Política Estado Español

CATALUNYA

Les limitades mesures en educació i violència masclista de la CUP per investir a Puigdemont

La setmana passada la formació independentista va fer públic un document que incloïa els catorze punts de l'acord per a la investidura de Puigdemont. Quins límits té aquest acord amb ERC i Junts per Catalunya?

Marta Clar

Barcelona | @MartaClar1

Martes 6 de febrero | 11:36

Fa mesos que ERC va deixar de lluitar per la realització efectiva de la República catalana i va passar a competir per la gestió d’un nou govern autonòmic. Junts per Catalunya, amb Puigdemont encara en l’exili, juga la seva última carta defensant la seva investidura i al mateix temps es presenta com l’única força "compromesa en no baixar el cap i continuar amb el mandat de l’1 d’Octubre", al costat de la CUP.

En el fons es tracta de dos camins diferents per acabar en el mateix atzucac. Dues formes diferents per mantenir tots els privilegis i beneficis conquistats durant els més de trenta anys de gestió del capitalisme espanyol i català a Catalunya.

Tant uns com uns altres han demostrat que no estan disposats a donar més passos en la dirección que ha exigit el poble català en les enormes mobilitzacions dels últims mesos. El fet que no hi haurà una República catalana que vingui de la mà de cap d’aquests dos partits en la propera legislatura es revela cada vegada més com una certesa davant els ulls d’una gran part del poble català.

Et pot interessar: La CUP atrapada entre els dos “traïdors” a la República.

Menys per la CUP que continua amb un discurs de lleial suport a Puigdemont, com si la seva investidura online fos un gran acte de desobediència que ens acostarà a la construcció d’una República Catalana “més social”.

És cert que el fet que l’esquerra independentista arribi a nous acords amb el PDeCat no és una cosa que a hores d’ara pugui sorprendre a ningú. Però aquesta posició d’unir files del costat del partit de les retallades neoliberals a Catalunya no només contribueix a rentar-los la cara després de l’enorme claudicació de Puigdemont, sinó que és un clar reflex de la impotència de l’esquerra independentista per presentar-se com una alternativa davant les milers de persones que encara consideren que cal continuar la lluita que s’ha desencadenat en els últims anys de “processisme”.

L’últim acord va ser precisament el d’un pacte per la fallida investidura telemàtica de Puigdemont. El document incloïa catorze punts. Catorze punts totalment insuficients per millorar realment la vida de la majoria de la classe treballadora, les dones i la joventut catalana.

Els punts que van ser presentats com “una conquesta”, l’exemple de com la pressió de la CUP obliga a “cedir” a Junts per Catalunya noves mesures per millorar la vida de la classe treballadora i els sectors populars. Però lluny de tot això, el text és el més clar reflex que la burgesia catalana (ja sigui gran, petita o mitjana) no està disposada en cap cas i sota cap concepte a posar en risc els seus interessos. Repassem els punts més destacats.

1) Engegar un pla de xoc contra la violència masclista.

Com es proposa fer-ho? Ampliant la xarxa de protecció cap a les dones supervivents de violència masclista, establint la igualtat salarial entre homes i dones o quotes de paritat en tots els àmbits i càrrecs de decisió política; o el que és el mateix, enfrontar el sostre de cristall que fa que les dones estiguin menys representades en els òrgans de decisió, com és el Parlament.

Però la desigualtat que enfronten les dones en tots els àmbits de la vida és un pilar estructural del sistema capitalista. En termes pràctics i realistes, “ampliar la xarxa de protecció” per a les dones víctimes de violència i els seus fills i filles significa no solament ampliar els recursos econòmics i el personal capacitat per atendre-les. Aquest és un element de gran importància, però insuficient sinó va de la mà amb l’augment dels centres i pisos d’acolliment per a les dones i els seus fills i filles víctimes de violència, sota l’autogestió de les organitzacions de dones i les treballadores.

Però com és obvi, una mesura d’aquestes característiques, que implica enfrontar els interessos de la banca i la burgesia que especula amb el dret a l’habitatge, no vindran de la mà ni del PDeCat, ni de Junts per Catalunya ni de ECR.

De la mateixa manera, acabar amb la bretxa salarial entre homes i dones, (avui està en el 24%) solament pot anar acompanyat del compromís d’acabar amb la precarietat laboral i els salaris de misèria. O el que és el mateix, enfrontar la reforma laboral. Però evidentment això no podrà sorgir de cap acord amb cap dels partits que han estat executors de les pitjors mesures austericides a Catalunya.

2. Reforçar el model públic universitari.

Per a això exigeixen la rebaixa del 30% de les taxes universitàries o no augmentar les places de màsters privats sinó augmenten també les dels màsters públics. No obstant això, avui la desocupació juvenil es troba prop del 30%. És a dir, el 30% de la joventut està aturada, mentre que la major part de la resta només troba ocupacions precàries, en condicions de semi-esclavitud i mal remunerats.

Des del conegut “tasazo” en 2012 desenes de milers d’estudiants han hagut de deixar els estudis per falta de recursos econòmics, d’altres ni tan sols poden plantejar-se la possibilitat d’estudiar. Mentrestant, la ingerència de les empreses privades i la banca a les universitats s’obre pas sense cap tipus d’obstacle, aprofitant-se dels màsters i postgraus propis. Aquest és el resultat del model neoliberal i elitista impulsat per partits com l’anterior Convergència i Unió, avui PDeCat, de la mà d’Esquerra Republicana i el suport del PSC o el Partit Popular.

Per tots aquests motius, avui l’exigència d’una educació gratuïta en tots els nivells, incloent l’ensenyament universitari i l’expulsió de les empreses privades eliminant els seus nínxols de negoci, com els màsters privats, es converteix en l’única mesura possible per garantir l’accés als estudis per tots i totes. Tornar a la situació de abans del “tasazo” suposa tornar a un model universitari que seguia excloent a milers d’estudiants de classe treballadora.

3. L’eliminació dels concerts amb els centres educatius que segreguen per sexe.

Es tracta d’una de les reivindicacions del professorat i el moviment per la defensa de l’educació pública. Avui la Generalitat segueix mantenint la transferència de més de 30 milions d’euros públics destinats a col·legis i instituts del Opus Dei.

Però la influència no solament s’expressa en les desenes de milions públics que li transfereix l’Estat, també està integrada en la ideologia que moltes vegades es difon des d’institucions públiques. Per acabar amb els privilegis que té l’Església sobre l’educació és necessària l’exigència de la fi dels concerts públics amb col·legis privats, però també la total separació de l’Església i l’Estat i la implementació d’una educació totalment laica.

Evidentment cap d’aquestes mesures necessàries les inclou l’acord amb Junts per Catalunya ni ERC, perquè no podran sortir del pacte amb cap partit burgès.

Per a conquestes d’aquest tipus és necessari desenvolupar un gran moviment de rebuig al 155. El procés democràtic que s’ha obert en l’últim temps no ha acabat, és molt possible que en el futur torni a ressorgir. Però com l’experiència ha demostrat, només serà possible desenvolupar-lo fins al final aixecant una alternativa a la direcció "procesista".

Cada vegada són més els qui comencen a veure que és necessària una veritable alternativa a la què representen aquests partits. Però la derrota a la qual aquests han conduït a l’enorme moviment català que s’ha lliurat en els últims mesos s’ha recolzat en l’estratègia de “mà estesa” de l’esquerra independentista. Avui, per continuar els passos que el poble català ha caminat, és necessari que la CUP deixi de posicionar-se com el furgó de cua de la burgesia catalana. Però lluny d’això la seva tensió és com aconseguir la investidura de Puigdemont.

Avui és necessari un gran moviment als carrers, independent dels partits de la burgesia. Un procés constituent realment lliure i sobirà, en el qual sigui possible discutir-ho realment tot, d’una banda la relació territorial de Catalunya amb l’Estat espanyol, però també com resoldre els grans problemes socials que encara queden pendents. Una cosa així implica engegar l’enorme força social de la classe treballadora, quelcom del que Puigdemont no vol ni tan sols sentir a parlar.






Temas relacionados

JxCat   /   ERC   /   Autodeterminación de Catalunya   /   En Català   /   Política Estado Español   /   CUP    /   Independencia Cataluña   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO