Juventud

HISTÒRIA DEBAT

Pla Bolonya: la reestructuració neoliberal de les universitats espanyoles

Aquest any es compleixen 10 anys del gran moviment estudiantil antibolonya, un remolí que va sacsejar aules i facultats, alumnes i professors de totes les universitats espanyoles.

Carlos Muro

Zaragoza | @muro_87

Jueves 10 de mayo | 07:28

Al mateix temps que esclatava una de les majors crisis capitalistes de tots els temps, semblava que la joventut protagonitzava el seu “acte 1” de la crisi –i no seria l’últim- fent vibrar les parets i sostres de les facultats com si d’una caixa de ressonància es tractés, mostrant en aquesta primera etapa les contradiccions socials d’una societat en fallida.

Des del 2008 milers d’estudiants han estat expulsats per no poder pagar, amb pujades astronòmiques de taxes per a graus i màsters, ritmes extenuants d’estudi, una dràstica reducció de beques, impossibilitat de trobar treball amb altíssimes quotes d’atur entre la joventut o precarització del professorat, PAS i becaris…aquestes són solament algunes conseqüències. Tota una dècada perduda per a l’alumnat i guanyada per al capital. Donem una primera explicació del canvi neoliberal a la universitat de masses i en altres articles explicarem més detalladament el procés de mobilitzacions.

L’“anglosaxonització” de l’educació superior

El “Procés de Bolonya” va començar amb les Declaracions de la Sorbona (1998) elaborades per la Unió Europea (quan apareix per primera vegada el concepte d’ “Espai Europeu d’Educació Superior”) i posteriorment la Declaració de Bolonya (1999). A l’Estat espanyol, la Llei Orgànica d’Universitats (LOU) per part del govern Aznar al 2001, i la seva modificació pel govern ZP, és el cor del procés de Bolonya.

Amb això l’Estratègia Europea d’Educació Superior (EEES) de la UE tractava d’ “homogeneïtzar” el procés d’elitització a nivell europeu amb un pla de reformes que anessin aplicant els diferents governs i que “permetés” ampliar les reformes neoliberals a àmbits fins llavors no penetrats pel capital. Aquesta va ser la comesa de la casta universitària, la patronal i el govern espanyol. I al costat de la crisi històrica del 2007-2008, es va accelerar la “des-democratització social” i la “des-massificació” de les universitats al servei dels capitalistes. Els pressupostos van ser retallats dràsticament igual que les beques –quelcom que avui dia segueix igual- disminuint a més els costos salarials, atacant conquestes dels professors i investigadors i augmentant el percentatge d’associats i becaris com a mà d’obra barata. Al mateix temps, fruit de la crisi, es reduïa la capacitat del mercat per absorbir les noves generacions d’estudiants per culpa d’aquestes patronals que havien generat la crisi i pretenien privatitzar l’educació.

El Pla Bolonya, com la LOU anteriorment, van ser lleis aplicades que buscaven una nova reconfiguració de les universitats espanyoles en clau neoliberal. És a dir, una reestructuració, copiant el model anglosaxó, lligant estretament l’esfera pública de l’educació superior amb l’esfera privada capitalista. Es tractava de donar un atac mortal a la universitat de masses que s’havia mantingut fins a aquest moment -a diferència d’altres països imperialistes on des de feia dècades s’havia avançat-, i d’aquesta manera incorporar majors esferes d’allò “públic” a la reproducció directa del capital, o el que comunament es coneix com a mercantilització.

Cal tenir molt en compte les diferències entre les universitats europees en aquest intent d’homogeneïtzar l’“anglosaxonització”. Ja que no és el mateix pensar en els canvis de les reformes universitàries a EUA o Regne Unit -processos molt similars- on el procés d’elitització ja es va engegar als 80 i on la universitat de masses va quedar bastant tocada, que en altres regions.

Pel cas de Gran Bretanya -un dels processos més avançats de reestructuració neoliberal- Alex Callinicos planteja a “Les universitats en un món neoliberal” que “la reestructuració neoliberal de l’educació superior a Gran Bretanya s’ha estat duent a terme durant més de vint anys. Va començar amb Thatcher a manera d’exercici de reducció de despeses: la despesa en universitats es va contenir com a part de l’intent més ampli dels conservadors per reduir les despeses públiques. No obstant això, amb Major i Blair, l’èmfasi va canviar i va passar a ser el d’expandir les universitats pel barat”.

Aquest procés des dels ‘80 pel cas espanyol és molt diferent ja que la universitat de masses va seguir després de la transició espanyola fruit de les conquestes aconseguides per l’ascens obrer i popular dels ‘70. D’una banda, el nombre d’alumnes va créixer com es pot apreciar a l’informe “L’educació universitària a Espanya: Evolució i tendències a la dècada dels noranta” d’ INJUVE on pràcticament des dels anys seixanta fins al curs 2000-01 hi ha un increment de l’alumnat, fins que aquest any comença a disminuir. Una altra manera de veure el procés és a partir de la composició social de classe representada a les universitats espanyoles, que era molt variada i àmplia des dels ‘80. Com podem apreciar a l’informe del Centre de Recerca, Documentació i Avaluació on els sectors de classe obrera representaven en el total de la universitat un 25,1%, els sectors capitalistes un 10,9% i el gruix restant pertanyent a les classes mitjanes.

El moviment universitari va ser un focus de radicalització política al franquisme, i el nou règim ho sabia. Així, el govern del PSOE es va encarregar de cooptar a una part dels activistes, estudiants o professors (els anomenats “penenes”) amb les reformes universitàries. En cert sentit el recentment instaurat règim del 1978 “necessitava” d’un enfortiment del conjunt de les institucions fent ingressar nous “professionals” a l’estat. Resolent dues qüestions: primer, integrava a les files de l’estat a milers de professors “contestataris” del franquisme permetent-li a una capa d’intel·lectuals integrar-se a favor de la nova democràcia per a rics; en segon lloc, posava les bases per a certa renovació de la casta universitària mantenint als vells franquistes i incorporant als nous progres de jaqueta de pana, tot un reflex del procés general de la transició (vegeu la Llei General d’Educació). Encara que la universitat de masses no va desaparèixer després de la transició, va sofrir algunes reformes de caire neoliberal –major participació del capital a la universitat per tractar de no quedar-se tan deslligat del comerç mundial- per part del govern del PSOE però de menor intensitat que en altres països.

Universitat i mercat, una relació cada vegada més estreta

A nivell internacional als anys ‘90 el desenvolupament capitalista i la major internacionalització de l’economia van fer més complexa la universitat. Va augmentar la vinculació de les empreses privades i bancs en una part significativa del món universitari; beques de recerca o de pràctiques, finançament privat, vinculació de les grans editorials amb la intel·lectualitat, precarització de sectors de la universitat. En última instància va significar la creixent subordinació de les escoles i universitats a la lògica del capitalisme i les mercaderies que transforma les parts més massificades i menys “competitives” en centres d’ensinistrament. Una multitud de vincles que van complexitzar la universitat si la comparem amb les universitats de principis del segle XX.

Com explica Callinicos: “des de principis del segle XX, les grans companyies van tendir a fer recerques en els seus propis laboratoris: això va ser cert, per exemple, en el cas de la indústria química alemanya i en el dels Laboratoris Bell a Estats Units d’Amèrica. En tot cas, això està canviant. Ara els productes són tan complexos que es requereix recerca en una gamma de tècniques més àmplia de la qual qualsevol companyia pugui assumir. La competició intensa va forçar fins i tot a les companyies més grans a reduir costos concentrant-se en les activitats principals, retallant els seus laboratoris de recerca o fins i tot tancant-los. Finalment, es va fer més fàcil pels investigadors individuals traslladar i fins i tot establir les seves pròpies petites empreses amb el finançament de capitalistes associats. (…) En aquest entorn canviant, les universitats són socis potencialment molt atractius pel món dels negocis. Els bons investigadors universitaris funcionen en xarxes internacionals: saben en quin lloc del món es fan treballs capdavanters del seu camp. A diferència dels serveis de recerca de propietat pública o corporativa, els laboratoris universitaris es refresquen contínuament amb l’arribada de nous investigadors intel·ligents en forma d’estudiants, postgraduats i professors”.

Com planteja Barot en “Producció del saber i lluita de classes a la Universitat contemporània”, la universitat ha transitat (que no mutat com plantegen alguns corrents de caire postmodern) durant els anys 80-90 sofrint canvis en funció dels països (de forma desigual i combinada). “El període actual no ve del no-res, constitueix una transició sense mutació, entesa com una reorganització de la Universitat nascuda en la postguerra sota la pressió socioeconòmica dels “trenta gloriosos”. (…) Els anys 1960 i 1970 han vist alimentar dialècticament l’augment de la demanda del treball intel·lectual qualificat expressant les noves necessitats econòmiques del capitalisme i l’augment de l’oferta de treball qualificat subministrat per les Universitats, tant en les esferes de producció de mercaderies, com en les de “reproducció productiva” (que participen en el desenvolupament de la producció, tant en el comerç, en els serveis i en l’administració) que contribueixen indirectament a la constitució dels guanys. Aquesta extensió dràstica de treballadors assalariats intel·lectuals d’alta formació, que prèviament eren essencialment professions liberals, així com la formació d’aristocràcies obreres, ha ampliat i al mateix temps opacat el concepte de “proletariat obrer” i la idea de “lluita de classes”.

Totes les reformes neoliberals plantejades per Callinicos als ‘80 van aprofundir encara més aquestes tendències que comenta Barot. Mentre el Regne Unit porta més de 30 anys d’ “avantatge neoliberal universitària” a l’Estat espanyol, aquest va començar a avançar cap a allí de forma més apressant amb el Pla Bolonya. Com diria més d’un analista al 2008, el pla Bolonya no consisteix, estrictament, en la privatització immediata de la universitat sinó més aviat en una formula aparentment menys agressiva que era posar les mateixes universitats al servei d’àmbit privat i empresarial estrenyent llaços amb el procés productiu. Permetent així a la UE i a l’Estat espanyol millorar les seves grans empreses transnacionals mantenint-se competitives a escala internacional en una economia globalitzada, sobretot en relació a les empreses nord-americanes i xineses.

Els nous “penenes” del segle XXI

Les últimes reformes a l’Estat espanyol al costat dels canvis de la crisi capitalista i la reducció de l’anomenat “estat del benestar” han copejat enormement a la universitat de masses, precaritzant-la encara més. Per exemple, en el cas anglès Halsey parla del procés que va significar la precarització de sectors del professorat amb l’anomenada “proletarització gradual de les professions acadèmiques” (amb les reformes de Thatcher). En el cas espanyol, el procés de Bolonya significa que segons les dades del curs 2014-2015, 20.000 dels 99.000 professors de les universitats públiques són associats, és a dir, un 20% del total. Fins i tot si parlem de la Universitat de Saragossa aquesta xifra augmenta al 50% de la plantilla. No és d’estranyar que aquest nou sector precaritzat (els nous “penenes” del segle XXI) hagin protagonitzat una important vaga a València.

Actualment podríem parlar d’una universitat neoliberal que tendeix a la desmassificació i desdemocratizació social i política. Des d’aquest punt de vista no estaríem en la fase de la “universitat d’elits” on solament les classes burgeses accedien, però estem en un procés on deixem enrere la fase d’ “universitat de masses”. Al mateix temps sectors propis de la universitat com determinades àrees de la recerca, reprografia o cafeteries s’han “mercantilitzat” entrant a l’esfera privada de la producció de valor. Des d’aquest punt de vista el concepte d’ “universitat-empresa” pot servir-nos per explicar aquest procés en concret, però no per explicar el conjunt. Com si aquest procés de “valorització de l’acadèmia” –com diria erròniament Miguel Urban d’Anticapitalistes amb el seu “capitalisme acadèmic”- pogués generalitzar-se, la qual cosa seria un error.

Dret a la rebel·lió de l’estudiantat contra una casta despòtica

Les mobilitzacions contra Bolonya van demostrar que no es pot negociar ni un mil·límetre amb una casta universitària que està ancorada en el més profund del règim polític espanyol des del mateix franquisme. Els consells socials van ser creats amb la Llei de Reforma Universitària (LRU) de 1983 però va anar amb la LOU que la seva vinculació amb la casta política i empresarial es va estrènyer encara més. S’han acabat convertint en veritables “portes giratòries” per a tecnòcrates catedràtics i per a empresaris o polítics.

La història del moviment estudiantil –no solament en relació amb Bolonya- ha demostrat una altra lliçó. Eduardo González Calleja ho explica a “Rebel·lió a les aules: un segle de mobilitzacions estudiantils a Espanya (1865-1968)”: “La capacitat de transformació política de la protesta estudiantil ha estat molt relativa, i ha tingut a veure amb la convergència estratègica amb altres moviments dissidents. El taló d’Aquil·les del moviment estudiantil espanyol va ser la seva feble coordinació amb els grups polítics d’oposició, especialment els de origen proletari. Les etapes d’agitació de 1956, 1962 o 1967 van coincidir en situació d’avantguarda amb les mobilitzacions obreres, però no van arribar a aconseguir una real confluència d’objectius. No obstant això, al 1929-1931 la reivindicació escolar i la política van coincidir imperfectament i van donar al trast amb dos règims: la dictadura primer i la monarquia després. Tot un símptoma de la potencialitat i els límits de la rebel·lió de les aules”. Aquestes dues etapes citades per l’autor mostren que l’estudiantat veritablement va suposar una amenaça quan la seva rebel·lió va confluir amb la classe treballadora.

No solament va quedar demostrat el paper protagonista dels estudiants al segle XX en moments determinants de la lluita de classes. El desafiament que tenim els marxistes avui dia és qüestionar una universitat que ha perpetuat el poder d’una casta universitària estrenyent els seus llaços amb la casta política i la patronal. Com pot ser aquesta casta universitària preconstituida el garant d’una universitat democràtica? Fins al mateix Thomas Jefferson es preguntava en una famosa carta al major John Cartwright si les Constitucions podien ser immutables, i es contestava: “Crec que no. (…) l’única cosa immutable són els drets innats i inalienables de l’home”. La història ens mostra dues lliçons per respondre a aquesta qüestió. Una és que l’estudiantat té el dret immutable a la rebel·lió contra aquesta universitat i aquesta societat. Per a això, hem de treure una segona lliçó estratègica, l’aliança del moviment estudiantil i la classe treballadora.






Temas relacionados

Revoluciona tu Universidad   /   En Català   /   Universidades públicas   /   Unidad obrero estudiantil   /   Movilización estudiantil   /   Plan Bolonia   /   Juventud

Comentarios

DEJAR COMENTARIO