Política Estado Español

POLÍTICA

Les primàries del PP i l’intent de frenar la disgregació de la dreta

Amb doble volta, baixíssima participació dels afiliats, sense decisió directa d'aquests i sense debat entre els candidats, es donen les primeres primàries de la història del PP.

Federico Grom

Barcelona

Jueves 5 de julio | 10:31

Recta final de la campanya que definirà la successió interna dels populars en primera instància, donant com a resultat dos candidats entre els quals es dirimirà el seu lideratge de cara a les eleccions les eleccions locals i regionals de 2019.

Un procés que es va veure forçat pel triomf de la moció de censura que va posar fi de forma anticipada a la segona legislatura de Mariano Rajoy al capdavant de l’executiu. Una sortida per dalt des del bipartidisme del règim que pretén assajar una resposta a la crisi del règim.

El dia 5, els inscrits triaran un màxim de dos candidats entre els sis aspirants. El 20 i el 21, que serà quan tindrà lloc el congrés del partit, es decidirà entre els comissaris del partit qui és el nou líder.

Les dues col·laboradores de Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, i María Dolores de Cospedal, que es divideixen gairebé a parts iguals els suports els suports de dirigents regionals, són les dues favorites per part de l’aparell.

Mentre aquesta última a més de ex ministra de Defensa és secretària general de la formació i presidenta regional de Castella- La taca, Sáenz de Santamaría solament compta amb l’exposició pública que li va donar el càrrec de vicepresidenta mentre dur el Govern de Rajoy. El que no obstant això no la priva de suports.

Pablo Casado per la seva banda, per competir contra això, necessitarà apel·lar a la base d’afiliats del partit volent vendre’s com a “aire fresc” i de “renovació” enfront de les seves competidores.

També participen de la disputa José Manuel García Margallo, José Ramón García Hernández i Elio Cabanes com les opcions que comptarien amb menys suports partidaris.

Com no podia ser d’una altra manera en una organització que ens té acostumats a la més absoluta opacitat, no hi ha hagut debat públic comú entre els candidats.

Ja ha estat posat de rellevància les dades de participació dels afiliats en les primeres primàries del PP en la seva història. Seran una mica menys de 67.000 afiliats,els que van complir els dos requisits demanats pel la Comissió organitzadora del PP per al congrés. Que s’hi hagi inscrit per participar de les mateixes i que comptin amb el pagament de la quota al dia. Quelcom que solament ha complert un petit percentatge, 7,6%, dels afiliats totals (869.535) que el PP declara tenir.

Una de dues, o és un partit acostumat a finançar-se amb diner negre d’empresaris i banquers així com de les corrupteles que els brinda l’Estat pel que no hi ha cap costum dels afiliats a pagar alguna quota per mantenir la seva organització o el cens és un frau com el màster de Cifuentes, la qual cosa explica el necessari finançament il·legal per sostenir al partit.

Però més enllà d’aquestes hipòtesis, deixa al proper líder de l’organització i al propi PP amb poca “legitimitat”. Aquest tema va generar tal enfrontament intern que el president de la comissió organitzadora, Luis de Grans, va demanar als candidats que “no desprestigiïn al partit”, mentre els va sol·licitar que “ningú tiri pedres sobre la seva pròpia teulada” enfront de la proposta de quatre dels aspirants- Casado, Margallo, Hernández y Cabanes- que han bregat per flexibilitzar els requisits perquè els afiliats del partit puguin votar així com l’ampliació dels terminis d’inscripció vençuts. Alguna cosa que finalment no ocorrerà.

Mentre que Cospedal i Sáenz de Santamaría no s’han pronunciat a favor d’aquestes propostes ja que pel seu control i influència en l’aparell es veuen afavorides d’una baixa participació.

Andalusia sembla ser el punt calent de les disputes entre els candidats ja que és l’autonomia que té més inscrits i més compromissaris de cara al congrés.

Si a nivell de l’Estat el PP vol evitar amb aquest procés el que auguren diverses enquestes i el que el partit tem, que és que perdi posicions enfront de Ciutadans de cara a les eleccions generals de 2020 quedant com un partit residual, aquests temors a Catalunya són una realitat.

Des que les eleccions autonòmiques de desembre van quedar reduïts a quatre diputats autonòmics, el pitjor resultat de la seva història, el PP català viu una aguda crisi. Mentre la formació taronja aconseguia "una pallissa formidable" amb els seus 36 escons, com va remarcar l’expresident del partit José María Aznar.

El fracàs del PP en la seva recomposició política pot donar en la seva disgregació, a més de l’enfortiment de Ciutadans, altres variants polítiques de l’espectre més extremes que fins ara són contingudes dins del propi PP. Potser VOX hagi estat un petit avançament d’això. No obstant això l’extrema dreta sense tenir partit propi avui, té tant pes en l’Estat espanyol com en alguns llocs d’Europa on van aconseguir aixecar cap. La seva escissió per la disgregació del PP reconfiguraria de manera més profunda encara a la dreta espanyola.






Temas relacionados

En Català   /   Política Estado Español   /   Candidatos de la derecha   /   Derecha   /   Corrupción   /   Partido Popular (PP)

Comentarios

DEJAR COMENTARIO