Géneros y Sexualidades

ACTUALITAT

Les denúncies contra l’assetjament sexual, personatge de l’any

La revista nord-americana Time va escollir com a personatge de l'any a les protagonistes del moviment #metoo, que va seguir a les denúncies per assetjament sexual a Hollywood. Tercera onada?

Celeste Murillo

@rompe_teclas

Domingo 10 de diciembre de 2017

Edición castellano

Cada any, la revista nord-americana Time tria personalitats destacades. Per a la seva portada de 2017, va triar a les protagonistes del moviment #metoo (jo també), que va seguir a les denúncies per assetjament sexual a Hollywood.

A l’octubre, sis actrius van presentar una denúncia col·lectiva per assetjament i abús sexual contra el productor cinematogràfic Harvey Weinstein. La denúncia va desencadenar una onada que va arribar a personalitats del cinema i la televisió (com Kevin Space i Louis CK), però va transcendir a altres àmbits. Durant els últims mesos es van conèixer denúncies d’assetjament i abús contra legisladors republicans i demòcrates, entre els que es troben el senador per Alabama Roy Moore (R) i Al Franken (D) de l’estat de Minnesota.

Passa a Hollywood, passa a la vida real (tot i que la revista Time no ho digui)

Un dels aspectes progressius del hashtag i del moviment #metoo és que va mostrar l’estructura d’impunitat sobre la que es manté la poderosa indústria de Hollywood. I tot i que la revista Time no ho digui, les relacions de poder que estableixen productors i directors no serien possibles si no es desenvolupessin en una societat profundament desigual on les dones cobren uns sous més baixos, són discriminades i humiliades de diverses formes només pel seu gènere. Dit sigui també que no és un caprici senyalar que entre les "Persones de l’any" de Time, les dones són excepcions.

La realitat desborda qualsevol portada de revista. No està de més recordar que l’any 2017 va començar amb la multitudinària Marxa de les Dones a Washington (EUA), la primera contra el president Donald Trump. I el 8 de març, com a part del Paro Internacional de Mujeres, va tornar a expressar-se un estèns moviment social i polític que reconeix en la violència contra les dones un dels gestos més descarnats de les societats capitalistes, cada cop més desiguals.

Et pot interessar: 8 de marzo: cuando la tierra tembló

Els grans mitjans de comunicació (fins i tot Time), l’indústria cultural i les corporacions (que han pres part de l’agenda del feminisme liberal) apareixen sorpreses per l’assetjament i els abusos a Hollywood. En els últims mesos li han dedicat atenció i espai perquè es senten molt més "còmodes" parlant de les denúncies d’un percentatge infim i, al mateix temps, poden guardar silenci sobre els abusos que sofreix el 99% de les dones.

Lluny de Hollywood i del "sostre de vidre" de les estrelles de cinema i les professionals, la majoria de les dones lluita en els soterranis en una realitat plagada de desigualtat i violències. La precarització i el treball no remunerat només agreugen la bretxa salarial (que denuncien inclús les principals estrelles de cinema). L’assetjament laboral dels caps i supervisors és tant quotidià per a les treballadores que s’ha naturalitzat com a quelcom que entre amb l’ofici. I si les denúncies de Hollywood habiliten discussions entre treballadores, estudiants i joves d’aquests "soterranis" no és gràcies als mitjans de comunicació, que silencien les seves veus.

Si les dones poderoses, que cobren milers de dòlars per aparèixer en una pel·lícula o a la televisió, són humiliades i assetjades, què els hi passa als milions de dones que tots els dies treballen en llocs de treball mal pagats, que són la majoria de les pobres i la majoria de les persones que sofreixen la violència sexista, però també la xenofòbia i el racisme? Què passa amb aquelles persones en la que l’opressió de les quals està legitimada en un ordre social on una minoria propietaria de tot viu del treball de qui no té res? Per últim, per a aquest ordre social és funcional i convenient parlar d’algunes denúncies i "desfer-se" de les pomes podrires; això li permet que la seva estructura segueixi més o menys intacta.

No tot el que brilla és or

Un altre debat que queda defugit en la revista Time és que tant en el cas de Weinstein com en el de Spacey, les empreses que els contractaven van decidir acomiadar-los i ambdós van ingressar en una clínica de rehabilitació. Com si existís una patologia a la que respon el seu comportament, que no és altre que abusar de persones que es troben en una jerarquia inferior, en el context d’una societat que reprodueix aquest comportament constament en múltiples àmbits.

Al voltant d’aquest problema, Clara Serra a la revista Contexto assenyala que la forma en la que Hollywood va gestionar l’escàndol, "no deixa de semblar una estratègia higienitzant per part d’una indústria que davant de tot vol cauteritzar una ferida per la que podríen dessagnar-se milions de dòlars". Això posa el focus també sobre com són "dirigits" o integrats els reconeixements dels mitjans de comunicació i l’indústria cultural al moviment de dones i el feminisme.

De la mateixa forma que Hollywood va incorporar i "va dirigir" en els últims anys diversos aspectes de la lluita de les dones i les persones LGTBI, està en el seu ADN transformar un problema que toca d’aprop la seva estructura de poder (i els seus negocis) en quelcom que revaloritzi el seu rol de productor i reproductor de valors. De fet, al desprendre’s de Weinstein i Spacey, l’acció afirma que Spacey és un problema (quelcom que ningú negarà) però al mateix temps, deixa una conclusió lògica (per omissió en aquest cas): Hollywood no ho és. Hipocresia sense límits.

Una pregunta semblant podriem fer-nos sobre la revista Time que, a la vegada, dóna compte d’un fenomen social i polític, i aprofita per a "exorcitzar" una mica menys els mitjans de comunicació que no són neutres quan parlen de la violència masclista, la misogínia o la discriminació. De fet, són part de la maquinària de revictimizació i silenciament que ha funcionat durant anys al servei de la invisibilització de la violència. I n’hi ha prou en recordar els últims casos de feminicidis en els que, quasi sense importar en quin país estem, la culpa recau directa o indirectament sobre les dones. I quan no és així, se’ns redueix a simples víctimes, incapacitades de ser subjectes de qüestionament o transformació alguna.

En el debat obert al voltant d’aquesta sort de "tercera onada" centrada en la violència, ja comencen a sentir-se veus que alerten sobre l’efectivitat d’un mètode que ha tornat a centrar la lluita contra la violència masclista en el pla individual. Ileana Arduino fa una pregunta incòmoda en un article recent de Cosecha Roja a propòsit del cas de Gustavo Cordera, "gran part del feminisme el que millor fa és evidenciar el caràcter estructural de les violències i exigir transformacions radicals, per què es conformaria -davant del desastre imperant- amb seguir profunditzant la senda punitiva? Com sol passar, les preguntes incòmodes són les més interessants.

Segurament Time no busca aquesta ni altres discussions, potser només volen vendre revistes. Però no són pocs els sectors del feminisme i moviment de dones que ja han obert el debat sobre les estratègies per a lluitar contra el patriarcat i el seu soci més beneficiat, el capitalisme, tot i que res de tot això surti en la portada de les revistes.






Temas relacionados

#metoo   /   Revista Time   /   Harvey Weinstein   /   En Català   /   Acoso laboral   /   Kevin Spacey   /   Acoso   /   Géneros y Sexualidades   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO