Política Estado Español

41 ANIVERSARI

L’assassinat dels advocats d’Atocha i la “reforma pactada” del Partit Comunista

La matança d'Atocha va ser un punt d'inflexió en l'anomenada “transició democràtica”. L'estratègia de “reforma pactada” del PCE liderat per Santiago Carrillo va ser central per contenir i desviar la lluita de la classe treballadora després dels brutals assassinats.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Miércoles 24 de enero | 10:51

Durant la matinada del 24 de gener de 1977 un grup de pistolers de l’extrema dreta van entrar al despatx d’advocats laboralistes de les Comissions Obreres situat al carrer Atocha de Madrid. Tres advocats, un estudiant i un representant sindical van ser assassinats. Un dia abans, el 23 de gener, un estudiant havia estat assassinat en una manifestació pro-amnistia en aquesta mateixa ciutat.

El multitudinari enterrament organitzat per l’encara il·legal PCE, deixaria en evidència dues coses. En primer lloc, que Suárez no podia apostar a un procés de reforma que no integrés al PCE, donada la importantíssima capacitat de mobilització del mateix. La contradicció que tenia el Règim en aquest aspecte era el fet que el PCE era considerat com l’enemic principal per molts sectors franquistes. Però alhora, el PCE en el conjunt de l’Estat i el PSUC a Catalunya també era conscient de ser la primera força de l’oposició antifranquista, amb una important organització militant als carrers i en capacitat de mobilització; especialment en el moviment obrer.

No obstant això, el PCE es va proposar contenir i frenar la combativitat que s’estava desenvolupant als carrers i en grans sectors de la classe obrera, davant el seu objectiu que el Govern acceptés integrar-lo al Règim i legalitzar-ho. És així que aquest multitudinari enterrament va acabar en un acte públic en el qual Santiago Carrillo va demostrar una actitud pacífica i moderada molt ferma en un moment en el qual, donada la indignació que va produir l’atemptat, es podrien haver desbordat els objectius de marxa silenciosa del partit.

Així ho descriu Carrillo en les seves Memòries: “La manifestació de dol va ser impressionant. Havíem donat instruccions als nostres camarades que desfilessin en silenci defugint les provocacions, però que acudissin en massa. Així va ser; les víctimes eren comunistes, molt coneguts per la seva desinteressada labor en defensa dels treballadors. (…). L’endemà el diari Ya deia en la seva editorial que el PCE havia conquistat la seva legalització. Els comunistes confirmàvem amb aquest acte la nostra força i, al mateix temps, el nostre sentit de la responsabilitat, amb el que fèiem pràcticament inviable la nostra exclusió de la transició democràtica” (Santiago Carrillo, Memòries, 2008).

I així va ser, Carrillo va cridar a no realitzar cap acció de protesta, més enllà dels funerals i marxes pacífiques. La premsa oficial es feia ressò d’això, “Els partits polítics de l’esquerra han donat mostres d’una sensatesa que fa pocs mesos semblava impossible. Concretament, aquest matí s’ha restablit la normalitat laboral en el cinturó industrial de Madrid”, (La Vanguardia espanyola, 28 de gener de 1977).

Lluny van estar les organitzacions sindicals de Comissions Obreres a respondre amb la lluita obrera. Més aviat tot el contrari. A les declaracions dels principals dirigents en la premsa oficial en favor de la “integració al Govern”, deien: “Cap de les organitzacions sindicals que configuren la C.O.S. regatejarà esforços a recolzar al Govern per aconseguir la democràcia als pobles d’Espanya, i ens esforçarem al màxim per evitar l’argentinització aquí. Volem viure en pau, democràcia i justícia”. Amb aquestes paraules, el líder de Comissions Obreres, Marcelino Camacho, resumia els propòsits de la UGT, ÚS i CCOO, davant el difícil moment polític que viu el país.

Camacho va assenyalar que aquestes jornades de violència manifestaven ser un pla “ultra”, dirigit “ja no només contra les forces de l’oposició, sinó contra aquells sectors del Règim que s’estan integrant al corrent democràtic, i en els quals es troba el Govern. Nosaltres, molt lluny de rebutjar la integració d’aquests sectors a la democràcia, els animem i estem oberts a una total col·laboració per elaborar un futur digne per a tots els espanyols” (La Vanguardia espanyola, 28 de gener de 1977).

Per la seva banda el Govern de Suárez va dur a terme el seu “propòsit democratitzador” desplegant tota una bateria de mesures per evitar que els successos d’Atocha poguessin derivar en un increment de la lluita i la radicalització.

És a dir, mentre del Govern reprimia per evitar qualsevol acte de protesta, els dirigents de CCOO declaraven en la premsa oficial: “Nicolás Sartorius va insistir que, durant aquests moments difícils, ha estat molt positiva l’actitud adoptada per l’Exèrcit. «Tots sabem que les Forces Armades són una peça clau per a la cristal·lització del procés democràtic. Per això cal assenyalar com a positives les declaracions de varis dels seus més alts representants, assenyalant que l’Exèrcit no es deixaria influir per aquestes provocacions. Aquesta actitud professional dels homes responsables de les Forces Armades és molt elogiable»”, (La Vanguardia espanyola, 28 de gener de 1977).

No obstant això els processos de vagues i les manifestacions no van cessar en tot l’Estat espanyol: “Les aturades de protesta. Respecte a les aturades que es van registrar ahir com a senyal de protesta (…) Manuel Garnacho, de la UGT, va assenyalar que a Madrid havien parat prop de dues-centes mil persones. «Altres dades provisionals que tenim són: Avila, 5.000; Saragossa, 10.000; Valladolid, 35.000; País Basc, 280.000; Astúries 60.000; Galícia, 40.000; Màlaga, 5.000; Còrdova, 5.000; Cadis, 4.000; Sevilla, 50.000; Balears, 2.000; León, 2.000. D’altra banda, cal assenyalar que Astúries, Catalunya i País Valencià han convocat per avui aturada general i segons les nostres notícies està sent molt generalitzat.» Finalment es va assenyalar que aquests fets no van a interrompre les negociacions que en l’actualitat mantenen el Govern i l’oposició, sinó tot el contrari: «Aquestes negociacions s’han d’accelerar per arribar el més ràpidament a unes eleccions totalment democràtiques».” (La Vanguardia espanyola, 28 de gener de 1977).

El PCE, principal força política de l’oposició antifranquista, va abandonar el seu objectiu de “ruptura” amb el Règim, la qual cosa implicava també l’abandonament de la lluita als carrers amb la classe obrera. Si la possibilitat d’una Vaga General estava plantejada, perquè les forces de la classe obrera estaven actives, aquesta possibilitat no estava en els plans d’un PCE que havia posat tota la seva orientació en la negociació amb el Règim franquista.

Antecedents cap a la “reforma pactada” del PCE

Al setembre de 1976 el nou Govern d’Adolfo Suárez es va disposar a aplicar la Llei de Reforma Política. L’abast de les reformes encara no estava clar. La profunditat de les mateixes s’anava a marcar en funció de la correlació de forces que demostressin els grups de l’oposició i les negociacions obertes a partir de la seva aprovació en el referèndum del 15 de desembre. Però en aquest joc de negociacions les variables no estaven determinades només pel Govern i els corrents polítics de l’oposició, sinó també, i principalment en aquests anys, per la lluita als carrers i la conflictivitat obrera. Els canvis polítics i la crisi econòmica van impactar a la classe treballadora augmentant la mobilització.

No obstant això, la lluita obrera ja estava en un moment d’auge i ascens, amb un nivell d’extensió i radicalització que marcava una dinàmica pròpia. Aquesta dinàmica va preocupar al Govern, motiu pel qual també va entrar en el joc de les variables del canvi que el Règim es plantejava; és així que, davant la pressió de la mobilització es va veure obligat a pactar amb el PCE. No obstant això, el corrent polític d’esquerra de major influència a la classe obrera va aprofundir la seva política de moderació i fre de la lluita obrera i mobilització; i per aquesta via, passaven a prendre una posició “pactista” abandonant la rupturista, quelcom que el PCE va anomenar “ruptura pactada”.

Aquesta estratègia es va començar a consolidar a partir del 8 de novembre de 1976, quan les Corts franquistes havien aprovat per 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions la Llei de Reforma Política. I el 15 de desembre de 1976 va tenir lloc el referèndum d’aquesta reforma política. Tota a l’oposició franquista va fer una crida a l’abstenció.

Els resultats del referèndum van ser: a Catalunya l’abstenció havia estat del 25% del cens electoral, al País Valencià el 14% i en les Illes Balears del 15,78%. Davant aquests resultats, la majoria dels sectors de l’oposició amb el PCE al capdavant, van anar abandonant les seves posicions rupturistes, acostant-se més a les reformes polítiques propostes pel Govern. Es van incrementanr les negociacions entre tots dos i l’oposició va acceptar les regles del joc que el nou Govern oferia amb la qüestió de la legalització. Al principi es proposava legalitzar a tots els partits menys als comunistes, als republicans, a l’esquerra revolucionària i als independentistes.

El Govern va interpretar el triomf del referèndum com una victòria que li permetia marcar els ritmes del procés de reforma amb bastant autonomia. No obstant això, l’oposició no va interpretar el “sí” com un “xec en blanc” per a Suárez, sinó com la “expressió de la voluntat de canvi”. I va enfortir els arguments que la “ruptura total” no seria possible i de la necessitat d’anar a un procés de negociació amb el Règim.

És en aquest marc que l’objectiu principal del PCE va passar a ser no quedar fora d’aquest procés de reformes que plantejava el Govern de Suárez, quan aquest ja estava entaulant negociacions amb el PSOE. Aconseguir la legalitat va començar a ser una obsessió, per a això es van proposar la unitat amb l’oposició unificant la Junta Democràtica liderada pel PCE amb la Plataforma Democràtica liderada pel PSOE; fins que en 26 de març de 1976 es va constituir la Coordinadora Democràtica o la Platajunta. A l’agost de 1976 es van iniciar les negociacions entre el PCE i el segon Govern de la Monarquia amb el vicepresident Alfonso Osorio.

Sobre aquest tema Santiago Carrillo plantejava en les seves Memòries: “L’any 1976 ja no existien barreres aïllants entre l’oposició i els reformistes de règim. Informacions i opinions polítiques fluïen fàcilment d’un extrem a l’altre, de manera que algunes vegades no sabies si les suggestions que et feien venien de l’oposició o del Govern”, deia Santiago Carrillo en les seves Memòries (2008).






Temas relacionados

En Català   /   Estado español   /   Política Estado Español   /   Transición Pactada   /   Partido Comunista de España

Comentarios

DEJAR COMENTARIO