Cultura

TRIBUNA OBERTA

Presentació del documental “Celia. Las hijas del Carbón”

El documental "Celia. Las hijas del Carbón" s'ha presentat al Museu de la Siderurgia i la Minería de Sabero en León, a Cacabelos i a Fabero a la comarca del Bierzo al nordest de León, cor de la conca minera.

Montse Blanco

Pan y Rosas | Barcelona

Jueves 12 de abril | 18:32

Un dilluns al matí qualsevol. Estic al metro de Barcelona, camí a la feina, rebo un e-mail del museu de la Siderúrgia i la Mineria de Sabero a León. Han vist el tràiler del Documental “Celia. Las hijas del Carbón” i em pregunten si l’he acabat per poder presentar-lo amb motiu del 8 de març. 

El documental que vaig realitzar amb el Col·lectiu Circes, dins el taller Creuant Mirades a Nou Barris, fa ara 4 anys, rep mostres d’interès i això em motiva a acabar-lo. Amb la il·lusió que vam posar en el taller d’audiovisuals!!! Fins i tot em van proporcionar el material per anar a gravar a la conca minera del Bierzo. Amb les mostres de suport que vaig rebre per part de companyes i amigues. Ja gairebé ho tenia acabat quan em va entrar un virus a l’ordinador i vaig acabar tancant el portàtil fins nou avís. Ara no tinc excusa, gràcies a la generositat d’una amiga aconseguim recuperar el projecte. I gràcies a una altra companya que realitza la post-producció el documental queda llest per presentar-lo en el Museu de Sabero el 23 de març, amb motiu de les mobilitzacions del 8 de març.

Uns dies després viatjo al Bierzo, abans d’arribar ja m’estan cridant per presentar-lo en dos pobles de la comarca. El vinícola Cacabelos i Fabero al cor de la conca minera. El col·lectiu de dones del 8M del Bierzo i Laciana em comenten que el podran projectar en Ponferrada, per projectar-lo durant la setmana que estaré aquí, així podré presentar-lo.

Després de 10 hores de cotxe, entrem al Bierzo, terra de mines, de maquis i de muntanyes espesses. És dimarts al matí. Anem a veure el monòlit a Ocero, en memòria als afusellats. Aquí està enmig de la muntanya, amb un bonic ram de flors, en memòria als milers d’afusellats que encara romanen enterrats per tots els boscos de la comarca, van ser molts i moltes, encara que el monòlit només esmenti a tres famílies que van col·laborar en la seva construcció, aquestes muntanyes estan sembrades perquè quan no podien trobar-los a ells, venien a per elles, mares i filles.

A la tarda ens apropem al local del grup de dones 8 de març, ens van rebre cordialment, parlem de les mobilitzacions i la vaga general feminista, de dones i mineria, del futur del Bierzo, encara que moltes es van quedar, d’altres emigrem i totes seguim lluitant des de diferents llocs. Després ens prenem unes llimonades, que no porten llimona, sinó vi del Bierzo amb fruita seca en maceració, canyella i algun destil·lat, perfecta combinació per reposar forces.

L’endemà és la presentació del documental en Cacabelos i quina va ser la meva sorpresa en veure arribar a la televisió local per realitzar-me una entrevista, abans del visionat. Diverses ràdios comarcals també es van fer ressò del documental i em van fer algunes preguntes. Davant el modest projecte audiovisual, tant el públic com les organitzadores, es van bolcar amb gran amabilitat i una hospitalitat que em va fer sentir com si mai hagués marxat.

Després d’una breu introducció per part d’una de les organitzadores, que van començar dient, “el missatge que volem transmetre avui amb la visió d’aquest documental és que sense memòria no hi ha futur”. Vaig començar esmentant a Celia, la meva àvia, com es podria haver fet amb qualsevol altra dona, a través de la seva història personal amb la qual ens sentim identificades totes les dones que formem part de la història. Perquè si ens treuen la identitat després podran arrabassar-nos tota la resta. Per tant la memòria i la identitat són les nostres armes per construir el futur, perquè el nostre treball sigui reconegut, per no haver de seguir emigrant, deixant als nostres amics, familiars, les nostres terres.

El documental va aparèixer en pantalla davant una sala en silenci, atempta a la mirada de Celia, la protagonista i reflex de totes les dones que estàvem allà assegudes, expectants al que deien les veïnes de Villamartin del Sil, com la recordaven, “cada vegada que em ve a la memòria em venen ganes de plorar” deia una veïna. “Perquè anava a aquesta mina d’aquí dalt i corrent muntanya avall a donar-li la teta al petit” deia una altra veïna assenyalant la mina. “El marit al llit sense poder moure’s per l’accident en la mina, i aquell nen allà plorant”, “que no torni aquella època, que va ser molt dolenta, que no torni”, són alguns dels afegitons que se sentien a la sala per boca de les veïnes, projectades a la pantalla.

Una vegada enceses les llums de la sala comencem el col·loqui i les veus de dones es van alçar per destacar la repercussió social i política de tota una època, de com havien passat per experiències similars, estava clar que el personal és polític. Totes érem una mica Celia. Sense dones no hi ha mineria, no hi ha treball de cures, ni vida possible. No som les que ajudem, ni les que estem darrere d’un gran home. Som les que movem el món, les protagonistes d’aquesta era, encara que hi hagi qui encara es resisteixi a reconèixer-ho, nosaltres sabem que juntes podem canviar les coses.

L’escriptora María Luisa Bernardo va prendre la paraula, a la sala es va fer el silenci per escoltar-la, quina lucidesa als seus més de 80 anys! aquesta dona ens va deixar atònites amb el seu missatge de lluita i cordialitat. Les dones eren les que s’ajudaven en les tasques de la casa, gràcies a elles la meva àvia va poder deixar la roba en la font perquè acabessin de rentar-la i se n’encarreguessin de portar-se-la perquè ella pogués parir a casa. Les dones van ser las qui li van oferir un plat de menjar calent i un llit perquè pogués descansar, perquè després d’una operació t’enviaven cap a casa i a sobre no hi havia transport per tornar al poble.

Les més joves potser no coneguin aquests fets, però a través de la memòria de les dones que els han viscut i transmès podem arribar a entendre que les nostres lluites han donat fruits i que no podem permetre que ens les arrabassin. Que ens toca a nosaltres prendre el relleu perquè tot el que van passar les nostres àvies no hagi estat en va.

Comença a nevar, estem pujant a la Vall de Laciana. Aquí viuen les dones que van vèncer a l’espoli, al desastre econòmic i ecològic de la Vall: la mineria a cel obert.

És un lloc màgic, ple d’arbres, cavalls, vaques, llops i on habita l’ós també. Però cap envaeix el terreny de l’altre, solament un animal de nom magnat del carbó, més conegut com a Don Vito, va venir, va veure i es va portar el mineral que ni les conques ni la vall van treure ofici ni benefici. Els cels oberts no és minera, és una desgràcia, que les dones de la vall després de 20 anys de lluita van saber parar abans que la cobdícia i l’avarícia ho arrasés tot.

Aquí seguia la Vall, bellíssima, immensa, gràcies a les seves dones i a una d’elles especialment, dona jove i valenta que ens va acollir a l’escalfor de la xemeneia i una infusió d’herbes recollides a la Vall per ella mateixa. El seu pare, home savi, ens va posar al dia de la situació que no per difícil es perd la il·lusió de seguir endavant.

En el camí de tornada parem a Fabero, cor de la conca minera del Bierzo on visitem el pou Julia, ara convertit en museu. El guia, un home amb un do de paraula increïble, de professió miner, perquè és el que tenen les conques, que mai es deixa enrere la identitat que ens dóna la terra, ens va explicar amb tot luxe de detalls com s’extreia el mineral.

Ens va endinsar a boca mina. Sentim el fred i la humitat i en la foscor els focus ens il·luminaven per visualitzar els diferents treballs que allí es realitzaven en els talls, picadors, barreners, apuntaladors, costaners, bugaderes, carboneres, vagoneres, etc., vinguts de diferents punts de l’Estat español, de Portugal, de Polònia, d’Ucraïna i de Cap Verd.

Ens explicava el guía que a la mina no hi havia racisme doncs tots eren negres, ensutjats pel carbó tots sortien del mateix color i que en el tall el companyerisme era
lo primer. L’alt risc, els milers d’accidents i el contacte diari amb la mort, feia que visquessin al dia. Les dones no tenien accés a l’interior que són els treballs millor remunerats i més perillosos també. Bé ho sap una bona amiga nascuda en aquestes conques, dona sindicalista i única dona en el sindicat. No va ser fins a avançats els anys 80 que gràcies a les lluites de les dones mineres, van guanyar la batalla. Ara amb tan sol un parell de pous oberts en les conques bercianes, la mineria, primer motor de l’economia de la comarca, s’ha convertit en un ofici en vies d’extinció i el que és pitjor sense alternatives a la vista.

Una vegada finalitzada la visita, ens dirigim al saló d’actes de la casa de la vila on es va projectar el documental i seguidament passem a comentar-lo. Entre les veus que allà es van sentir, una jove realitzadora de documentals va llançar una interessant pregunta, que va donar motiu al fet que el públic es llevés aquest halo de timidesa a parlar en públic que caracteritza a les dures conques.

Un dels assistents va preguntar perquè els joves d’avui no lluitaven com ells havien lluitat. No arribem a una conclusió a pesar que el futur era més incert que mai. Del que si ens vam adonar és de que l’aparell opressor seguia vigent, amb l’agreujant d’inculcar-nos un individualisme sense ideologia, que pretenia despullar-nos d’aquesta lluita conjunta, l’única que ens pot portar a millor port.

Una vegada acabo l’acte, moltes i molts es van sumar a una trobada d’impressions, entre ells un miner que estava realitzant una audiovisual sobre els maquis a la zona, un artista, i altres gents que s’havien desplaçat de pobles d’el voltant. Va ser emocionant. Com les paraules de la nostra companya: “Des d’aquí tot el reconeixement i agraïment a totes aquestes dones i homes també, que amb la seva lluita ens van marcar el camí. Camí que ens toca seguir i seguirem”.






Temas relacionados

Mujeres en lucha   /   Conflictos mineros   /   Historias de mujeres   /   Cultura   /   Géneros y Sexualidades

Comentarios

DEJAR COMENTARIO