Política Estado Español

SENTENCIA CAS GÜRTEL

La sentència per la corrupció del PP despulla a un Règim podrit

La sentència de la trama Gürtel condemna al PP per haver-se beneficiat de forma lucrativa de la trama de corrupció. Però tot el Règim està podrit.

Sábado 26 de mayo | 13:21

Comencem la setmana sabent de la imputació d’Eduardo Zaplana, antic ministre de Treball i Assumptes Socials d’Aznar, i de qui es demana presó provisional; de Juan Cotino, empresari i polític del PP que gràcies a Zaplana es va embutxacar 35 milions; i José Enrique Fernández de Moya, secretari d’Estat d’Hisenda i segon de Montoro. El primer, acusat de blanqueig de capitals; el segon, de malversació, prevaricació i suborn.

Ara, la sentència per la trama Gürtel s’ha donat a conèixer. Dels trenta-set acusats, vint-i-nou han estat condemnats: Francisco Correa, 51 anys, Luis Barcenas, 33 anys de presó i 44 milions de multa; Ana Mato, multa de gairebé 28.000 euros, i el seu marit, Jesús Sepúlveda, 14 anys de presó, per dir els més coneguts. Altres protagonistes han tingut millor sort, com Álvaro Pérez, El bigotis, que ha estat absolt no sense polèmica.

No obstant això, la condemna que ha generat una profunda crisi política és la que ha caigut sobre el propi Partit Popular, que haurà de pagar 245.492 euros per beneficiar-se de la trama a títol lucratiu. Això significa que, sense ser principal agent (en tant com a organització) de la trama, l’Audiència Nacional considera que va treure profit d’activitats delictives dels seus membres. Al mateix temps, a la sentència es confirma l’existència de la “Caixa B” del PP manejada per Barcenas, i es desestima el testimoniatge de Mariano Rajoy, que va tractar d’ocultar-la. Gairebé és una condemna per complicitat, la qual cosa dista molt de ser una resolució a l’altura de les circumstàncies, però ha creat la major crisi política en el partit de govern.

Mariano Rajoy ha tornat a insistir que no es tracta més que de “casos aïllats”, malgrat que el seu partit ha estat formalment condemnat als tribunals a causa de la corrupció (el que en certa forma ve a confirmar per als jutges que, orgànicament, el PP és un partit, en si mateix, corrupte). No obstant això, la credibilitat que pogués tenir el líder dels populars ha estat posada en dubte, segons veiem a l’acta de la sentència en la qual se li considera inversemblant, igual que el que s’ha dit per Rodrigo Rato, Álvarez Cascos i altres old school del PP d’Aznar els testimoniatges del qual no coincideixen amb els fets demostrats (quelcom inaudit si pensem que «M. Rajoy» surt citat als papers i, per tant, havia de saber molt de l’assumpte).

Encara estem molt lluny de conèixer les dimensions que aquesta sentencia pot aconseguir. Dos futurs incerts s’obren per al PP. D’una banda, el PP recorrerà la sentència, per la qual cosa podria no arribar a fer-se efectiva donada la sort que tenen amb els magistrats. D’altra banda, una de les incògnites és la dona de Bárcenas, Rosalía Iglesias. Es tem que, d’ingressar a la presó (15 anys), l’extresorer del PP podria revelar més informació i documents com a venjança contra el seu partit, la qual cosa significaria reobrir el cas i, potser, imputar a qui s’amaga després dels indesxifrables noms que hi ha en la seva llista de beneficiats per la caixa B.

Fora del partit, la condemna del PP no ha deixat indiferent a la resta de forces polítiques. Albert Rivera afirma que aquesta condemna suposa “un abans i un després” en el seu suport al govern, la qual cosa irònicament representa l’actitud habitual de Ciutadans com a company d’aventures del govern del PP: desmarcar-se per seguir sostenint-ho i beure dels seus vots perduts. Això ho diu un dia després que recolzés els pressupostos del PP i que s’hagin bloquejat els comptes de Carlos Cuadrado, tresorer de Ciutadans, per tres processos oberts contra ell a Brasil entre els quals està l’impagament de la seguretat social d’un dels treballadors d’una empresa en propietat. Rivera ha tret pes a l’assumpte com només el propi Rajoy seria capaç de fer-ho. Per a ell són coses que no tenen a veure amb la política.

El PSOE (qui tampoc escatima en casos de corrupció) es prepara per a una moció de censura recolzada per Podemos. Per a Pablo Iglesias, un “partit delinqüent” no pot estar al capdavant d’un govern democràtic. En efecte, resulta insostenible que un partit que ha estat formalment condemnat i els dirigents del qual s’han descobert com a mentiders estigui al capdavant del govern d’un país que no ha tingut cap problema a dessagnar per a les seves pròpies finalitats. Ara bé, novament la proposta de Podemos es limita a un tràmit institucional i no porta la crítica fins a les últimes conseqüències, apostant a un govern del PSOE de forma acrítica.

La condemna al PP, encara que té una mica de rescabalament, no és una victòria enfront del sistema ni és el símptoma d’una millorança a les institucions, com ens volen fer creure. No és un exemple de la imparcialitat dels jutges, ni representa tampoc el principi del declivi del règim del 78. Tampoc és la prova que els més poderosos estan lligats a les mateixes lleis que els altres ciutadans, com diuen els mitjans. Per contra, aquesta insípida mel que ens han posat els jutges a la boca i que els mitjans de comunicació han sabut ajustar de la deguda forma (excepte TVE que, de fet, va esperar als informatius per fer-se ressò diverses hores després de les sentències) no pot tenir un sabor més amarg.

La crisi en la qual ha entrat el govern demostra dues coses: la primera, la del propi PP, que no ha estat capaç d’encobrir els seus abusos. Ha demostrat, més que mai, aquelles frases de Zaplana: estan en política per forrar-se. Evidentment, la seva autoritat al capdavant del govern està més que posada en dubte. De fet, la intervenció del president M. Rajoy, que va estar de testimoni al judici, ha demostrat ser falsa. Els qui van defensar des del principi l’honestedat del partit i la inexistència de la comptabilitat “B” han estat desemmascarats per a l’opinió pública. Això obre una perspectiva per a la dreta emergent de Ciutadans, que aprofitarà l’enfonsament del PP para reflotar com a partit hegemònic de la dreta espanyola.

La segona és pel que fa a les pròpies institucions. En aquest ball de màscares, en el qual les institucions franquistes juguen a disfressar-se de democràcia, algú sembla disposada a mostrar-se tal com és: la justícia. Fa un temps, hem vist com les llibertats més bàsiques són condemnades als jutjats i copejades als carrers. La condemna del PP no canvia aquest caràcter reaccionari del poder jurídic.

La justícia que ara ha penat al PP és la mateixa que va enviar als antidisturbis quan el poble català va voler expressar el seu dret a l’autodeterminació; la mateixa que va empresonar als dirigents polítics de l’independentisme (amb una pressa major del que han trigat a aclarir la Gürtel); la mateixa que jutja a twitters per riure’s d’un dirigent franquista; la mateixa que, alhora que sentenciava a la cúpula corrupta del PP, emetia una ordre de busca i captura a Europa contra el raper Valtonyc per criticar a la monarquia; la mateixa que condemna per cagar-se amb la verge; la mateixa que protegeix als qui violen en manada; en definitiva, la mateixa que t’aplica la llei antiterrorista per sortir a lluitar pels teus drets.

Els representants de l’ «esquerra» no fan cap balanç ni tenen la intenció d’aprofitar una profunda crisi del règim per assestar un cop contra la credibilitat, no d’una part del mateix (el seu govern), sinó de les institucions en general. La justícia, en concret, ha protegit als torturadors del franquisme, i ha demostrat en més d’una ocasió l’afinitat amb les elits polítiques. No es pot romandre en la il·lusió que la condemna al PP és una demostració d’algun tipus de “llibertat jurídica” ni ser partícips d’un rentat de cara institucional que obri el camí a la nova dreta. No podem conformar-nos amb una condemna feta per les mateixes institucions que no tenen cap cautela a l’hora de permetre la repressió violenta als carrers davant la demanda dels drets més bàsics.

Però aquesta crítica no pot ser portada des dels salons on la pròpia trama Gürtel es va forjar. Ha de fer-se des del carrer, amb mobilitzacions que assenyalin que el problema està en l’arrel de l’Estat espanyol i soscavin les institucions d’una vegada per sempre. Aquest pas és el que no volen donar ni Podemos, ni molt menys el PSOE, els qui s’han retratat, una vegada més, com a parts integrants del règim.






Temas relacionados

En Català   /   Moción de censura   /   Política Estado Español   /   Ciudadanos   /   Asamblea Constituyente   /    Régimen del ‘78   /   Corrupción   /   PSOE   /   Partido Popular (PP)   /   Mariano Rajoy

Comentarios

DEJAR COMENTARIO