Internacional

La sobirania popular dels veneçolans entregada a Washington

Ángel Arias, dirigent de la "germana" Liga de Trabajadores por el Socialismo de Veneçuela fa l'anàlisi de la situació política al país i exposa un programa marxista per a resoldre la crisi política, social i econòmica que castiga als treballadors i el poble pobre.

Ángel Arias

Sociólogo y trabajador del MinTrabajo @angelariaslts

Domingo 3 de febrero | 13:35

Això de l’oposició de dreta d’aquests dies, en perfecta coordinació amb el govern dels EUA, és un intent més d’aprofitar el cansament popular davant la situació econòmica insuportable i el autoritarisme quasi-dictatorial de Maduro per a buscar fer-se del poder per la força amb un intent de cop que, encara que revestit amb artefactes “constitucionals”, té com a arma fonamental el poderós intervencionisme d’aquesta potència imperialista estrangera que no estalvia amenaces, incloses les d’una acció armada. Una temptativa colpista que si no s’ha concretat encara és perquè no han aconseguit trencar la cadena de comandament de les FFAA, a les quals anomenen constantment a deposar a Maduro. L’argument és que Maduro està usurpant la sobirania popular, però, segons sembla, a l’oposició li sembla millor lliurar-li aquesta sobirania a Washington, ja que és al govern dels EUA a qui li atorga la potestat de definir a qui es reconeix o no com a president legítim de Veneçuela.

Tan impossible d’amagar com el fet que aquest és un govern repudiat per la gran majoria del poble, que no ens ofereix més que misèria i repressió (la seva arma fonamental avui per a sostenir-se en el poder), és aquest fet que la decisió que Juan Guaidó s’auto-juramentés com a “president encarregat” (provisional) de Veneçuela va ser presa en les oficines del govern de Trump, els funcionaris del qual van coordinar fins i tot reunions secretes amb els governs de dreta de la regió per a organitzar el suport a aquesta decisió. Si d’usurpar la sobirania popular del poble veneçolà parlem aquí tenim una altra mostra, aquesta vegada amb segell “Made in USA”.

El que ha seguit és la concreció de mesures d’escanyament econòmic extern per a forçar la caiguda de Maduro, bloquejant comptes i confiscant recursos del país. El pagament per la compra del petroli veneçolà anirà a comptes bloquejats, afirmen, i amenacen amb girar-li part d’aquests recursos al govern paral·lel. No deixa tampoc d’apuntar-se el xantatge que Madur accepti una amnistia per a exiliar-se o, cas contrari, els “gringos” vénen a Caracas i ho treuen “com a Noriega”.

Amb tot això, encara hi ha polítics aquí (i allà) que diuen que “l’imperialisme no existeix”, o que pretenen burlar-se que s’empri avui la paraula “imperi”! És la sorna d’un cinisme vil. Per més que amb els governs chavistes s’hagin tergiversat fins al cansament i buidatge de contingut aquests termes –així com els de “revolució”, “socialisme”, “poder popular”, “control obrer”, “poder constituent”, etc.–, la realitat és contundent.

El caràcter quasi-dictatorial del règim de Maduro només és usat per l’imperialisme com a argument per a la seva hipocresia i intervencionisme

El govern de Maduro, que pràcticament “co-governa” amb les Forces Armades, ha bloquejat gairebé tots els canals d’expressió democràtica del poble, buidat de suport popular. Enmig de la brutal crisi econòmica de la qual és responsable i atacat per la dreta i l’imperialisme, se sosté sobre la proscripció i anul·lació dels adversaris polítics de pes, així com mitjançant frau, xantatge (als treballadors del sector públic i els sectors populars) i repressió.

Va arrabassar de facto les potestats de l’Assemblea Nacional, donant-les-hi a la seva fraudulenta “Assemblea Constituent” imposada gràcies al suport de les FF.AA., després de la qual cosa també es va apoderar de la Fiscalia General. En els estats (províncies) on perd alguna elecció li arrabassa recursos i competències al govern local per a assignar-les-hi a governs paral·lels. En el moviment obrer proscriu el dret dels treballadors a triar als seus representants, bé sigui impedint qualsevol elecció sindical que pugui perdre, desconeixent als dirigents electes no servils a govern, o en alguns casos ficant-los presos i donant-los jubilacions d’ofici. Es val dels cossos parapolicials (malament anomenats “col·lectius”) per a acoquinar als treballadors que lluiten i als sectors populars que protestin: les rondes d’aquests paramilitars lluint les seves armes llargues són ja comunes en el 23 de Gener, per exemple. En aquests dies ha respost amb una repressió brutal en molts sectors populars, descarregant la fúria de la FAES, que no són sinó esquadrons de la mort, assassinant a desenes de persones, aplanant cases i portant-se un nombre indeterminat de detinguts, incloent adolescents i nens, implantant el terror com a càstig en els barris on va haver-hi protestes.

La impossibilitat generalitzada de comprar aliments amb els salaris polvoritzats no és sinó una oportunitat de riquesa sobtada per a empresaris i alts funcionaris del govern, amb la importació sobrefacturada del que el mateix govern distribueix mensualment com a “protecció” al poble. També ve d’aplicar un dràstica contrareforma laboral que trepitja drets històrics establerts en les contractacions col·lectives de treball.

No obstant això, no és sol que això no habilita de cap manera a cap país imperialista a pretendre suplantar la sobirania dels pobles, sinó que tals pràctiques li importen molt poc a l’imperialisme estatunidenc, que el seu promptuari antidemocràtic es perd de vista davant aquesta realitat.

L’interès de l’imperialisme és el seu domini econòmic i polític, després de la qual cosa no ha estalviat mai a impulsar i imposar règims que calciguen a plaer les llibertats democràtiques. Fa pocs anys a Hondures, quan Zelaya s’acostava a l’ALBA, van encoratjar el cop que el va enderrocar i va instaurar un règim sota el que van ser assassinats desenes de lluitadors socials i periodistes, en el qual s’acaben de donar eleccions presidencials fraudulentes, però no passa res perquè compta amb el suport de Trump.

El seu problema amb Maduro no és de cap manera l’autoritarisme, sinó que no és un govern subordinat als seus designis i que permet la penetració dels interessos xinesos i russos al país. Si el de Veneçuela fos un govern subordinat als interessos econòmics i geopolítics dels EUA, tindria tot el suport de Trump, sense importar la misèria ni l’opressió. Quan Chávez comptava amb indiscutible suport majoritari del poble, d’igual manera els EUA van impulsar un cop amb militars i empresaris, així com un aturada patronal i sabotatge a PDVSA per a enderrocar-lo. Els rellisca la sobirania popular!

Revengisme imperialista i governs amb molt poques credencials democràtiques

El que està després de l’ofensiva dels Estats Units és l’intent per acabar de reajustar el tauler llatinoamericà després d’un període en què el sorgiment de governs “post-neoliberals” va portar amb si certs nivells d’autonomia política davant els dictats de Washington, la forta incursió econòmica de la Xina i, en el cas específic de Veneçuela, l’estrenyiment de llaços amb Rússia.

Combinant un cicle de rebel·lions populars contra les polítiques neoliberals –que la seva més primerenca expressió va ser precisament aquí a Veneçuela, amb el “Caracazo”–, que van posar en crisi els règims polítics del moment, i sobre una conjuntura econòmica favorable, van sorgir i es van estabilitzar (uns més, uns altres menys) governs que en molts casos van substituir al personal polític amb el qual els EUA venien mantenint el seu domini a la regió durant dècades. Durant un període es van afluixar parcialment les cadenes dels EUA sobre el seu “pati posterior”. Tots aquests governs, encara el més girat a esquerra, com el de Chávez, no van fer sinó administrar els capitalismes dependents llatinoamericans; quan les condicions econòmiques favorables van canviar, van virar a aplicar ajustos contra les condicions de vida dels treballadors i el poble, erosionant la seva pròpia base social i obrint el camí al retorn de la dreta neoliberal i pro-ianqui.

En aquesta croada contra Veneçuela, que pren com a estendard la “democràcia”, se serveix de Trump de personatges i governs que tenen molt poques credencials que mostrar sobre aquest tema. Bolsonaro va accedir al poder després d’unes eleccions falsejades, i va reivindicar obertament l’última dictadura militar, el “error de la qual”, en la seva opinió, no va ser torturar sinó no haver matat. Macri és part d’una família que va fer fortuna amb els contractes amb l’Estat sota l’última dictadura militar argentina. Duque és l’hereu d’un dels presidents més assassins de la història colombiana, i ve de deslligar fa setmanes brutals repressions contra el moviment estudiantil.

Son algunes mostres representatives dels peons de la “lluita per la llibertat i la democràcia” que se serveix l’imperialisme a través del Grup de Lima. Una hipocresia coherent amb la de la dreta al nostre país.

Encara quan no li afavorís la “sobirania popular”, l’oposició sempre va intentar arrabassar el poder recolzant-se en la força de militars, empresaris i els EUA: entre 2002-2003, amb un cop d’Estat imposant al cap de Fedecámaras com a breu dictador, va impulsar als militars colpistes de Plaza Altamira que ajudaven a pujar un nou cop, paro patronal i sabotatge a PDVSA durant dos mesos; en 2013, desconeixement de Maduro recentment electe; en 2014, “carrer fins que es vagi”. Els importa un comí la voluntat democràtica del poble. El partit de Guaidó i els altres d’aquesta oposició “democràtica”, van ser impulsors de tot això.

Fins i tot en 2017, ja amb Maduro buidat de suport popular i mutat el règim a un bonapartisme reaccionari, la insistència de la dreta era perquè fossin els militars els qui deposessin a Maduro. Com venim assenyalant, l’oposició vol una “transició” tutelada per aquestes mateixes Forces Armades corruptes i repressores.

El que està en joc és un salt en la semi-colonització de Veneçuela

Lluny de trencar amb la inserció subordinada del país en els circuits de reproducció del capitalisme imperialista, el chavismo, malgrat els importants nivells d’independència política aconseguits, va exacerbar la dependència i el “mal nacional” del rendisme –la forma històrica concreta que ha adquirit aquí la dependència.

L’atròfia característica de l’aparell productiu nacional va fer un salt en aquests últims anys, amb el descens de la producció a nivells mínims, al que cal agregar que, des de la caiguda abrupta de la inversió privada a la fi dels ‘70, aquesta no ha tingut cap recuperació significativa. El suport històric del rendisme està profundament malparat, amb la producció petroliera en mínims històrics i una indústria deteriorada. El país està endeutat fins al coll amb, almenys, una dècada més del seu futur condicionat a grans pagaments de deute públic extern. Paral·lel a això va operar durant l’última dècada i mitja una enorme transferència de renda pública cap a mans privades: es calcula en 600 mil milions de dòlars el que hi ha a l’estranger, producte del saqueig de la renda petroliera per part de les diferents fraccions de la classe capitalista criolla –la tradicional i les noves promocionades pel chavismo–. No són tres pulles el que van escapolir.

És la fallida del capitalisme nacional dependent i rendístic. Els ocells de rampinya voletegen sobre el país en ruïnes i el que està en joc és un salt en el seu semi-colonització. Òbviament, les diferents ales del capital internacional, així com l’oposició i el govern, no compten com a opció obligar la repatriació de semblant quantitat de recursos escapolits per la classe dominant local (l’oposició planteja com a màxim “recuperar el que sigui producte de la corrupció”), tampoc el desconeixement del gegant deute extern –que va ser al seu torn la que va finançar la fugida. Per tant, les “alternatives” per a “rescatar PDVSA” i l’economia en el seu conjunt són: aprofundir més encara l’endeutament extern i un salt qualitatiu en la penetració del capital transnacional en les empreses i àrees de l’economia nacional (especialment el petroli i els minerals).

Maduro porta endavant un “lliurament controlat” amb preferència cap a la Xina i Rússia (encara que no deixa per fora a empreses franceses, estatunidenques, canadenques, etc.), mentre que quant al nou endeutament està impossibilitat de fer-ho, donades les sancions imposades pels EUA i la Unió Europea en aquest terreny. L’oposició, de la mà dels EUA, cerca un lliurament accelerat que mira més cap a “Occident”, amb prevalença del capital estatunidenc, al mateix temps que tindria visa per a hipotecar-nos més, aquesta vegada de la mà del FMI. És el vell receptari neoliberal: privatització d’empreses i serveis públics, "reducció de l’Estat" (entengui’s acomiadaments massius), un salt en la desnacionalització de l’economia amb l’obertura accelerada al control del capital transnacional sobre les empreses i recursos del país, amb especial èmfasi en el petroli, augmentar l’endeutament extern ("re-estructuració del deute"), alliberament total de preus i altres "controls" ("alliberament del dòlar"), limitació de la despesa pública.

L’agressiva ofensiva de l’imperialisme ianqui avui persegueix garantir que siguin els EUA els qui tinguin les regnes i predominança d’aquest salt en la submissió del país, dels seus treballadors i del seu poble, a les necessitats del gran capital internacional. El major cinisme és que es fa en nom de la “voluntat democràtica” i la “sobirania” del poble veneçolà.

No hi haurà sortida progressiva si la classe treballadora no es posa en moviment com a subjecte independent

El programa que representen Guaidó i l’actual AN va de la mà amb aquest aprofundiment de la dependència i la submissió nacional, complementat amb un “liberalisme econòmic” que el seu raonament és minimitzar la intervenció estatal en les relacions laborals i l’economia. A pesar que el capital privat nacional no genera gairebé cap dòlar (perquè exporta poc i res), deixar-li més “llibertat” per a disposar de la renda petroliera (“alliberament” del dòlar), de les empreses públiques i de servicis (privatitzacions i reprivatitzacions), dels llocs de treball, dels drets dels treballadors i dels preus de les mercaderies (“alliberament total” de preus).

Si no hi ha una irrupció amb força dels treballadors, en aliança amb els sectors populars, les úniques opcions a la vista són la permanència del desastre actual o la imposició d’aquesta perspectiva que està després de l’avançada colpista de l’imperialisme.

L’afirmació bastant estesa que “res de l’economia es resoldrà mentre segueixi aquesta gent en el poder” té sentit; “tenen tot el poder polític, als militars, la gran majoria de les governacions i alcaldies, són els que manegen la renda fa anys, i no han resolt res”, assenyala el sentit comú del carrer. El problema és que si la “solució” a això ve de mans de l’imperialisme i aquesta oposició, no serà cap sortida progressiva per al país ni les seves majories. Els qui avui fan demagògia amb la brutal repressió que està rebent el poble per part del govern es preparen per a ser els nostres pròxims botxins, perquè tal programa econòmic no podrà ser imposat sense acudir a la dura repressió contra les lluites del poble… com el van saber fer AD i Copei en el passat, dels troncs del qual vénen els “nous partits” d’avui: VP, PJ, UNT.

Si volem evitar que la ruïna del capitalisme nacional ens la continuïn descarregant, necessitem contraposar un pla d’emergència obrer i popular, que serveixi per a donar resposta a les necessitats dels treballadors i el poble trencant amb la subordinació al capital internacional, la impunitat en el saqueig de la renda i la supremacia de la raó empresarial, que al cap i a la fi són els únics interessos que es mantenen en peus enmig d’aquesta fallida. Aquest mateix pla ha de contemplar mesures específiques per a fer front a l’ofensiva imperialista.

Desconèixer aquest deute extern asfixiant que només serveix per a alimentar l’opulència dels voltors usurers i dels quals aquí van escapolir milers de milions de dòlars i imposar la repatriació obligada de capitals i confiscació dels béns dels saquejadors, per a posar tots aquests recursos al servei de la necessitats urgents del poble i del país. Monopoli estatal del comerç exterior (no més dòlars de la renda als empresaris privats!) amb mecanismes de control per part de les organitzacions de treballadors i comunitats, per a evitar la fugida de capitals i l’enriquiment privat amb les importacions. Nacionalització de tota la indústria petroliera sota un veritable control obrer, sense buròcrates ni militars. Reactivació de les empreses de l’Estat sota gestió obrera directa, fora els buròcrates del govern. Posar la distribució i els preus sota control directe de comitès de treballadors i les comunitats, electes democràticament per les bases, sense militars ni funcionaris del govern. Salari igual a la canastra bàsica, indexat regularment a la inflació, respecte íntegre als contractes col·lectius. Anul·lació de l’estat d’excepció, de les lleis que criminalitzen la protesta i dels judicis als treballadors per lluitar, llibertat plena als treballadors presos i tots els detinguts per protestar. Són algunes de les mesures per a un pla d’emergència.

La baralla per un pla obrer i popular requereix l’impuls a l’organització democràtica dels treballadors, comunitats i altres sectors oprimits. En el moviment obrer, amb assemblees i organitzacions des de la bases, conquistant la independència política dels sindicats enfront del govern i enfront de la dreta pro-imperialista (perquè no siguin furgó de cua de cap), o conquistant noves formes d’organització més democràtiques. Requereix la coordinació local, regional i nacional d’aquestes instàncies dels treballadors amb les organitzacions dels sectors populars, les dones, pagesos i joves, on també està plantejat conquistar organitzacions independents de l’oposició pro-imperialista i del govern, perquè pugui desplegar-se la capacitat de lluita d’una potencialment poderosa aliança obrera i popular que irrompi en l’escena nacional amb les seves pròpies demandes i interessos.

No és més expropiació del dret del poble a decidir sobre els assumptes nacionals!

El desenvolupament d’aquesta força social pròpia dels treballadors, de vigorosos organismes de front únic de la classe obrera i els sectors oprimits, a la calor de la lluita per un programa obrer i popular d’emergència, ens pot permetre col·locar amb força també demandes democràtiques veritablement profundes perquè no ens continuïn robant el dret a dir.

El govern es recolza en els aspectes més presidencialistes i autoritaris del règim sorgit amb la Constitució del ’99 per a, al seu torn, violentar-la, encara que ho faci en el seu nom. L’oposició apel·la a aquesta mateixa Constitució al mateix temps que es recolza en un agressiu intervencionisme imperialista i crida els militars a donar un cop; en última instància, vol una transició pactada i tutelada amb un sector d’aquestes mateixes FF.AA. corruptes i repressores. Per a trencar amb aquest bonapartisme de tots dos bàndols, on el poble no és més que un convidat de pedra, base de maniobra dels uns i els altres, cal anar a fons.

Davant l’opció que es perpetuï aquest govern amb la seva farsa de "Constituent", que el tregui l’imperialisme mitjançant aquest colpisme per a imposar el seu, o d’unes simples "eleccions generals" on el paper del poble serà com a molt "votar" un dia per les opcions que cadascun d’aquests bàndols reaccionaris patrocini, hem de lluitar per una veritable Assemblea Constituent Lliure i Sobirana: elegida sense partits ni candidats proscrits, amb accés obligatori i gratuït en els mitjans de comunicacions a les diferents opcions, perquè no només puguin fer campanya els del govern i els de l’oposició, mantinguts tots dos per grans aparells econòmics (fins i tot des de potències estrangeres), sinó també les organitzacions de treballadors, pagesos, estudiants, dones i aquelles organitzacions polítiques que no reben finançament ni del govern ni dels empresaris; empresaris; una assemblea els membres de la qual no cobrin més que el salari que cobra qualsevol treballador, que siguin responsables davant els seus electors i revocables per aquests en qualsevol moment; que per a ser realment Lliuri i Sobirana deu poder decidir sobre tots els assumptes importants del país, tant en l’economia com en la política, incloent desmantellar el rol que els militars vénen jugant avui en la vida política, econòmica i social del país, la qual cosa implica que concentri a les seves mans les facultats legislatives i executives, suprimint la figura presidencial, tan procliu a ser vehicle dels bonapartismes. Els representants del poble no poden quedar reduïts a debats legislatius mentre el poder executiu el posseeixen uns altres.

Una instància així, on poder lluitar pels interessos de les majories nacionals, per descomptat només podrà ser imposada per la mobilització massiva i combativa dels treballadors i sectors populars, i segurament ens obligarà a desenvolupar més i millors organismes i mètodes de lluita.

Les altres opcions sobre la taula busquen reeditar “formules democràtiques” ja usades (“diàleg”, “noves eleccions”, “referèndum”) que no donen cap resposta de fons al dret del poble a decidir realment els assumptes vitals del país, sinó que el limiten a delegar aquest poder en mans dels representants dels seus botxins, els d’avui o els de demà. Una assemblea com la que plantegem realment podria a apuntar a un espai on veritablement puguin els treballadors i el poble barallar perquè no li expropiïn la seva sobirania.

Només un govern propi dels treballadors i el poble pobre, que prengui a les seves mans els mitjans de producció i canvi, sostingut sobre les instàncies de democràcia directa que es doni el poble en el transcurs d’aquesta lluita, i el seu armament, pot garantir un veritable sobirania popular. No obstant, som conscients que aquesta conclusió crítica sobre la democràcia burgesa no està en la consciència de les grans majories, que hi ha il·lusions en els mecanismes d’aquesta.

Al nostre país, “el vot” va ser el mecanisme amb el qual regularment es plebiscitava el règim que les majories van percebre amb “voluntat política” per a “redistribuir la renda” i atendre les demandes dels treballadors i “els exclosos”. I encara que, en realitat, va ser la mobilització combativa del poble la que va permetre que no caigués davant les arremeses de l’imperialisme i la reacció burgesa, novament el limitat acte del vot en un referèndum (2004) va ser el mecanisme per a tancar la crisi que havia arribat a nivells de pre-guerra civil i, preus del petroli mitjançant, aconseguir l’estabilització per anys del règim “re-distribucionista”. Al seu torn, la descomposició d’aquest mateix règim cap a un bonapartisme reaccionari, que calciga el sufragi universal, no resol les il·lusions amb la democràcia burgesa sinó que, al contrari, les preserva.

És en aquest sentit, si la mobilització combativa dels treballadors i el poble pobre aconseguís imposar una veritable Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, un terreny on poder lluitar millor perquè no ens expropiïn el dret a decidir ni el règim actual ni Washington, a més de poder disputar en millors condicions per les demandes econòmiques, socials i democràtiques dels treballadors, els sectors populars, les dones, la joventut, el moviment pagès, podria servir de gran experiència amb els límits de la democràcia en el capitalisme, i ajudar a treure la conclusió de la necessitat d’avançar cap a un govern propi dels treballadors que “expropiï als expropiadors”.







Temas relacionados

Crisi Veneçuela   /    Veneçuela   /    Estats Units   /    En Català   /    Donald Trump   /    Nicolás Maduro   /    Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO