Mundo Obrero Estado Español

DEBATS MOVIMENT OBRER

La unitat per lluitar i l’organització sindical unitària

A 6 anys de la reforma laboral del PP i 8 de la del PSOE, govern i patronal sumen més atacs contra els sectors populars. Tot amb la signatura i col·laboració de les burocràcies sindicals. És necessària la unitat en l'acció dels treballadors per enfrontar-los.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

Federico Grom

Barcelona

Jueves 1ro de marzo | 20:09

La classe treballadora ja porta suportant una dècada de crisi econòmica, de devaluació de la seva qualitat de vida, de reformes laborals i “flexibilització” del mercat laboral, de més i més precarització. Aquesta és la veritable descripció de la situació econòmica de la majoria de les persones. Sense anar més lluny, ara mateix s’està forjant entre la patronal i l’Estat un nou atac contra les pensions.

Govern, patronal i burocràcia sindical

Malgrat ser cops durs contra les condicions de vida de milions de treballadors, les diferents mesures han estat aprovades i imposades amb una pau social que no es correspon amb el calat de l’atac. Això solament s’entén (o en gran part), pel rol jugat per les direccions burocràtiques dels dos principals sindicats, Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT).

Des d’abans de la crisi, ja havien deixat passar la creació de formes de contracte precari entre importants sectors dels treballadors, especialment la joventut. Això, juntament amb el desenvolupament de nous sectors de l’economia, va configurar una classe treballadora molt més fragmentada.

Amb la crisi, aquestes direccions sindicals van cedir a tots els xantatges patronals i on no va anar així, va ser perquè els treballadors els van obligar a donar algunes lluites importants. No obstant això no van deixar de ser lluites aïllades, més enllà d’algunes jornades conjuntes com a vagues generals, però sense cap continuïtat en el temps.

Un mapa sindical fragmentat

No hi ha dubte de que la radiografia de la situació dibuixa un escenari on la classe treballadora s’ha de treure la pols i posar fre a aquests constants atacs. Però, com estan les seves forces per a això?

El mapa sindical en l’Estat espanyol és preocupant. El percentatge d’afiliació no aconsegueix el 17% (entre més de 40 sindicats), la qual cosa suposa una de les taxes més baixes d’Europa. A més aquest percentatge es concentra en les capes més qualificades i millors pagades de la classe treballadora, deixant de costat a la majoria, els precaris, que majoritàriament són joves, dones i immigrants.

Enfront de l’actuació i l’esdevenir de les burocràcies dirigents de CCOO i UGT ha sigut quelcom comú veure com s’han creat i desprès desenes de nous sindicats. Però, qui es beneficia d’aquesta divisió? Aquesta mecànica amb la qual es pretén combatre a la burocràcia sindical i que els treballadors comptin amb una alternativa sindical a aquesta, ha estat un factor més de fragmentació i ha deixat ni més ni menys que 2 milions de treballadors sota la direcció d’aquestes burocràcies, a la immensa majoria dels treballadors sense organització sindical i a un corporativisme per sector o activitat, per regió, o per la mateixa afiliació sindical que ens deixa dividits com a classe i indefensos enfront de la patronal.

A la resta de treballadors afiliats, aquells sectors que veuen la necessitat de que l’organització sindical realment lluiti pels seus drets solament els queda com a alternativa l’afiliació en un sindicat sense capacitat real d’aixecar i dirigir les lluites necessàries per enfrontar els atacs de l’última dècada.

Unitat per a la defensa dels interessos de la classe treballadora

Cal preguntar-se llavors quines serien les potencialitats que el moviment obrer tindria sota la unitat d’acció per lluitar. Una unitat que permetria asseure les bases de la més àmplia unitat de l’organització sindical, començant amb els sindicats d’esquerres i alternatius.

Est possibilitaria constituir una veritable alternativa sindical a les direccions actuals dels majoritaris; un referent que permetria aglutinar als més amplis sectors de treballadors, els que ja avui es troben afiliats i als quals no ho estan, als més precaris, a les dones, la joventut i els immigrants que les direccions sindicals venudes rebutgen defensar i organitzar.

Una unitat obrera que pensés la necessitat de reimpulsar les assemblees als centres de treball en contraposició a aquests comitès d’empresa que avui són nius de buròcrates. Que practiqui la solidaritat activa i la coordinació dels conflictes perquè triomfin contra tot corporativisme. Que s’organitzin de forma democràtica i amb llibertat de tendències. On els dirigents no estiguin cargolats als seus llocs i siguin revocables. On es respecti a les majories però també a les minories. Però sobretot que es constitueixi en una gran força organitzada per barallar per recuperar tot allò perdut.

L’objectiu del front únic es torna doble. D’una banda, desemmascarar a les direccions burocràtiques al servei del capital, i per un altre, convertir-se en una alternativa real a les direccions burocràtiques actuals.

Solament a través de la lluita i l’experiència, i solament si en aquesta lluita i experiència forgem una alternativa viable, la classe treballadora podrà assenyalar a les seves actuals direccions de CCOO i UGT com a aliats de la patronal i reconèixer en la unitat obrera una alternativa d’organització valida i útil per a la defensa dels seus interessos i l’avanç cap a noves conquestes.

Però això implica fer-ho també amb CCOO i UGT i no per que esperem un gir sobtat en la consciència de classe de les direccions buròcrates, sinó perquè és la forma de lluitar al costat dels milers de treballadors honests que estan afiliats en tots dos sindicats i demostrar-los que les seves demandes, fins i tot les més bàsiques, no seran aconseguides sota el comandament de les seves actuals direccions.

No barallar en aquesta perspectiva, condemna a cada lluita a l’ostracisme, a l’aïllament i a una més que probable derrota que sens dubte impactarà de forma negativa en la subjectivitat de la classe treballadora (i en les seves condicions de treball i de vida). I aquesta és una reflexió que tots aquells que lluitem per que la classe treballadora recuperi la centralitat en la lluita contra aquest Règim podrit i el sistema social al que serveix hem de fer-nos honestament.

Sobre aquesta base es podrà anar recomponent la subjectivitat de la classe treballadora, definida ara pel derrotisme i l’“imposibilisme” a causa de les nombroses derrotes, producte del criminal paper de les direccions burocràtiques i de la divisió sindical que minva la seva capacitat d’acció i defensa.

I que es reconegui a si mateix com a classe, i a la seva força la capacitat de transformació social radical, i no solament com la classe explotada que és.






Temas relacionados

En Català   /   Unidad de acción   /   Mundo Obrero Estado Español   /   Frente Único   /   Sindicalismo combativo   /   CCOO   /   UGT   /   CGT   /   Sindicatos

Comentarios

DEJAR COMENTARIO