Juventud

#UNIVERSITATENVENTA

De què parlem quan parlem de la Universitat Empresa i la Casta Universitària?

La Universitat al servei dels interessos de les grans empreses. Un model neoliberal que al mateix temps que expulsa als estudiants amb menys recursos accelera la ingerència de la patronal i la banca en cada porus d’aquesta institució.

Marta Clar

Barcelona | @MartaClar1

Martes 23 de enero | 09:44

L’Estat espanyol és el segon país de la Unió Europea amb la taxa més gran d’atur juvenil. La desocupació afecta a un 40’5% dels joves i colpeja de manera particular a les dones.

Mentrestant, els atacs a l’educació pública no deixen d’aprofundir-se des de fa més d’una dècada: el Pla Bolonya, la pujada de taxes, l’anomenada “Estratègia 2015” o més recentment, l’aplicació del 3+2 formen part del procés de privatització de la universitat pública que obliga a centenars de milers de joves a abandonar els seus estudis, mentre que a uns altres ni tan sols els permet pensar en poder treure’s una carrera universitària.

Però perquè sigui més il·lustratiu, anem a veure-ho en xifres: va sis anys, abans de la pujada de taxes del 2012, cursar cinc anys d’universitat, el que s’anomenava “una llicenciatura”, costava entre els 3.000 i els 4.500 euros. Actualment, cursos aquests mateixos cinc anys però repartits entre quatre de grau i un de màster a qualsevol universitat pública de l’Estat espanyol ens suposa una despesa de més del doble, entre 9.000 i 13.000 euros.

La transició de “llicenciatura” a “grau i màster” que va imposar el Pla Bolonya va coincidir amb la proliferació de màsters oficials i no oficials, la major part dels quals són privats però obligatoris i que poden arribar a costar entre els 3.000 i els 7.000 euros (o més i tot).

Això significa, que en total, sumant-ho tot, el preu d’algunes carreres universitàries pot ascendir a més de 20.000 euros (contant únicament la despesa en matrícula i taxes). Quin és el resultat d’això? Més de 127.000 estudiants menys a la Universitat.

Des de l’inici de la crisi fins avui dia el nombre d’estudiants s’ha reduït dràsticament, tant és així que 1 de cada 5 titulacions té menys de 40 alumnes.

Però...si la joventut perd, més encara la joventut de classe treballadora i amb menys recursos, qui guanya amb el gran negoci de la privatització? Per un costat la banca, les grans empreses i la patronal; per l’altre, els rectors i catedràtics que veuen com a canvi d’aplicar aquestes reformes la seva butxaca creix considerablement.

Tots ells, en conjunt, constitueixen el que anomenarem “casta universitària” que vetlla per estendre i resguardar la Universitat Empresa, és a dir, aquella universitat neoliberal des dels seus fonaments, antidemocràtica i pensada per als beneficis d’uns pocs.

Com funciona aquest negoci? Els màsters propis que ofereix cada universitat pública són el niu dels beneficis econòmics d’aquesta casta universitària. Com ja assenyalàvem a un altre article.

“Aquests màsters costen el doble que els oficials i com que no estan sotmesos a l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), entitat depenent del Ministeri d’Educació, tenen més possibilitats d’estar lligats als interessos de les empreses privades”.

Triem un exemple a l’atzar, perquè es pugui entendre millor com funcionen els vincles dels quals parlem i per a veure de forma clara i directa a què ens referim quan parlem de la “Universitat Empresa” o de la “ingerència de les empreses a les universitats”.

Triem una universitat pública qualsevol, per exemple, la Universitat de Barcelona (UB). Anem al seu llistat de màsters i postgraus propis. Triem un qualsevol, “Administració de negocis a Internet (E-Business)” d’un any de durada, semipresencial i que costa un total de 3.940 euros. Qui és el director? Víctor Francisco Cotorruelo, director de l’empresa REEXPORTA que es dedica a l’elaboració de plans de màrqueting digital per a empreses de diferents països.

Si no ens basta amb un exemple, no importa, n’hi ha centenars més. Triem un altre màster, aquest cop el de “Finances Corporatives”, d’un any de durada, a distància i amb un preu de 5.500 euros. Qui és el coordinador? Lluis Sist Híjar, cofundador del grup financer Addenda que es dedica a la gestió del patrimoni d’empreses i famílies. Entre els seus destacats professors trobem noms com el de Francisco Illuieca Martínez, Director Financer de l’empresa Fersa Energías Renovables SA. Exemples com aquests en trobem milers repartits entre el conjunt de les universitats de l’Estat espanyol.

Ara bé, què assegura que aquest model funcioni? Una estructura organitzativa rígida, vertical i antidemocràtica, aquest és el secret. El Consell Social es defineix com a l’òrgan de “participació de la societat en la Universitat”. Això traduït al llenguatge que ens interessa a nosaltres significa que és l’òrgan en el qual hi participen les empreses, els bancs, la patronal, catedràtics i l’equip rectoral de la universitat pública.

Quines funcions té el Consell Social? Funcions tan importants com aprovar el pressupost anual de la universitat, la programació anual o els comptes anuals de les entitats i empreses que depenen o participen en el capital de la universitat.

Quins noms apareixen a la llista del Consell Social de la Universitat de Barcelona (UB)?. Donant un cop d’ull ràpidament podem veure el de Josep Mateu Negre, president i CEO de l’empresa RACC que factura milions d’euros a l’any.

També destaca el de Francesc Boada Pallerés, president de l’empresa catalana d’enginyeria ABANTIA. No és cap exageració afirmar que el sistema universitari s’està convertint de forma accelerada en el nínxol dels beneficis econòmics de les grans empreses.

Mentre que tan sols un poc es beneficien d’això, són els i les estudiants en el seu conjunt els qui surten perjudicats. I és per això mateix que la lluita per una universitat radicalment democràtica, vertaderament gratuïta i sense precarietat es converteix en una exigència de primera necessitat en els temps que corren.

Per a realitzar-ho és necessari que torni a emergir un moviment estudiantil anticapitalista i combatiu amb la finalitat d’expulsar les empreses de la universitat pública, democratitzar els organismes de govern de les universitats i que a aquesta deixi de ser controlada i gestionada pels grans capitalistes i estigui sota el control dels estudiants, el professorat i el conjunt de treballadors, treballadores i usuaris.






Temas relacionados

En Català   /   Educación en crisis   /   Universidades públicas   /   Juventud    /   Universidades privadas   /   Juventud

Comentarios

DEJAR COMENTARIO