Política Estado Español

DECLARACIÓ DEL CRT

Ni un pas enrere! Resistència per defensar la república catalana i lluitar contra la Corona i el Règim en tot l’Estat

La República catalana està amenaçada. El Govern no prepara la resistència contra l'ofensiva monàrquica. Boicot a les eleccions del Règim. Mobilització i autoorganització obrera i popular.

Domingo 29 de octubre | 16:16

Foto: ID / Antonio Litov

Leer la declaración en castellano

El divendres el Parlament de Catalunya proclamava la República catalana amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions. Una onada d’entusiasme es va estendre pels carrers de tots els pobles i ciutats de Catalunya, desenes de milers van baixar al centre de Barcelona i la Plaça Sant Jaume va estar a desbordar fins a ben entrada la nit. Per a milions de catalans i catalanes s’estava executant la voluntat majoritària d’independitzar-se expressada en el referèndum de l’1-O.

En aquesta mateixa tarda el Règim del 78 engegava l’engranatge repressiu per avortar la nova república. El Senat, amb el suport del PP, el PSOE i Cs, donava llum verda al 155. El Consell de Ministres aprovava les primeres mesures d’aquest cop institucional: la destitució del President i el Govern al complet, de 117 alts càrrecs, de nombrosos organismes de la Generalitat i la dissolució del Parlament per convocar unes noves eleccions el 21 de desembre per disfressar amb un mantell “democràtic” aquesta ofensiva reaccionària. Una política comandada des de Sarsuela pel Rei.

Estem davant un autèntic cop institucional que pretén imposar un tancament en clau reaccionària de la crisi catalana i, per aquesta via, de la mateixa crisi del Règim del 78. Aconseguir una derrota del moviment català per la força o la claudicació de la seva direcció, com va estar a punt de succeir el dijous 26, és el seu objectiu. Sobre aquesta base la nova “gran coalició” afavorida per la Corona voldrà portar endavant una reconfiguració del Règim en clau recentralizadora i de retallada de drets i llibertats, base per poder passar plans encara més durs d’ajust contra la classe treballadora i les classes populars.

Això és el que està en joc avui a Catalunya: si el poble català pot exercir el seu dret a decidir fins al final i es pot obrir a la resta de l’Estat una lluita contra aquest Règim hereu de la Dictadura. Una lluita conjunta que permeti enviar a la monarquia a la paperera de la història, acabar amb aquesta democràcia per a rics i imposar Assemblees constituents lliures i sobiranes a Catalunya i en tot l’Estat espanyol en les quals els treballadors i el poble puguem debatre i resoldre els grans problemes socials i democràtics. O si, per contra, la derrota del poble català obre les portes a una restauració reaccionària de l’Estat en clau neofranquista i l’ofensiva viscuda des que va començar la crisi econòmica contra els nostres drets socials i democràtics dóna un nou salt. Des de la CRT lluitem per una república catalana obrera i socialista, al mateix temps que defensem la república recentment proclamada per mitjà d’un gran procés de mobilització i autoorganització.

És criminal la política de les direccions de Podemos, Izquierda Unida i els comuns, així com de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT. Amb tota vehemència es neguen a reconèixer a la República catalana per no haver-se proclamat de forma “legal”. És a dir, per no haver complert el marc legal del 78 que impossibilita -com va quedar demostrat en el Senat- qualsevol besllum a exercir el dret a l’autodeterminació. La seva denúncia al 155 s’ha quedat en meres declaracions, sense cridar ni a una sola mobilització, per acabar avalant la seva principal mesura: les eleccions del 21 de desembre.

Iglesias, Garzón i Colau saluden aquesta convocatòria electoral com una via de “resolució democràtica” de la crisi catalana. Unes eleccions imposades per mitjà d’un cop, que se celebressin amb una Generalitat intervinguda en mans d’un partit que va obtenir el 8,5% dels vots, milers de guàrdies civils i policies nacionals desplegats pel territori, amb presos polítics i desenes de causes judicials obertes. Amb aquesta posició l’esquerra reformista, que apostava a una “regeneració” en clau progressista del Règim, se situa com l’ala esquerra del 155.

Si veritablement fossin democràtics i defensessin els interessos dels treballadors, les direccions sindicals i de l’esquerra reformista haurien d’estar en una posició oposada i cridar a mobilitzacions a tot l’Estat en suport a la República catalana i contra el Règim del 78. No es pot defensar als treballadors i el poble recolzant unes eleccions reaccionàries dissenyades des de Sarsuela.

Les amenaces que es desenvolupen sobre la República catalana són enormes i requereixen una resposta a la seva altura per defensar-la. No obstant això, aquest no és el pla del Govern ni de l’adreça sobiranista. En el primer Consell Executiu no es va aprovar cap decret per engegar el nou Estat, ni tan sols la resolució aprovada en el Parlament va quedar publicada en el DOG i va enviar, literalment, a tots els seus membres a prendre’s el cap de setmana lliure.

