trobar alguna cosa en recordatori de les barricades, lamento informar que no vaig trobar, però que gràcies al mapa que inclou el llibre vaig poder recórrer aquesta zona i, més encara, comprendre un altre material que vaig veure sobre les vagues de maig i juny de el ’68. El llibre no és només una lectura en si mateixa, sinó que és un pont a altres lectures més específiques dels diferents autors i participants del Maig, a diferents altres materials més generals o específics sobre les vagues.

On va haver-hi una barricada, avui hi ha -i tal vegada també en aquell moment– un col·legi religiós, un bar, un pal de llum; però si tenen l’oportunitat i el valor, preguntin al carrer a cada transeünt si sap o recorda alguna cosa, i potser s’emportin alguna sorpresa interessant com la meva.

Vive la commune! Vive la lutte des travailleurs! Vive L’international!

Pels qui, per algun motiu sobre aquest article, vulguin contactar-me, deixo el meu blog riseandfallofnacho.blogspot.com






Temas relacionados

En Català   /   Mayo Francés   /   Movilización estudiantil   /   movimiento del ‘68   /   Libros   /   Historia   /   Cultura   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO