Política Estado Español

QUATRE ANYS DE PODEMOS

Podemos davant la seva crisi: recalculant la impotència

A quatre anys de la fundació de Podemos, Pablo Iglesias respon a la baixada electoral a Catalunya amb autocrítica i la promesa de tornar a l'agenda social. Però persisteix en una estratègia gradualista que només pot aprofundir en la desil·lusió.

Diego Lotito

Madrid | diegolotito

Miércoles 17 de enero | 13:40

“L’any no ha acabat bé, hem tingut un mal resultat electoral a Catalunya. Si el de fa dos anys va ser dolent i ho qualifiquem d’altament decebedor, el del 21-D ha estat pitjor. Hauríem d’haver fet les coses millor”. Així es referia Pablo Iglesias a la forta caiguda electoral de la marca de Podemos a Catalunya (Catalunya en Comú Podem), que en les últimes eleccions va retrocedir 2 punts i va perdre 3 diputats respecte a 2015.

Així, amb to autocrític, Pablo Iglesias va reaparèixer al Consell Ciutadà de Podemos aquesta setmana -després d’haver estat en silenci durant gairebé un mes-, proposant recuperar el relat social per reconquistar part del terreny perdut.

La política de la “ambigüitat calculada” durant la crisi catalana, on Podemos va defensar un impossible “referèndum pactat” amb el mateix règim del 78 que imposava el 155 i la repressió al moviment independentista, els va portar a perdre milers de vots. Un veritable “trauma” per a un partit (i un líder) en el qual les enquestes i els vots han estat una veritable obsessió.

Això explica aquest nou gir d’Iglesias, que es proposa reduir al mínim (per no dir liquidar completament) l’exposició de Podemos davant la qüestió catalana. Tant és així que, després d’haver mantingut la boca tancada des del 19 de desembre, la reaparició d’Iglesias ha estat carregada de “autocrítiques”, però no ha pronunciat ni una sola paraula sobre la situació dels presos polítics catalans (aquesta setmana es van complir tres mesos des de l’empresonament dels Jordis).

Quan la posició elemental de principis per a un partit que es diu d’esquerres seria encapçalar una gran mobilització per la llibertat de tots els presos polítics i contra la repressió del règim, Podemos abjura de mantenir una posició mínimament democràtica en aquesta qüestió. Evidentment, el pànic a seguir perdent vots per dreta és una poderosa força a l’hora de regatejar els principis.

Juntament amb el trauma català, la catarsi d’Iglesias va fer referència a un altre gran fracàs de la seva estratègia: la seva relació amb el PSOE. Després d’haver començat l’any posant totes les fitxes en la cerca d’un “govern del canvi” amb Pedro Sánchez, el líder morat no té més remei que acceptar que aquest projecte és un impossible.

Davant la magnitud del desafiament català contra el règim monàrquic, el PSOE es va mostrar com el que sempre ha sigut: un escuder de la monarquia i un fidel pilar clau del Règim del 78. Una cosa que d’altra banda no ha de sorprendre a ningú. Per això les justificacions del politòleg Pablo Iglesias per explicar el fracàs de la seva aposta per un acord amb Sánchez resulten, com a poc, irrisories: "Alguns ens diuen que vam ser ingenus, però Sánchez ha envellit molt ràpid”. El problema no és que Sánchez hagi “envellit molt ràpid”, sinó l’accelerat “envelliment” de Podemos, que va passar de presentar-se com una força de la “nova política” a lligar el seu destí -i estrictament parlant, la seva viabilitat política- a la possibilitat d’un govern amb els social-liberals del PSOE.

Un camí en el qual, s’ha reconèixer, Podemos va fer grans esforços d’“adaptació” als mecanismes polítics, jurídics i constitucionals del Règim del 78. Fins al punt de negar en els fets el dret d’autodeterminació a Catalunya o fins i tot justificar el cop institucional del 155 i culpar al procés català que hi hagi presos polítics, com va fer Juan Carlos Monedero.

Com a definició més general, Iglesias ha sostingut a la seva última declaració que amb la crisi catalana s’ha produït un “gir reaccionari d’estil monàrquic”, la conseqüència del qual sería que el PSOE “ha renunciat al fet que siguem el seu soci preferent, i això no és bona notícia per al canvi polític”.

En efecte, el resultat preliminar del moviment independentista català, que ha estat el principal desafiament al Règim del 78 des del 15M i el període de lluites de resistència que es va obrir en 2011, ha donat lloc a un enfortiment conservador de l’espanyolisme i el règim monàrquic, tant en l’Estat espanyol com fins i tot en amplis sectors de la població catalana, com demostra l’ascens de Ciutadans.

Però, no hauría una força com Podem, que al costat d’IU i les Marees té 67 diputats al Congrés i governa a les principals ciutats espanyoles, preguntar-se si té alguna responsabilitat en el “gir reaccionari d’estil monàrquic” de la situació? Les relacions de forces desfavorables no cauen del cel. Són producte de derrotes, o, pitjor encara, com és el cas, de batalles no donades.

Des de la seva fundació fa quatre anys, Podemos va seguir una estratègia de moderació i “renunciamients”, reajustant permanentment cap a la dreta el seu programa polític per aconseguir un espai polític electoral des d’on transformar el règim. El resultat és que cada “concessió” de Podemos davant els poders establerts amb l’objectiu de conquistar el “sentit comú” del centre polític, va provocar un reforçament del règim, no un debilitament del mateix. I això, fonamentalment, es va expressar en la seva política cap al PSOE.

Haver dipositat tantes expectatives en un possible “gir a esquerra” del PSOE per construir un govern del canvi, a l’únic que va beneficiar va ser al propi PSOE, que va aconseguir frenar la seva caiguda electoral. L’acord de Podemos amb el PSOE al govern de Castella-la Manxa, que Iglesias segueix mostrant com un “exemple” de com es podria fer fora el PP, només enforteix al propi règim.

Els fracassos d’Unidos Podemos s’han expressat a l’interior de la coalició, provocat aquesta setmana fortes crítiques per part d’Alberto Garzón, qui va dir que era “preocupant que, segons totes les enquestes, els percentatges de fidelitat a Unidos Podemos han descendit fins a situar-se com els pitjors de totes les grans forces”. Garzón es va referir també a la qüestió catalana, on segons la seva visió, producte de la “ambigüitat respecte a la qüestió territorial”, es van perdre vots. En aquest terreny, el líder de IU hagués preferit segurament un posicionament més clar en contra del dret a l’autodeterminació, afí amb les posicions històriques del PCE.

Garzón fa una mica de pataleta després d’haver estat un virtual “zero a l’esquerra” durant ja no se sap quant temps perquè també vol “recalcular” la relació amb Podemos, i negociar en millors condicions les candidatures municipals i els espais de poder cap al futur. Però la veritat és que IU, encara que més degradada i amb menys lluentor que Podem, és igualment corresponsable d’haver avalat l’estratègia podemista. El denominador comú que uneix a ambdues formacions és el seu escepticisme de la lluita de classes i de qualsevol possibilitat d’enfrontar de forma revolucionària al règim capitalista. L’estratègia política reduïda a zero.

Iglesias diu ara que Podem ha de reprendre el relat de l’agenda social i la “mobilització al carrer”. Però, ja no genera ni una mica de les il·lusions que despertava fa quatre anys. Els seus continus zig-zags i la seva domesticació general, fonamentent les sospites que aquest seria un nou discurs funcional a la seva única “estratègia”: començar ja la campanya electoral per a les municipals del 2019 i les generals del 2020.

Per a aquest objectiu Iglesias presenta als “ajuntaments del canvi” com a gran exemple d’una política “eficient” i ja se li ha assegurat a Manuela Carmena que li donaran suport per a una reelecció a Madrid. Això després d’haver acceptat les retallades de Montoro i el PP, una capitulació que constitueix el veritable final del relat dels “ajuntaments del canvi”.

Després de gairabé de tres anys de govern municipalista, quins han estat les millores en la vida real de milions de treballadors i treballadores, aturats, precaris, joves, immigrants o moviment socials, des que l’esquerra reformista espanyola ha arribat al poder municipal? Els “ajuntaments del canvi” no han intentat revertir les privatitzacions del cicle anterior, ni anul·lar les adjudicacions de serveis públics a grans constructores. Han acceptat sense qüestionar la dictadura dels bancs que ha deixat sense casa a milers de famílies, i molt menys s’han proposat acabar amb la precarietat laboral i l’atur juvenil. Com s’ha vist a Madrid a cap d’any, amb l’acceptació del pla Montoro, han acabat acceptant retallades i ajustos a costa del pagament del deute, és a dir, una repetició de les polítiques neoliberals, sota l’argument que “no hi ha marge” per fer una altra cosa.

L’autocrítica de Pablo Iglesias i el seu nou gir discursiu són tan superficials com les anteriors. No impliquen cap canvi estratègic. L’objectiu segueix sent la conquesta de reformes graduals per la via electoral. Només que per part d’un aparell electoral al·lèrgic a la lluita de classes, sense posicions orgàniques en les organitzacions de la classe treballadora i la joventut, amb menys puixança que fa tres anys i molts símptomes d’esgotament. El neorreformisme és un reformisme sense reformes. Pura impotència.

Avui, que es compleixen 99 anys de l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebcknecht a les mans dels Freikorps amb la complicitat de la socialdemocracia alemanya, quanta vigència tenen les paraules de la gran revolucionària polonesa quan deia que els qui es pronunciaven “a favor del mètode de la reforma legislativa en lloc de la conquesta del poder polític i la revolució social en oposició a aquestes, en realitat no opten per una via més tranquil·la, calmada i lenta cap al mateix objectiu, sinó per un objectiu diferent. En lloc de prendre partit per la instauració d’una nova societat, ho fan per la modificació superficial de la vella societat.” I agregava: “posat que les reformes socials no poden oferir més que promeses buidea de contingut, la conseqüència lògica de semblant programa serà necessàriament la desil·lusió.”

Preparar-se contra aquesta desil·lusió, obrint el debat sobre la necessitat de construir una esquerra revolucionària i anticapitalista l’estratègia de la qual estigui centrada en la lluita de classes. Aquesta és la tasca.






Temas relacionados

En Català   /   Unidos Podemos   /   Política Estado Español   /   Alberto Garzón   /   Pablo Iglesias   /   Izquierda Unida   /   Podemos

Comentarios

DEJAR COMENTARIO