Política Estado Español

DISCURS DEL REI

Felipe VI revalida el seu suport al 155 i el xantatge perquè Catalunya renunciï a la república

Reprodueix l'argumentari de Rajoy, PSOE i Cs que després de les eleccions del 21D el nou Parlament i el Govern hauran d'abandonar la defensa del dret a decidir i la república. Si no compleixen, aquí estaran els jutges i la presó perquè es “convencin”.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Martes 26 de diciembre de 2017 | 14:53

Foto: EFE/Ballesteros

Edición castellano

“Senyor al que ningú ha votat dóna un discurs sobre democràcia”, així titulava la revista satírica El Jueves la seva entrada sobre el discurs de Nadal de Felipe VI. La publicació menys seriosa va oferir el titular més precís i contundent per referir-se al missatge que el cap del cop institucional del 155 va oferir ahir, com vénen fent els Borbons des de la restauració de la Corona. L’última vegada que La seva Majestat va tenir a be dirigir-se als espanyols va ser el passat 3 d’octubre. L’endemà passat que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil deixessin més de 1000 ferits en la repressió del referèndum català, Felipe VI va sortir a amenaçar amb el cop institucional que 24 dies més tard acabaria de consumar el Senat i el govern del PP.

Les paraules nadalenques del monarca van estar carregades de contingut. El discurs deL dissabte de Nadal de la Casa Real fa ja uns anys que ha deixat de ser un mer acte protocol·lari o folklòric. L’“àrbitre” del Règim del 78 aprofita l’ocasió per enviar missatges al conjunt dels agents del mateix, marcar els límits del terreny de joc. L’any passat va estar marcat pel seu suport al Govern del PP i a la imprescindible concertació que havia d’establir-se amb els altres dos grans partits monàrquics, el PSOE i Cs. Felipe VI va beneir el cop palatí en el PSOE, el seu suport a la investidura de Rajoy i el nou govern del PP.

En aquesta ocasió, i com era d’esperar, el Rei va fer una tancada defensa del Règim del 78 i la seva herència, l’any que ha sofert un dels més grans desafiaments: el moviment independentista català i la proclamació, encara que simbòlica, d’una república. Tot seguit, va reproduir l’argumentari colpista que va justificar el 155, la convocatòria de les eleccions catalanes del 21D i ara el manteniment de les mesures d’excepció per, malgrat la victòria en les urnes del bloc independentista, mantenir al Parlament i al nou Govern “segrestats” i obligar-los al fet que renunciïn al dret a decidir i a la república catalana.

La primera part del seu discurs va ser un balanç exitista dels assoliments de la democràcia del 78. Va repassar els “llocs comuns” del relat oficial. Com la derrota del 23F, el cop que el seu pare va estar promovent fins a dues setmanes abans del “Tejerazo”, com relata la periodista -res sospitosa de “roja i separatista” i numerària del Opus Dei- Pilar Urbano en varis dels seus llibres. L’entrada en la UE i l’adveniment de la prosperitat, oblidant-se del que va suposar la reconversió industrial per a regions senceres o les “bondats” de la Troica des de l’esclat de la crisi de 2008. O la lluita contra ETA, que es va desenvolupar entre altres “perles democràtiques” per mitjà del terrorisme d’estat dels GAL o atacs a les llibertats democràtiques com la Llei de Partits o el tancament de diaris.

Tot per pintar-nos un gairebé paradís a la terra, fundat en els valors de la “concòrdia” i la “pluralitat”. L’arrelament dels valors democràtics va ser ressaltat per aquest Cap d’Estat, que ho és per la gràcia de Franco i que mai ha estat ni serà sotmès en les urnes. Aquesta estranya concepció d’"allò democràtic" concorda amb la seva explícita al·lusió al fet que a Espanya qualsevol pot defensar lliurement les seves idees. Una frase que encaixa amb detall amb allò de “excusatio senar petita, acusatio manifesta”. I és que dir això en la mateixa nit en la qual Alfon, els joves de Alsasua, els Jordis, Font o Junqueras “celebren” el Nadal a la presó, en la mateixa setmana que la Guàrdia Civil ha presentat nous informes al Tribunal Suprem que amplien a 100 els “responsables” de la “rebel·lió i sedició separatista”... té, com menys, poca credibilitat.

Sobre Catalunya no va voler dedicar massa minuts. Va haver de pensar allò del breu si és contundent, dues vegades contundent. Va partir del resultat del 21D, com si haguessin estat unes eleccions normals i abans no hagués succeït res. Va respectar formalment el seu resultat, però va advertir, enllaçant amb el contingut del seu missatge el 3-O, que les noves institucions catalanes electes havien d’abandonar tot “enfrontament” i recuperar l’“estabilitat”. És a dir: “catalans, podeu votar el que vulgueu, però aquí o es fa el que jo dic, deixar d’una vegada de tocar els nassos amb drets a decidir i repúbliques, o seguirem amb el cop i l’escalada repressiva fins que us convenceu d’això”.

El seu desig que “reneixi la millor imatge de Catalunya” i les seves al·lusions a la divisió, les imposicions i fins a l’impacte negatiu en l’economia respecte als governants pre 155, és el suport real als processos judicials en curs que seran el principal instrument per obstaculitzar formar un nou Govern independentista i, de no evitar-ho, poder fer xantatge per marcar des de Sarsuela, Moncloa, el Suprem i el Constitucional l’agenda del govern català.

Per acabar, i de forma precipitada, inconnexa i completament superficial, el Rei va voler passar per altres problemes socials. Va esmentar el problema de la baixa qualitat de la nova ocupació generada -ell, que cobra 8 milions a l’any-, la lluita contra el terrorisme islamista -l’amic de les Monarquies que financen a l’ISIS-, la corrupció -Urdangarin-, la defensa del medi ambient -de la saga de caçadors d’elefants Borbó- o la baralla contra la violència de gènere -el mateix dia que es feia públic el video d’un policia nacional copejant gratuïtament a una dona al carrer-. Un artificial intent d’aparèixer com un Rei que es preocupa pels sentits problemes dels seus súbdits que no pot convèncer ni al més descerebrat dels monàrquics.

Les reaccions al discurs han estat variades i també moltes d’elles esperables. Les del bloc monàrquic perfectament podrien haver estat escrites el dia anterior. El PP, el PSOE i Cs han saludat entusiastes el missatge real, del que han volgut ressenyar el seu esperit conciliador i la seva tancada defensa d’una “Espanya moderna, unida i diversa”, com ha piulat Albert Rivera. Des d’ERC i JxCat han denunciat allò evident, que ahir va parlar de nou el Rei del 155.

Molt crítics han estat també des de les files de Unidos Podemos. Pablo Iglesias va ser el primer a comentar a les xarxes socials el discurs de Felipe VI, del que va assegurar que “abraça l’argumentari del PP: la crisi va passar, a Catalunya tot arreglat i la corrupció és un fenomen meteorològic sense cares ni noms”, per sentenciar que “Espanya no necessita reis sinó serveis públics de qualitat, treball digne i diàleg”.

Unes paraules que contrasten amb la “sortida d’agenda” que la formació lila ve defensant respecte a la qüestió de la monarquia. Els tics “republicans” d’Iglesias, lamentablement no passen de ser episòdics, normalment els 25 de desembre i algun 14 d’abril. Perquè aquest rebuig al Rei del 155 soni creïble, Podemos hauria de reprendre la demanda democràtica fonamental d’acabar amb la Corona, lligada a imposar un procés constituent -i no una autorreforma del règim de la mà del PSOE- i la defensa incondicional del dret dels catalans a constituir la seva pròpia república com va quedar expressat l’1-O i ratificat el passat 21D.

El discurs va passar, la gent va seguir amb les seves celebracions familiars, els regals, les tertúlies de sobretaula -aquest any segurament més intenses que mai-... i avui, dia de Nadal, La seva Majestat de la Plaça d’Orient haurà menjat tranquil. La seva “carta” ha arribat a totes les llars i sobretot a tots els agents del Règim del 78. Com el 3-O el missatge és clar: “no desistir, l’ofensiva ha de continuar si no es pleguen”.

Després de la capitulació sense resistència de les direccions procesistes ningú pot assegurar que La seva majestat no aconseguirà el seu objectiu. L’única garantia perquè el moviment independentista no sigui aixafat i la nova restauració borbònica es consumeix està en què es pugui desfermar una gran mobilització social, amb la classe treballadora al capdavant, que acabi enviant a la Monarquia al Museu d’Història, lluiti per processos constituents lliures i sobirans a Catalunya i la resta de l’Estat i obri el camí a poder constituir repúbliques de treballadors.






Temas relacionados

Independencia de Catalunya   /   En Català   /   Política Estado Español   /   Rey Felipe VI   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO