Géneros y Sexualidades

PRECARIETAT LABORAL

La ratificació del conveni 189 de la OIT: acabarà amb la precarietat de les empleades de la llar?

L'Estat Español segueix sense ratificar el Conveni 189 de la OIT, que estableix uns drets mínims per a les treballadores de la llar i de la cura. No obstant això, les mesures que suposa el mateix són limitades davant les condicions d'extrema precarietat que sofreixen en aquest sector.

Àngels Vilaseca

Barcelona / Pan y Rosas, empleada doméstica

Anaid D.T.

Barcelona / Pan y Rosas

Miércoles 23 de mayo | 09:43

Foto: César Martínez López

A dia d’avui, l’ocupació de la llar i de la cura segueix sent un sector completament marginal i desvaloritzat que recau substancialment en l’economia submergida, format principalment per dones (entre un 90% i 95%) moltes d’elles immigrants que són les que sofreixen les pitjors condicions.

Segons les dades oficials, a l’Estat español actualment hi ha al voltant d’unes 700.000 empleades de la llar i de la cura. Un 30% segueix sense tenir cap cobertura social, encara que segurament són moltíssimes més les que treballen en negre i no apareixen en les estadístiques.

L’última reforma legal de l’any 2011, el RD 16/2011 establerta durant el Govern de Zapatero en acord amb les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, es va vendre com un gran avanç per a les treballadores. És cert que va suposar unes determinades millores, la qual cosa no era difícil tenint en compte que abans no tenien gairebé cap garantia.

La més important és que mitjançant la nova llei es pretenia que entressin gradualment al Règim General de la Seguretat Social. No obstant, això se segueix donant, precisament, “dins d’un Règim Especial” pel qual a dia d’avui les empleades de la llar i de la cura segueixen sense tenir dret a la prestació per desocupació, tenen dificultats per accedir a una pensió per jubilació o si tenen sort obtindran una pensió que ni arribarà als 500 euros mensuals.

Alhora encara es legitima el pagament en espècies (menjar o allotjament), et puguin acomiadar lliurement quan vulguin i les jornades de les treballadores puguin arribar a ser de 10 o 12 hores al dia. Si és que no estan obligades a viure i a treballar les 24 hores a la casa dels seus caps per cuidar de persones depenents, en el cas de les treballadores “internes”.

Davant això diversos col·lectius, sindicats i organitzacions de dones immigrants i treballadores de la llar estan realitzant diferents campanyes per a la immediata ratificació del Conveni 189 de la OIT per part del Govern espanyol. Aprovat per l’Organització Internacional del Treball l’any 2011. Aquest conveni estableix un marc internacional de “normes i garanties mínimes” en les condicions laborals de les empleades de la llar, amb l’objectiu d’equiparar-se al mateix tracte que la resta de persones assalariades.

A l’Estat español la ratificació d’aquest conveni suposadament obligaria al fet que s’apliquessin certes millores, sobretot en matèria de cobertura a la seguretat social i la possibilitat d’accedir, ni més ni menys, que a un dret tan bàsic com és la prestació per desocupació. Així com altres mesures de salut laboral o una major inspecció del treball. No obstant això, són mesures encara insuficients davant les condicions pràcticament esclaves que sofreixen moltes dones, alhora que la ratificació del conveni, tampoc suposaria de per si mateix l’aplicació del mateix.

Les limitacions del Conveni 189 de la OIT

Malgrat les millores abans esmentades, el conveni 189 deixa molt a desitjar en altres qüestions, i en els fets hi ha drets que ja es recullen en la mateixa legislació espanyola, encara que aquests no solen complir-se. Continua legitimant altres abusos com per exemple, que una part del salari pugui ser pagat en espècies (article 12 C.189), o no especifica que els contractes de treball hagin de ser necessàriament per escrit (article 7 C.189).

Tampoc especifica cap mesura per prevenir les jornades de treball de més de 10 o 12 hores diàries sense descansos a les quals es veuen sotmeses moltes dones. La llei RD 1620/2011 considera que les 40 hores que figuren en el contracte laboral són “treball efectiu”, però per a la resta d’hores extres utilitza el trampós concepte de “hores de presència”, encara que les treballadores estan obligades a romandre en el lloc de treball i per tant, segueixen prestant un servei, perquè no poden deixar d’atendre a les persones depenents que estàs cuidant, ja siguin nens, persones majors o amb alguna malaltia.

Si bé en l’article 10 del Conveni 189 diu que “ tot membre haurà d’adoptar mesures amb la intenció d’assegurar la igualtat de tracte entre els treballadors domèstics i els treballadors en general en relació a les hores normals de treball, la compensació de les hores extraordinàries, els períodes de descans diaris i setmanals i les vacances anuals pagades”, també diu que això es dona “de conformitat amb la legislació nacional o amb convenis col·lectius, tenint en compte les característiques especials del treball domèstic”.

És a dir, s’adaptaria a la legislació actual (nacional) i no suposaria cap canvi per a aquelles dones que treballen en jornades de 60 hores a la setmana o més.

En altres aspectes, fins i tot els drets que pressuposa estan per sota de la llei espanyola. En el mateix article 10 del C189 no solament segueix legitimant un treball tan esclau com el d’interna, sinó que estableix un descans setmanal menor (24 hores consecutives) al que pressuposa el RD 1620/2011 (36 hores consecutives).

A part, si a Espanya els pocs drets que tenen les treballadores de la llar no es compleixen, com els descansos irrisòris establerts per llei o la gran quantitat de dones que encara segueixen treballant en negre, com es garantiria que amb la ratificació del conveni de la OIT s’arribessin a dur a terme les mesures que aquest estableix?

Sota les lleis el “criadazgo” i l’explotació descarnada

Actualment el C189 ha estat ratificat només en 25 Estats com per exemple Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Portugal, Irlanda, Finlàndia i fora d’Europa en altres països com Guinea, Sud-àfrica, Argentina, Xile, Bolívia o Paraguai. No obstant això, en algun d’aquests països les condicions són fins i tot pitjors que les que sofreixen les dones en l’Estat Español.

Així ens ho explica Diana, treballadora immigrant de Pan y Rosas, “Encara que al meu país, Paraguai, es va ratificar aquest conveni l’any 2013, els tractes que reben les empleades de la llar són realment denigrants, a les internes se les anomena criades i la majoria treballa solament a canvi de menjar o per poder estudiar. A més moltes són menors d’edat, que treballen forçosament per a famílies acomodades. És el fenomen que es diu “criadazgo” -en castellà-, pel qual moltes famílies pobres que no es poden fer càrrec de la criança dels seus fills, es veuen obligats a lliurar-los a famílies riques perquè puguin tenir un sostre on viure, menjar i puguin anar a escola".

No obstant això, la crua realitat és que aquests nens i nenes són esclavitzats amb llargues jornades, i moltes vegades maltractats per part dels seus ocupadors. Fa aproximadament un any va sortir a la llum el cas d’una adolescent de 14 anys que va morir a causa dels cops que li donava el seu patró, així com hi ha tants casos de tortura i abús sexual".

L’article 3 del C189 parla de la necessitat d’abolir el treball infantil i de l’eliminació de tota forma de treball forçós, al seu torn dins de la OIT existeix un conveni específic per “La prohibició de les pitjors formes de treball infantil" (el Conveni 182), que Paraguai també va ratificar. No obstant això, la mateixa realitat mostra com és mer paper mullat.

La nostra lluita per acabar amb el "règim especial", les lleis d’estrangeria i el treball d’interna

És que poc podem esperar de l’Organització Internacional del Treball, un organisme que en el fons va ser creat per pacificar la lluita de classes, per això mateix conflueixen en el mateix organitzacions de treballadors amb la patronal i els governs dels Estats capitalistes. Actualment la OIT és part de les Nacions Unides, una institució al servei de les potències imperialistes que lluny està dels interessos reals de la classe treballadora.

Tampoc podem confiar amb els governs dels Estats capitalistes, com és el cas de l’Estat español on el Govern del PP no només s’ha negat diverses vegades a ratificar el mateix conveni 189, sinó que amb les retallades i les consecutives reformes laborals (també del PSOE) precaritza més fortament i ataca de ple a les dones treballadores.

Això al costat de les polítiques racistes i reaccionàries lleis d’estrangeria que sotmeten a les dones immigrants a pitjors condicions encara. I sense obviar que els governs previs del PSOE van precedir aquestes polítiques, encara que vulguin mostrar un rostre més amable quan demanen la ratificació del conveni per a les empleades de la llar.

Les dones treballadores i immigrants de Pan y Rosas som conscients que la situació d’extrema precarietat que sofreixen les empleades de la llar i de la cura no és una realitat aïllada, sinó que és una conseqüència més del capitalisme i de les múltiples cadenes d’opressió i explotació a les quals es veuen sotmeses les dones, que són encara més destructives per a les dones immigrants.

Lluitem per acabar amb el “Règim especial” de les empleades de la llar i per l’abolició d’un treball tan esclau com és el d’interna. I per a això també lluitem per acabar contra les polítiques xenòfobes dels Estats imperialistes, exigim la derogació de la llei d’estrangeria i papers per totes i tots sense contracte! Perquè els papers no poden ser usats com un arma de xantatge de major explotació.

Alhora volem combatre a l’Estat capitalista i patriarcal que no només ens condemna a l’explotació i la misèria, sinó que també mentre s’estalvia les tasques de cura i de reproducció, esclavitza a les dones en les seves llars. Lluitem per la socialització de les tasques de cures, perquè l’Estat garanteixi guarderies, residències i altres recursos que siguin gratuïts i de qualitat. I no estiguin garantits pel treball precari en negre o per empreses externalitzades o de multiserveis. Perquè mentre l’Estat retalla en polítiques socials, som les dones treballadores els qui gratuïtament suplim aquestes tasques en una doble jornada laboral, o les empleades de la llar i de la cura els qui ho fan com a mà d’obra barata, precària i sobreexplotada.






Temas relacionados

En Català   /   Empleo doméstico   /   Precariedad laboral   /   OIT   /   Géneros y Sexualidades   /   Mundo Obrero

Comentarios

DEJAR COMENTARIO