Fins al moment cap membre del Govern accepta el seu cessament, però ni tan sols el President es va presentar com a tal en el seu discurs televisat (que no va voler gravar al Palau de la Generalitat), en el qual es va limitar a rebutjar el 155 i a cridar a la calma i a “oposar-se democràticament”, sense dir de què es tractava, i sobretot sense rebutjar contundentment la maniobra de les eleccions del 21D. Els comandaments dels Mossos, inclòs Drapaire, accepten el poder intervingut i demanen al cos lleialtat al Govern central.

Tampoc la ANC i Ómnium estan cridant a mobilitzacions per enfrontar el cop i defensar la nova república. Sorprenentment, després dels actes de celebració del divendres, van fer un crit a descansar i agafar forces. Però l’Estat espanyol no perd ni un segon en la seva ofensiva.

Tota aquesta actitud de “calma” i “serenitat” és una crida a la inacció, és a dir que el 155 i les seves eleccions s’imposin precisament amb “calma” i “serenitat”. Recorden, salvant les diferències de moment històric, a les crides a la calma del Govern català quan es van conèixer les notícies del cop d’estat del 36. Afortunadament en aquell moment ningú els va escoltar, les organitzacions obreres van reaccionar i van organitzar la resposta al cop d’estat que va quedar derrotat en poques hores.

El moviment democràtic català no pot quedar a l’expectativa d’un Govern que tem més deslligar un procés de lluita revolucionària en defensa de la República que ells mateixos han proclamat, que a la repressió de l’Estat central. Els rumors airejats per diversos mitjans que sospesen la participació en les eleccions del 21D (per no quedar-se fos del poder autonòmic restaurat pel 155) són tot un avís que la possibilitat d’una claudicació històrica està sobre la taula. El millor argument per justificar una decisió així seria que en els propers dies la jove República quedi aixafada amb “calma i serenitat” per l’Estat central sense amb prou feines resistència del Govern i les entitats sobiranistes.

La CUP, l’esquerra sindical i els CDR han de rebutjar aquestes eleccions imposades pel 155 i cridar a tot el bloc sobiranista a boicotejar-les. Amb urgència han de proposar un pla de defensa basat en la mobilització i l’autoorganització obrera i popular, que cridi a manifestacions i concentracions al voltant del Palau de la Generalitat i aquells edificis sobre els quals l’Estat central voldrà prendre control. És necessari organitzar immediatament vagues en els sectors claus per desbaratar el 155 (ensenyament, administració pública, mitjans de comunicació i transport...) i preparar una nova jornada de vaga general. Al mateix temps és fonamental impulsar l’extensió, massificació i coordinació dels CDR en barris, centres d’estudi i treball, perquè es constitueixin en la veritable direcció obrera i popular d’aquesta lluita.

Aquestes són les mesures essencials de la defensa contra el cop, que han d’anar acompanyades de les principals demandes socials que poden ampliar la base del moviment entre la classe treballadora i que solament podrien arribar a resoldre’s en una assemblea constituent imposada per la mobilització i garantida pels organismes d’autoorganització obrera i popular que es vagin construint.

Fins ara una part important de la classe treballadora no sent com a pròpia la lluita per la independència a causa del caràcter burgès de la seva direcció -i responsables de la pitjor agenda de retallades en dècades- i el contingut que aquesta li vol donar a la república, una república dels capitalistes catalans. Perquè la potència social de la classe treballadora se sumeix a la defensa de la república catalana, única manera de derrotar l’ofensiva del Règim, és necessari plantejar clarament mesurades d’expropiació i control obrer dels grans capitalistes que són part de la “guerra econòmica” contra la independència, repartiment d’hores de treball sense reducció del salari o expropiar tots els habitatges buits en mans dels especuladors, és a dir, lluitar per construir una república dels treballadors i socialista.

Aquesta és l’única manera d’unificar les files de la classe treballadora de tot l’Estat en una lluita comuna: pel reconeixement i la defensa de la República catalana, per acabar amb la Corona i el Règim del 78 i imposar assemblees constituents lliures i sobiranes a Catalunya i la resta de l’Estat. Una veritable ofensiva contra el verí espanyolista que es vol estendre entre els sectors populars -i que és la base de la restauració neofranquista en curs- i que obri el camí de construir una lliure federació de repúbliques socialistes ibèriques, en la perspectiva de lluitar contra la UE dels capitalistes per uns Estats Units Socialistes d’Europa.






Temas relacionados

Independencia de Catalunya   /   En Català   /   Carles Puigdemont   /   Política Estado Español   /   CUP    /   Independencia Cataluña   /   Cataluña   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO