Política Estado Español

CATALUNYA

La supremocracia del 155: Junqueras seguirà a la presó

El Tribunal Suprem manté Junqueras en presó incondicional. En una sentència més aviat condemnatòria, el TS assenyala que Junqueras no va ser clar en relació a abandonar la via unilateral.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

Sábado 6 de enero | 08:08

Foto: Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras a les portes del Tribunal Supremo. EFE/Juan Carlos Hidalgo

Els tres magistrats del Tribunal Supremo van decidir per unanimitat mantenir al vicepresident Oriol Junqueras a la presó preventiva incondicional. En l’acte indicaven que “existeix un risc rellevant de reiteració delictiva al no existir cap dada que permeti entendre que el recurrent té la intenció d’abandonar la via seguida fins ara”. La qual cosa pressuposa que Junqueras podria realitzar “més rebel·lions”.

La interlocutòria sembla ser més aviat condemnatòria cap a l’“investigat”. Al llarg de la mateixa, no només se’l culpa de les mobilitzacions pacífiques del 20S i l’1-O, sinó que també se l’assenyala de ser culpable de la repressió ordenada pel Govern central. Fins i tot es reconeix que no s’ha provat que Junqueras hagi ordenat cap de les accions esmentades, encara que la defensa de “votar” i de la DUI fetes per Junqueras el fa culpable.

En aquest acte, els magistrats asseveraven que "el propi sistema democràtic que ens regeix, imposen certs límits que han de ser respectats en honor d’una convivència pacífica i ordenada”. Aquesta “convivència pacífica i ordenada” vol dir que no importa si es mobilitzen més de dos milions de persones en més de cinc anys sol·licitant un referèndum. L’única cosa que importa és que votin una vegada cada quatre anys.

Rebel·lió amb la violenta repressió policial?

En l’acte s’indica que el Codi Penal recull el delicte de rebel·lió quan es produeix “un alçament públic i violent”. I el de sedició quan hi ha “alçament públic i tumultuari per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat”. I, contínua amb diversos paràgrafs on desgrana quina va ser la violència. Vegem a quina violència es refereix.

Els magistrats sostenen amb la Fiscalia i l’acusació particular de l’ultradretà Vox que “… el plantejament segons el qual la declaració d’independència es realitzaria de forma unilateral després del resultat d’un referèndum prohibit, que el Govern de l’Estat havia anunciat que no permetria, i que es faria comptant amb el suport de mobilitzacions populars com a element decisiu per forçar a l’Estat a claudicar, suposava una molt alta probabilitat d’enfrontament físic amb episodis inevitables de violència.”

Més endavant continua amb “…era previsible que, amb una alta probabilitat, s’anessin a produir enfrontaments contra els agents de les forces de l’Estat que pretenguessin el compliment de les lleis vigents, i que també previsiblement i amb una alta probabilitat, degenerarien en episodis de violència.” Acusa a Junqueras i a tots els que van participar en el referèndum de l’1-O com a responsables de la repressió policial. Sense comentaris.

Segons aquest acte, s’entén que la violència va procedir de les “forces de seguretat” que van obrar amb el mandat d’evitar una votació il·legal i reprimir a la gent que volia votar. Però, aquesta violència, procedent de la força pública, no pot entendre’s com la violència necessària d’un delicte de rebel·lió o la manifestació tumultuosa de la població. Una violència ordenada pel poder executiu i que en cap moment està controlada pel Govern català. Tret que es refereixin a hipotètics fets que el poble pugui realitzar responent a la violència policial. Però el “hi hagués no existeix” i com tal no es pot jutjar.

Per si hi hagués algun dubte, ens el treuen en el següent paràgraf: “Si tant el recurrent com els altres investigats incitaven als seus partidaris a seguir aquest camí, és clar que assumien, encara que poguessin no desitjar-ho, la presència d’actes de violència”. Es jutja que el Govern català és responsable de la violència amb la qual va ser reprimida la població, com si fos una manifestació violenta del poble. Difícil sortir d’aquest espantall.

La qüestió està plantejada així: com els independentistes estaven fent quelcom que el Govern i les reaccionàries institucions del 78 prohibien i això implicava la reacció de les forces repressives per defensar les seves institucions; la conclusió lògica és que els independentistes van generar aquesta violència i, per tant són els responsables.

Com Junqueras i tot el Govern no van poder evitar les accions espontànies de desenes de milers de persones com van ser el 20S en repudi als registres de conselleries i que més de dos milions votessin en el Referèndum de l’1-O, com els Mossos no van ser a reprimir de la manera en què sí ho va fer la Policia Nacional i la Guàrdia Civil; el Suprem els considera culpables. Així de senzill.

No obstant això, l’acte no diu res concret sobre la violència de l’acció popular. Tan sol esmenta genèrics com “…els dies 20 i 21 de setembre es van produir nombrosos actes de violència…” amb la “ finalitat d’impedir que pogués donar-se compliment a la resolució judicial que ordenava l’entrada i registre” qüestió que no se sosté perquè sí van poder realitzar el registre.

La democràcia que perseguia urnes

Els magistrats aclareixen que “…en un sistema democràtic no pot sostenir-se l’existència d’un supòsit dret al vot fora de qualsevol marc legal...” No obstant, això és contradictori amb l’anul·lació de l’Estatut de 2006, que va ser votat en un referèndum popular pel poble català. El qual va ser anul·lat per un grup de dotze persones que conformen el Tribunal Constitucional. De quin dret a vot parlen? del que els convé, és clar.

I, quan hi ha unes eleccions “degudament” convocades, com les del 21D, resulta que el resultat és “igualment de decebedor” per al Govern central. Amb una afluència rècord que va superar el 80% del padró electoral, les forces independentistes van aconseguir el 2,1 milions de vots mentre que el bloc del 155 va quedar en 1,9 milions.

Però no hi ha problemes. Si els resultats no acompanyen al Govern de M. Rajoy, sempre es pot seguir amb l’ocupació del Govern català mitjançant el 155, amb la intervenció de les finances catalanes, i, sobretot, amb l’accionar del poder judicial per descartar a Puigdemont, Junqueras i diversos consellers més de la seva acta de diputats. En síntesi, això és una “supremocracia” o una democràcia de l’Ibex35 i els empresaris que aquests sí que voten tots els dies amb el xantatge de les empreses que marxen.

La República que el poble sí que volia

Més enllà de l’excèntrica i hipotètica rebel·lió que el Supremo es planteja en les seves diatribes, la direcció del moviment independentista, el PDeCAT i ERC, en cap moment va organitzar una sedició i molt menys encara una rebel·lió. Les manifestacions del 20S, van tenir un alt contingut d’espontaneïtat, i en cap moment van suposar amenaça alguna contra qualsevol persona. Parlar de rebel·lió és forçar de manera temerària la realitat.

En relació al referèndum de l’1-O, aquest va ser realitzat gràcies a l’organització popular i d’algunes associacions i partits polítics. Va ser fet exclusivament perquè volien votar. Aquest desafiament polític al Règim del 78 va ser ultra pacífic. Ni va haver-hi tumults, ni una altra violència més que la de la Policia i la Guàrdia Civil. És impossible anomenar rebel·lió a la resistència passiva i pacífica dels dos milions que van anar a votar.

I per la DUI feta el 27O cal aclarir que la declaració va ser almenys contradictòria i que després de la declaració, els dirigents de Junts pel Sí es van esborrar. Van argumentar que ho feien per evitar la violència. La meitat del Govern a Girona per després anar-se a Brussel·les. L’altra meitat ni va anar a la Generalitat per treballar en la naixent república. Tampoc es pot parlar de violència. De fet, diversos dirigents polítics de JxS van assegurar que aquesta declaració no va ser jurídica, sinó unicament política.

La veritat és que la República catalana no era volguda més que per amplis sectors populars del país. No era volguda per l’Estat espanyol que no va escatimar esforços en una repressió policial i judicial. Però tampoc pels dirigents independentistes de JxS que la van abandonar sense lluita i que mai es van preparar per crear una veritable República catalana. Els nous representants del PDeCAT com a molt volien una república acordada amb Rajoy. Això sí que és un oxímoron.

Aquesta República sí que la volien de debò, Els milions de persones que es van mobilitzar l’1-O i van posar el cos per defensar el seu vot i el referèndum d’autodeterminació si que volien una República de debò. Sí la volien els treballadors que van fer vagues el 3O i els CDRs que van protagonitzar talls en carreteres i de vies fèrries durant el 8N, els milions que es mobilitzen des de 2010. Aquests milions que van votar el 21D per restaurar un Govern que va deixar la República abandonada.

En síntesi, és la República per la qual van lluitar àmplies capes populars i de treballadors. Per això, només mobilitzant als treballadors i el poble i organitzant-los a través d’un programa que resolgui els greus problemes socials de milions, és a dir, un programa anticapitalista; només així podrà haver-hi una República catalana independent. Una República dels treballadors i el poble que sigui l’avantguarda per acabar amb el Règim del 78 i l’Ibex 35.






Temas relacionados

Independencia de Catalunya   /   En Català   /   Tribunal Supremo   /   Política Estado Español   /   Referendum en Catalunya   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO