Internacional

UN ANY DE TRUMP

EE.UU passa de la “guerra contra el terrorisme” a preparar-se per a un conflicte entre potències

Un document presentat pel secretari de Defensa defineix noves hipòtesis de conflicte en el pròxim període. En aquest article analitzem els canvis i el que comporten.

Viernes 26 de enero | 16:27

“La competència estratègica interestatal, no el terrorisme, és ara la principal preocupació de la seguretat nacional dels Estats Units”. Aquest és el nus del document sobre Estratègia de Defensa Nacional presentat en societat el passat 19 de gener pel secretari de Defensa, el general quatre estrelles retirat Jim Mattis. Probablement, sigui el canvi més significatiu de la presidència de Trump fins el dia d’avui.

El document, d’unes 11 pàgines en la seva versió pública i al voltant de 50 en la seva versió classificada per al Congrés, és la primera elaboració d’aquest tipus produïda pel Pentàgon en l’última dècada. En tàndem amb l’Estratègia de Seguretat Nacional anunciada pel president nord-americà a la meitat del passat desembre, ubica a la Xina i a Rússia al centre de les preocupacions estratègiques dels Estats Units.

Es defineixen tres teatres de conflictes: “Indo-Pacífic” (Xina); Europa (Rússia) i Orient Mitjà (Iran) on suposadament es concentraran els recursos. Àfrica i Sud-amèrica amb prou feines mereixen una menció secundària.

La novetat no són els noms propis de les amenaces al domini nord-americà sinó el seu reordenament: Xina, Rússia, Corea del Nord, Iran i per últim el terrorisme. Xina ha ascendit al més alt del pòdium. És que a diferència de Rússia el rol geopolític de la qual s’explica per la vella herència de la Unió Soviètica, la projecció internacional (i militar) de la Xina anunciada en el congrés del PCCh d’octubre passat, té una estreta relació amb la potència de la seva economia.

El govern de Trump, o més precisament l’ala militar que té un pes decisiu i li dóna caràcter bonapartista a l’administració, fonamenta aquest gir amb dos tipus d’arguments investits amb la força dels fets.

El primer, de caràcter objectiu té a veure amb la definició d’un ordre internacional debilitat, volàtil i hostil al domini nord-americà. Entre tots els perills, el més important és el retorn de la competència a llarg termini amb les anomenades “potència revisionistes” (llegeixi’s Xina i Rússia en primer lloc, seguides per potències de menor rang com Iran) que deuen el seu nom justament a l’intent de “revisar” l’ordre establert amb el triomf dels Estats Units en la postguerra freda. No ho accepten però tampoc tenen la força suficient encara per a canviar-ho d’arrel. Per tant, van pels flancs, modificant per exemple escenaris regionals en els quals els Estats Units han perdut influència. La “pax rusa” a Síria seria un exemple. En la seva acumulació, aquests canvis als escenaris no centrals podrien produir girs significatius en la situació internacional de conjunt.

El segon argument és de caràcter subjectiu, per dir-ho d’alguna manera. Té a veure amb l’autopercepció del propi imperialisme nord-americà i el seu lloc al món, una sort de reconeixement de la decadència hegemònica nord-americana, tot i que la que està avui en el lloc de comandament no sigui l’ala “declinacionista” sinó els partidaris de l’ “America First”. Segons el general Mattis, els Estats Units estan sortint d’un “període d’atròfia estratègica” en el que també han vist erosionar-se el seu avantatge militar competitiu.

Mentre que en el plànol extern va ser rebutjat per la Xina i Rússia, aquest gir va ser ben rebut en el plànol domèstic. En particular per l’ala “realista” de la burocràcia estatal, que ho percebeix com una moderació front a l’aventurerisme de Trump i que en les divisions de la Casa Blanca sol alinear-se amb el sector militar del govern en contra del “clan” familiar del president.

Això no vol dir que estigui exempt de crítiques. La més reiterada és que no constitueix una “estratègia” sinó amb prou penes una llista de problemes que sols constaten que s’ha deteriorat el lideratge nord-americà al món. I també la capacitat de combat, ja que el document es proposa com a objectiu tenir els mitjans per a combatre en una guerra i dissuadir a altres que intentin llençar una segona “guerra oportunista”. Un estàndard baix tenint en compte que l’objectiu sempre ha estat tenir capacitat de combatre dues guerres alhora.

El missatge del Pentàgon per al Congrés i la burocràcia civil de l’Estat és que la “guerra contra el terrorisme” ha perdut la seva capacitat articuladora i que s’ha de reorientar la preparació de l’aparell militar per a una guerra entre nacions, en particular entre “grans potències”. No s’ha de confondre aquest nord estratègic a llarg termini amb què la guerra entre grans potències està molt a la vora.

El mateix Pentàgon ha esclarit que es tracta d’una tasca preparatòria, no immediata, tenint en compte que en l’última dècada i mitja l’exèrcit nord-americà sols va combatre en la “guerra contra terrorisme”, una guerra per definició asimètrica amb actors no estatals o semi estatals (com els talibans o el corcat règim de Saddam Hussein).

L’objectiu concret de l’Estratègia de Defensa sembla ser reconèixer els nous actors nacionals i recompondre les jerarquies de prioritats en funció d’aquestes amenaces, el que estaria en consonància amb el to nacionalista de l’administració Trump (“Les bones voltes fan als bons veïns” va gratificar el Pentàgon). Però donant-li una prioritat als aliats i a les institucions internacionals que han permès l’exercici de l’hegemonia nord-americana des de la segona postguerra (com la OTAN), el que aniria en contra de les tendències unilaterals i de la fatxenderia tuitera del president.

Un paràgraf a part mereix l’hostilitat manifesta cap a Rússia, tant en el document del Pentàgon com en el de Seguretat Nacional, que mostra l’efectivitat que va tenir el “Rusiagate” per a reorientar la política de Trump cap al règim de Putin. Malgrat que alguns assenyalat que el fet d’haver pujat de categoria a Rússia de “estat canalla” a “potència revisionista” deixa marge de maniobra per a negociacions.

La veritat és que passar a una etapa “pos 11S”, és a dir, desplaçar el Mitjà Orient i el món musulmà com a centre de gravitació per a respondre als nous desafiaments estratègics per als Estats Units, en particular l’emergència de Xina, no és en si mateix una novetat. En la seva segona presidència, Barak Obama va intentar donar aquesta passa. Va plantejar el famós “pivot” cap a la regió del Pacífic, però va acabar el seu mandat bombardejant novament Irak, des d’on havia retirat el gruix de les tropes, intervenint directament Síria (contra l’ISIS), Iemen, Líbia i Somàlia, a més que després de 16 anys, encara hi ha una important presència militar nord-americana a l’Afganistan i els talibans controlen gran part del territori. Encara avui segueix essent més fàcil dir-ho que fer-ho.

La situació a Síria és la mostra més concreta de què la “guerra contra el terrorisme” que els Estats Units va pensar que podia capitalitzar per a recompondre la seva hegemonia, s’ha contaminat amb la rivalitat entre potències de distints rangs. El combat contra l’ISIS beneficia a Rússia, que junt amb Iran i Hezbollah, intervenint de manera decisiva en l’última etapa de la guerra civil per a sostenir al règim d’Assad. I són els que pensen cobrar el crèdit d’haver derrotat a la barbàrie de l’Estat Islàmic.

Després de la desastrosa intervenció a Líbia, la política nord-americana iniciada per Obama i continuada en allò essencial per Trump, va ser intervenir a través de les milícies kurdes de Rojava, una aliança tàctica incòmoda que permanentment ha generat friccions amb Turquia contra les milícies kurdes en la província d’Afrin, en el nord-oest de Síria, Turquia baralla la seva pròpia guerra contra el moviment kurd, el que ha implicat que estigui als dos costats de l’aparador en la “coalicció anti ISIS”.

Ara el govern de Trump està davant un dilema. El secretari de l’Estat nord-americà, Rex Tillerson, va anunciar la decisió d’intervenir en el disseny de la postguerra síria, amb l’objectiu de remoure a Assad i exigir la retirada de les milícies iranianes. Però els seus (únics?) aliats a Síria, els kurds, estan essent bombardejats per un dels seus aliats, Turquia, que segueix essent l’última esperança que tenen els Estats Units d’impedir que siguin Rússia i Iran el que dictin els termes definitius de la “pax siria” en la conferència de finals de gener que es realitzarà en el ressort de Sochi en el Mar Negre.

Per això la seva posició davant els bombardejaments turcs és tímida front al reconeixement del dret de Turquia a defensar la integritat territorial i la sobirania estatal de l’independentisme kurd.

Malgrat que el significat ple d’aquest canvi de paradigma militar es veurà amb el temps, les conseqüències més tangibles i immediates de la nova Estratègia de Defensa seran domèstiques: incidir perquè el Congrés aprovi la pujada del pressupost militar (la Casa Blanca ja va proposar un augment de 54 milions de dòlars); modernitzar els negocis que fa el Pentàgon amb empreses militars, tecnològiques, etc., per a mantenir la preeminència inqüestionada del lideratge militar nord-americà, que segueix essent el principal avantatge comparatiu. Mentre que la despesa militar dels EEUU està al voltant de 588.000 milions de dòlars anuals, el de la Xina (el segon a nivell internacional) és de 162.000 milions i el de Rússia 44.600 milions.

Aquesta enorme transferència de recursos cap a l’aparell militar per a enfortir la maquinària de guerra imperialista –i amb ella la posició dominant de la burgesia nord-americana- es suma a les retallades impositives de les corporacions, fins a hores d’ara el principal assoliment del govern de Trump, i de l’1%. L’horitzó del “conflicte entre potències”, el militarisme i les tendències al bonapartisme són senyals de què en temps convulsos les classes dominants no dubtaran en recórrer a les “solucions de força”. Per a enfrontar aquesta perspectiva han de preparar-se els treballadors i les treballadores oprimides del món.






Temas relacionados

En Català   /   Donald Trump   /   Iran   /   Politica exterior   /   China   /   Guerra contra el terrorismo   /   Rusia   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO