Internacional

INTERNACIONAL

Protestes a Iran: desenes de morts i centenars de detinguts no frenen les mobilitzacions

L'any ha començat amb protestes generalitzades contra el govern i una forta repressió que ha deixat el saldo de desenes de morts i més de 400 detinguts.

Martes 2 de enero | 20:13

En l’última setmana, les mobilitzacions de protesta a Iran han anat augmentant. Amb reclams molt heterogenis, i amb la participació de diferents sectors, s’expressa un malestar creixent amb el govern i el règim, que ha aplicat mesures de retallades que afecten la qualitat de vida de la població, al mateix temps que no compleix les promeses de millores econòmiques.

Des del mes juliol es van desenvolupar una sèrie de vagues, (especialment en fàbriques de sucre i tèxtils) que van ser reprimides. A Iran hi ha una repressió molt forta cap a l’organització sindical, és il·legal organitzar sindicats independents i gairebé tots els líders sindicals estan a la presó. Per organitzar una vaga, poden castigar-los amb 15 anys de presó.

Desafiant aquest clima, aquesta setmana alguns sindicats han convocat a la vaga a partir del dimarts 2 de gener en sectors com el metal·lúrgic i l’ elèctric.
Compartim un article de Ciro Tappeste publicat l’1 de gener a Révolution Permanent.

*

El president Hassan Rohani ha intentat jugar la carta de la repressió abans de tornar als seus clams a la calma barrejats amb amenaces, però no ha aconseguit res: des de Mashhad, les manifestacions continuen estenent-se pel conjunt de les ciutats del país i les mobilitzacions van arribar a Teheran, la capital, el dissabte a la tarda.

Les protestes van començar el dijous passat, a Mashhad, la segona ciutat del país. Centenars de manifestants van sortir al carrer per protestar contra la carestia de la vida, però també contra la fallida, provocada pel govern, de diversos bancs afectats per actius podrits. El fet que les mobilitzacions comencessin a Mashhad ha portat a què alguns consideressin que no es tractava més que de manifestacions orquestrades per una facció del règim iranià per desestabilitzar al president Rohani, classificat dins del camp dels “reformadors” i que va ser reelegit al maig de 2017 a causa de les seves promeses de millores econòmiques i les expectatives posades en el final de les sancions econòmiques [com a conseqüència de l’acord nuclear entre Iran i Estats Units signat sota el govern d’Obama].

Mashhad és en efecte una de les ciutats més importants de l’islam xiïta: prestigiosa com a ala dura, aquí és on es troba el mausoleu del Imam Resa i on la victòria de la poderosa fundació presidida pel conservador Ebrahim Raisi va tractar de desafiar a Rohani la primavera passada. Un moviment anti-Rohani fomentat pels ultres del règim? Un intent, per part de l’antic president Mahmud Ahmadinejad -balanç del qual és fortament criticat i molts dels seus pròxims acusats de corrupció (en concret en el marc del programa de construcció d’apartaments Mehr, la seva “realització” més gran) d’orquestrar una sort de bombardeig preventiu per tornar a entrar en el joc polític?

Independentment de l’origen de les manifestacions de Mashhad, aquest dijous, amb l’expansió del moviment a la majoria de les ciutats del país i amb l’arribada del moviment de protesta aquest dissabte a Teheran, la capital, sembla clar que la mobilització desborda, i des de lluny, la qual cosa seria una instrumentalització per una fracció del règim del malestar social. Aquest malestar, per cert, ha estat generat tant per l’orientació de Rohani com per la millora econòmica promesa que mai arriba. Les sancions post-acord nuclear, en efecte, no han estat retirades i algunes d’elles seran restablertes per l’administració Trump. Mentrestant, les inversions estrangeres (europees i franceses especialment) triguen a arribar o no són suficients per donar un impuls a l’economia. Paral·lelament, la búsqueda de la “obertura” perseguida pels “reformadors” i la resposta a la necessitat d’entrades fiscals suplementàries ha desembocat en l’anunci de mesures extremadament impopulars per part del govern (la fi d’ajudes socials que corresponien a dia d’avui a 20 milions d’ iranís, la pujada de les tarifes del gas i la benzina, els impostos pels viatges a l’estranger, etc).

I malgrat que aquestes contrareformes no entraran en vigor abans del març, susciten inquietud i empipament i han generat una primera ona d’inflació (mentre Rohani pretén haver-la frenat pel que fa a l’era Ahmadinejad), així com una pujada en el preu de certs productes de primera necessitat, començant pels productes d’alimentació. A això cal sumar-li un clima social que segueix sent agitat, amb vagues registrades en aquestes últimes setmanes en el sector petrolier i en el químic (indústria pneumàtica de la capital) per qüestions salarials, o a Tabriz, la capital del nord-oest iranià, a la indústria mecànica. És aquesta llarga llista de descontentaments, de molt diverses fonts i en ocasions oposats entre si, la que trobem en les consignes que es criden aquests dies, algunes pels conservadors, apel·lant a la “mort de Rohani”, unes altres apel·lant per fi de la despesa dels diners de l’Estat en les intervencions a Síria i Iemen, unes altres apel·lant a acabar amb el règim, i totes assenyalant les dificultats econòmiques a les quals s’enfronten les classes populars i la classe mitjana.

En aquest marc, encara que les manifestacions actuals encara no són tan nodrides com durant el “moviment verd” de 2009 arran de les mobilitzacions massives de milions de persones contra la reelecció fraudulenta de Ahmadinejad, són ja molt més importants que les “concentracions oficials” a les quals va cridar Rohani aquest dissabte en suport al seu govern. Això ha estat el que ha decidit al govern a intentar baixar la pressió, cridant a la calma, en una declaració de Rohani aquest dilluns en la que deia comprendre la inquietud de la població i prometia perseguir als organitzadors de les mobilitzacions, prohibides pel govern.

Malgrat això les manifestacions continuen i els enfrontaments que les acompanyen també. Segons el propi règim, prop de 20 manifestants haurien estat assassinats i diverses desenes de persones han estat detingudes des del dijous. Això no ha impedit, segons diversos testimonis in situ, que la manifestació d’aquest dilluns a la tarda a Teheran hagi estat la més gran d’aquests últims dies.

Els imperialistes, malgrat ser competidors en relació al que tots consideren com un dels mercats més grans de la regió i d’oposar-se a la direcció seguida en quant a les sancions, han manifestat la seva “viva inquietud”, a través de la veu de les seves cancelleries. Al capdavant, Trump ha tuitejat diverses vegades des d’aquest dijous cridant al “canvi” a Iran. Però no són les potències imperialistes, antics aliats de la monarquia ultrarreaccionaria derrocada l’any 1979, aquelles que han portat la guerra contra el poble iranià primer a través de la guerra Iran-l’Iraq dels anys 80’ i després a través de les sancions econòmiques, les que permetran obtenir un canvi en favor de les classes populars.

La classe obrera i la joventut d’Iran han demostrat en nombroses ocasions la seva capacitat de mobilitzar-se i fer tremolar als diferents règims. L’any 2009, no va haver-hi aquesta unió. Sobre un fons de crisi que persisteix i de frustracions generades per promeses no complertes, aquesta convergència podria dur-se a terme, a començar a desenvolupar-se aquesta vegada. És aquesta l’esperança, és l’escenari que temen els imperialistes i els règims reaccionaris de la regió.






Temas relacionados

En Català   /   Iran   /   Estados Unidos   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO