Política Estado Español

INVESTIDURA TURULL

La tornada a l’autonomisme i el gir de la CUP

Jordi Turull no obté els vots necessaris per a la investidura. La CUP s'absté i anuncia la ruptura de les aliances amb JxCat i ERC. És la fi de la política de “mà estesa”?

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 23 de marzo | 10:09

Foto: EFE/Alberto Estevez

Finalment, el Parlament de Catalunya celebrava aquest dijous la sessió d’investidura que fins al moment el Poder Judicial i el Govern del PP, per mitjà de la Fiscalia, havien aconseguit impedir per als candidats Carles Puigdemont i Jordi Sànchez. Jordi Turull ha rebut els vots a favor de JxCat i ERC, amb el quals no ha servit per sortir electe com a President de la Generalitat. En 48 hores es realitzarà una segona votació en la qual tampoc té assegurada la majoria simple. La CUP ha definit que s’abstindria i és poc probable que Comín i Puigdemont -que tenen segrestats els seus drets parlamentaris- renunciïn als seus escons que sumarien 66.

Però aquest no és l’únic obstacle per Turull. Aquest divendres haurà de comparèixer davant el jutge Llarena, al costat de Forcadell, Rull, Romeva, Bassa i Rovira, perquè se’ls notifiqui, molt previsiblement, el seu processament pels delictes de rebel·lió i sedició pels quals estan investigats. No es descarta, i molts mitjans vénen anunciant, que aquest processament podria anar acompanyat de noves mesures cautelars com la presó provisional sense fiança i obrir el camí a una inhabilitació exprés.

Així que el cop institucional del 155 segueix plenament operatiu. El que el bloc monàrquic no va aconseguir amb la suspensió del Govern, la dissolució del Parlament, empresonaments, processaments i les eleccions imposades del 21D, ho vol forçar ara mitjançant les ingerències inaudites del Tribunal Supremo. Qui decideix qui governa a Catalunya? Llarena, responen molts. Però en realitat el magistrat és l’executor directe de la voluntat de Moncloa, el PSOE, Cs i la pròpia Sarsuela.

Tot, a pesar que les mostres de acatament de la legalitat constitucional i de renunica a la república catalana i el mandat de l’1-O són cada vegada més obertes per part de la direcció procesista. El discurs de Turull no ha tingut cap referència a la república, al 27-O o al dret d’autodeterminació. La seva proposta de govern s’ha limitat a restaurar la institucionalitat autonòmica i que s’aixequi el 155. Per aconseguir això, ha brindat la mà al Govern de Rajoy i al mateix Rei Felipe VI, el mateix que va donar llum verda al cop institucional amb el seu discurs del 3-O.

Així ho han llegit des del PP, fins al PSC i Catalunya en Comú Podem. Albiol ha reconegut que el discurs de Turull significava un canvi respecte als últims mesos. Miquel Iceta ha saludat la “mà estesa” i ha ofert al PDeCAT estudiar possibles acords si el compromís és una tornada a l’autonomisme. Domènech per la seva banda s’ha negat un acord com el que proponia Iceta, però ha aprofitat la seva intervenció per tendir la mà al PSC, un dels padrins del 155, per a una moció de censura contra Rajoy i buscar una majoria transversal a Catalunya amb la centre esquerra parlamentària.

Avui s’ha presentat doncs en seu parlamentària el nou “full de ruta” de JxCat i ERC: renunciar a les aspiracions democràtiques del poble català, amb l’esperança, vana fins al moment, que això farà afluixar l’escalada repressiva. Més del mateix que en els últims 3 mesos. En aquest temps la direcció procesista i les entitats sobiranistes, ANC i Òmnium, han promogut el buidament dels carrers, limitant-se a convocar alguna protesta simbòlica.

La principal novetat de la jornada ha estat l’abstenció dels quatre diputats de la CUP. Carles Riera ha realitzat una intervenció crítica amb la direcció procesista per haver realitzat polítiques antisocials incapaces d’ampliar la base social del procés, haver desaprofitat l’oportunitat oberta entre l’1 i el 3 d’octubre, les vacil·lacions del 10 i el 26 d’aquest mes i que després de la victòria del 21D no hagin volgut prendre cap mesura per constituir un govern que posi en dempeus la república i el procés constituent.

Correctament ha assenyalat que l’únic camí per fer front a la repressió i efectivizar el mandat de l’1-O pasa per la mobilització social i vincular aquesta lluita democràtica amb un programa que atengui els principals problemes i demandes socials.

L’abstenció de la CUP constitueix un gir respecte a la “mà estesa” que porten practicant des de 2012. Està per veure’s fins a on arribarà aquesta rectificació. L’esquerra independentista té per davant la tasca de treure un balanç profund i autocrític de la seva política en el procés. Els seus acords amb CiU primer, CDC després, JxSí i avui JxCat i ERC (que avui Riera ha anunciat que quedaven clausurats) l’ha inhabilitat políticament fins ara per poder presentar un full de ruta alternatiu al dels representants polítics de la burgesia catalana.

Aquests sens dubte van anar més allà del que ells mateixos esperaven empesos per un amplíssim moviment de masses, fins i tot arribant a una proclamació de la república el 27O. No obstant això, la seva natural negativa a impulsar la mobilització social necessària per passar d’allò simbòlic a allò efectiu, per posar en dempeus aquesta república i obrir un veritable procés constituent, no va ser combatuda per la CUP.

Fins avui la direcció de la CUP ha seguit confiant que nous “compromisos” formals i simbòlics (com era la fórmula de proposar a Puigdemont i possibles mesures legals per implementar la República, tal com han exigit des del 21D) anirien en la via per reprendre la lluita pel dret d’autodeterminació i el seu projecte de “república social”.

L’ofensiva de l’Estat espanyol segueix avançant amb força i cada vegada més embravida, perquè, entre altres coses, des de la claudicació de la direcció procesista després del 27O, s’ha imposat una creixent desmobilització. La CUP, en comptes d’actuar com contratendencia, reanimant els CDR, estenent l’autoorganització, proposant un programa anticapitalista que permetés sumar a l’ampli sector de la classe treballadora que veu aquesta lluita democràtica com alguna cosa alièna i buscant l’aliança amb els sectors populars de la resta de l’Estat, ha seguit “tancada a palau” en negociacions encaminades a reditar la política de conciliació de classes que s’ha demostrat com una fallida.

Des del començament de 2018 la mobilització social està prenent amb força en tot l’Estat. El moviment de dones, dels pensionistes, la joventut que lluita contra els atacs contra la llibertat d’expressió, el creixent qüestionament a la Corona i les lluites de sectors de la classe treballadora precària, com en aquests dies amb la vaga de Amazon, estan copejant i ferint greument el projecte de restauració reaccionària del PP i la Monarquia.

La primavera catalana s’emmarca en aquest ressorgir de les lluites socials i democràtiques, com el seu inici a la tardor. Per aconseguir que aquest gran moviment democràtic pugui ressorgir ha de fer-se des d’altres bases. No la de seguir confiant en els mateixos “capitans” que van abandonar el vaixell quan s’acostava el moment de l’enfrontament veritable, si no posant en marxa les grans forces socials que ja van mostrar el seu potencial l’1-O, el 3-O i el 8-N.

En els propers dies l’escalada repressiva a Catalunya és molt possible que doni nous salts. Per enfrontar-la és urgent que l’esquerra independentista assumeixi d’una vegada un full de ruta propi, com ha promès avui Riera, basada en la mobilització social independent, que es lligui a la resta de demandes socials que es vénen manifestant als carrers, com vam veure el 8N o dissabte passat amb les massives manifestacions de pensionistes.

Es tracta de posar en peus un gran moviment contra el Règim del 78, la seva democràcia per a rics de la qual els representants de la burgesia catalana han estat i són part- i per un programa que inclogui mesures com la jubilació als 55 anys, amb quanties dignes a costa d’impostos a les grans fortunes, el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial per acabar amb l’atur, la fi de la precarietat, de la bretxa salarial o la universitat gratuïta, entre altres. Aquest és l’únic antídot possible també per frenar l’onada d’espanyolisme que promou el bloc monàrquic i la seva premsa en la resta de l’Estat per fer fallida la solidaritat entre els pobles.

La lluita per la república catalana, per vèncer, serà amb la classe treballadora al capdavant i en aliança amb la de la resta de l’Estat o no serà. Per vèncer l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol, acabar amb el 155, aconseguir la llibertat i el desprocesament de tots els presos polítics i l’exercici efectiu del dret a decidir, el moviment català ha de reprendre la mobilització per la república donant-li un contingut concret a la mateixa, el d’una república de les i els treballadors en la perspectiva d’acabar amb el Règim del 78 i poder establir una lliure federació -amb el dret a la separació- amb la resta dels pobles de l’Estat.






Temas relacionados

JxCat   /   Independencia de Catalunya   /   Artículo 155   /   En Català   /   Política Estado Español   /   CUP    /    Régimen del ‘78   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO