Política Estado Español

CATALUNYA

Comitès de Defensa de la República: el repte de ser el motor de l’autoorganització

Un debat necessari sobre les perspectives del moviment democràtic català i les tasques dels Comitès de Defensa de la República.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Federico Grom

Barcelona

Miércoles 1ro de noviembre | 08:47

Edición castellano

Els CDR, els Comitès de Defensa de la República, són avui una potencial eina de l’autoorganització, des que van anar aglutinant a milers de persones al voltant de tot Catalunya, per defensar i garantir el Referèndum.

Alguns es van anar preparant des de l’estiu realitzant actes, xerrades i assemblees. Uns altres van néixer “en 48 hores”, és a dir el divendres previ al diumenge de l’1-O per ocupar les escoles i centres de votació. Aquest dia va ser la seva primera prova de foc, sent milers els que van resistir els cops de la policia nacional que entrava a les escoles per segrestar urnes i paperetes.

Els processos de masses com l’actual, el d’un gran moviment democràtic pel dret a decidir del poble català, donen fenòmens d’organització i autoorganització com el dels CDR, que probablement continuï el seu desenvolupament davant una crisi que promet no tancar-se ràpidament.

Quin és aquest nou subjecte polític? És tan complex i dinàmic com ho és la pròpia situació. Potser hauríem de parlar de més d’un.

Les forces polítiques que van començar a impulsar-los són essencialment de l’entorn de l’esquerra independentista com la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) i s’hi van anar sumant entitats civils independentistes com l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) i Òmnium Cultural, entre altres. Confluint amb centenars de persones que es van organitzar per garantir l’obertura dels col·legis i el referèndum. També participen col·lectius socials i organitzacions d’esquerra no independentistes, així com membres de sindicats d’esquerra.

La dinàmica de la situació els va anar transformant. El crit de “votarem” es va convertir en “guanyem” després que en 1300 centres de votació van poder exercir el seu dret a vot al voltant de dos milions de persones. Però aquest primer triomf els va donar només un dia de descans per preparar-se per a la vaga del dimarts 3-O, convocada per l’esquerra sindical contra la repressió. Molts comitès van passar a anomenar-se “de vaga” i es van mobilitzar amb piquets des dels barris i comarques fins a omplir els carrers cèntrics de Barcelona i altres ciutats.

Des d’aquest dia els comitès continuen organitzats, l’amenaça de l’aplicació del 155 d’una banda, i la primera declaració d’Independència del 10-O que va durar menys de deu segons per ser suspesa pel President, per l’altre, els va mantenir en alerta permanent per defensar que es compleixi el mandat del poble català de l’1-O. Així molts van passar de ser Comitès de Defensa del Referèndum a “de la República”. Aquesta alerta activada per les notícies del dia a dia, es trasllada en debats polítics permanents entre les organitzacions polítiques que es troben en el seu si.

Nou actor polític a la calor de la lluita pel dret a l’autodeterminació

Aquestes mutacions són el reflex de la convivència de diversos actores polítics actuants. Un, la militància i activisme independentista que, mentre va lluitar pel dret a votar l’1-O avui es planteja defensar els resultats del Referèndum, és a dir que es proclami la República. Dins d’aquest “bloc” va haver-hi molts debats sobre com proclamar la República, que no són més que el reflex del debat dins de les pròpies organitzacions independentistes.

L’altre actor polític és el que va defensar el “dret a votar el Referèndum” i contra la repressió, encara que no votés pel Sí i no es consideren independentistes. Van defensar activament l’1-O ocupant col·legis i van sofrir la repressió de la policia nacional mobilitzats als col·legis. També van participar de la vaga del 3-O i molts van continuar organitzats en els CDRs.

Podríem dir que es mobilitza aquest esperit del 15M que va quedar latent perquè el “no ens representa” i el “li diuen democràcia i no ho és” són denúncies molt sentides pel que fa al govern espanyol per a la gran majoria que sofreix l’atur, els desnonaments o les retallades. També per a una gran majoria de joves que sofreixen la precarietat o les altes taxes dels centres d’estudis que han expulsat a milers de les universitats.

Davant això, un dels grans debats sobre el caràcter dels CDRs és com no abandonar la “transversalitat” perquè aquests dos subjectes poguessin treballar junts.

No obstant això no abandonar la transversalitat no vol dir acatar cegament a la seva direcció, avui exercida per sectors dels partits històrics de la burgesia i la petita burgesia que es mostren inconsecuents i vacilants, que no han pres ni una sola mesura per defensar i fer efectiva la República proclamada el 27 d’octubre, i l’estratègia de la qual només pot portar al fracàs al moviment democràtic català. Cal construir una direcció alternativa perquè els treballadors i els sectors populars comencin a imposar la seva empremta en el moviment prenent les demandes democràtiques del moviment i incorporant les grans demandes socials. L’única forma seriosa que el moviment pugui eixamplar les seves bases, no solament en termes quantitatius, sinó qualitatius.

Una gran diferència amb el 15M és que la politització està impregnada en aquests debats de manera més directa i descarnada. Els sectors no independentistes són molt més crítics de la direcció del procés, sectors de la classe treballadora que no se senten identificats amb defensar una causa dirigida per Puigdemont i un Govern culpable dels sofriments dels sectors populars.

Això és un punt de contacte amb la majoria de l’esquerra sindical i diferents grups polítics d’esquerra. No obstant, ser crítics de la direcció no hauria de significar en cap moment desinterès sobre el problema o una política que miri cap a un altre costat desestimant les possibilitats de l’enorme moviment democràtic. No hi ha política d’“esquerra” si no és en el marc de la defensa incondicional del dret d’autodeterminació.

Però dins del moviment cal desplegar obertament un programa amb mesures com el repartiment d’hores de treball sense disminució salarial, l’augment del salari mínim, la fi de la precarietat laboral, el no pagament del deute, una educació pública totalment gratuïta i sostinguda amb impostos a les grans fortunes entre altres.

La República que no és, la claudicació de Junts pel Sí i el 155: els CDRs en una cruïlla

Així arribem a la declaració de la República independent de Catalunya divendres passat 27-O. Però dies anteriors, els CDRs van viure una veritable guerra de nervis. El Govern central ja havia anunciat el 155. Mentre sortia el moviment estudiantil en vaga, els CDRs es van mobilitzar davant el que podria haver acabat amb la convocatòria d’eleccions autonòmiques per part del Govern. Des d’un improvisat escenari al centre de la Plaza Sant Jaume, enfront del Palau de la Generalitat, van interpel·lar directament a la direcció del “procés”, assegurant que només hi ha una opció per escollir, o amb “el poble o amb l’Estat, o amb el poble o amb Foment del Treball, La Caixa i Banc Sabadell”.

La tan desitjada proclamació de la República va portar amb si l’anunci immediat de les mesures concretes del 155. I amb elles, una proposta d’eleccions pel 21D per part de Rajoy i tot el búnquer del 78 que el seu objectiu és, en primer lloc, desconèixer el mandat de l’1-O per derrotar el moviment democràtic català. La dreta ara diu “ara votarem nosaltres” al costat del PSC, Cs i el PPC.

Amb Puigdemont a Brussel·les tot el bloc de Junts pel Sí i l’ANC han acceptat participar el 21-D, com a opció contrària a organitzar la “resistència” al brutal atac del 155, cridant a la “pau i la calma”. El que molts militants i activistes de l’esquerra independentista o no independentista, analitzen com una claudicació i traïció al mandat de l’1-O tan sols dies després d’haver-se declarat la República. Ja s’estenia la desconfiança dies abans del 27-O.

Davant això, quina és la cruïlla dels CDR? Convertir-se en “corretges de transmissió” de les organitzacions existents (ANC, Òmnium, CUP, etc…) en un front únic de tendències, o desenvolupar veritables assemblees decisòries, amb llibertat de les tendències polítiques que participen, perquè els CDRs amb una agenda pròpia i passin a ser actors fonamentals i eines d’organització popular per a l’objectiu que s’han posat en peus. Defensar l’1-O i el seu mandat.

Existeix un perill de que els corrents polítics imposin ’des de dalt’ les seves propostes, com seria avui participar de les eleccions del 21-D, considerades un veritable parany del Règim per sectors d’activistes i organitzacions d’esquerra. A hores d’ara, portaveus d’ERC i PDeCAT ja les consideren una forma de “defensa” de la República.

Els partits al capdavant del procés es preparen per participar del parany del règim del 78 amb la monarquia i el govern al capdavant. D’aquesta manera es desvia el moviment dels seus objectius i el porta novament dels carrers a les urnes, però aquesta vegada, les del monarca i el règim.

Les organitzacions de l’esquerra independentistes haurien d’haver cridat a un boicot a les il·legítimes eleccions del 21D, la resistència i la vaga general per defensar la proclamació de la República. Haurien d’haver proposat en els CDRs un pla de defensa basat en la mobilització i l’autoorganització obrera i popular, que cridi a manifestacions i concentracions al voltant del Palau de la Generalitat i aquells edificis sobre els quals l’Estat central voldrà prendre control.

Hagués estat necessari organitzar immediatament vagues en els sectors claus per desbaratar el 155 (ensenyament, administració pública, mitjans de comunicació i transport...) i preparar una nova jornada de vaga general. Qüestió que les adreces sindicals no han fet, donant-li l’esquena al moviment democràtic. Alguns CDRs han tret [comunicats fent anomenats a la vaga general]->http://www.izquierdadiario.es/Contra-la-repressio-i-per-les-llibertats-Nou-Barris-per-la-vaga-general?id_rubrique=2653.

Aquestes creiem que haurien de ser les tasques dels CDR i no convertir-se en futurs "comitès electorals" que legitimin la desbandada de l’adreça de Junts pel Si. Però això no ha ocorregut, per la qual cosa és tasca avui reflexionar sobre les perspectives del moviment en cada CDR. Estendre la lluita contra el Règim del 78 a la resta de l’Estat, per assemblees constituents, en la perspectiva de conquistar una República Socialista dels treballadors, és un altre gran debat.






Temas relacionados

Autodeterminación de Catalunya   /   En Català   /   Carles Puigdemont   /   Junts pel Sí   /   Política Estado Español   /   Izquierda independentista   /   CUP    /   Referendum en Catalunya   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO