Política Estado Español

DIA DE LA CONSTITUCIÓ

Cinc bones raons per a lluitar contra el Règim del 78

A 39 anys de l'aprovació de la Constitució espanyola que regeix el Règim del 78, cinc raons per les quals val la pena lluitar per processos constituents realment lliures i sobirans.

Josefina L. Martínez

Historiadora | Madrid

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

Jueves 7 de diciembre | 07:23

1. Per a acabar amb la monarquia

La Constitució de 1978 ha estat presentada des dels seus orígens com la culminació d’un procés de transició de la dictadura a una democràcia “avançada”, per a donar forma a un “Estat social y democràtic de dret” tal com sosté en el seu article 1. No obstant, la forma política de l’Estat és la monarquia parlamentària, i la Constitució és sancionada pel Rei Juan Carlos. Es pot anomenar democràcia a un règim on el seu cap d’Estat és un monarca, designat com a hereu pel mateix Franco? Es pot anomenar democràcia, tot i que sigui només sota el punt de vista formal, un règim on la prefectura d’Estat s’hereta per dret de sang i on els monarques de la qual reben abundants fortunes a càrrec de l’Estat? Pot considerar-se democràtic un règim que "endarrereix" d’aquesta forma més de 200 anys en la història?

El discurs del Rei Felipe VI el passat 3 d’octubre, el mateix dia de la vaga general a Catalunya, cridant a imposar l’"ordre" i la "llei" mitjançant la força contra el dret dels catalans a decidir el seu propi destí, van mostrar de forma clara (per si feia falta) que mai va haver un procés de "renovació" de la monarquia, sinó una tènua rentada de cara. La monarquia espanyola va tornar a ser el pilar d’una restauració conservadora del règim polític en el seu conjunt, recolzant el curs repressiu i bonapartista del govern de Mariano Rajoy contra el moviment democràtic català i contra tots aquells que qüestionen al règim.

L’acceptació de la monarquia com una peça fonamental del règim per l’esquerra espanyola (el Partit Comunista espanyol va acceptar la monarquia al 1978 i Podemos es va negar a incorporar al seu programa la lluita per la República) mostra els profunds límits de les aspiracions democràtiques d’aquestes formacions reformistes.

2. Per a conquerir el dret de l’autodeterminació

L’article 2 de la Constitució estableix “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, a la vegada que estableix el sistema de les autonomies, el tristement cèlebre "café para todos" de Suárez. Una fòrmula que es va basar en un acord estratègic entre les burgesies perifèriques i l’Estat espanyol, repartint quotes de poder polític i econòmic, al mateix temps que es deixava a la cuneta la legítima aspiració a l’autodeterminació nacional. La monarquia i les forces repressives (que es van mantenir intactes a través de la Transició, gràcies a la Llei d’amnistia), apareixen a la vegada com garant de la "unitat d’Espanya".

L’aplicació de l’article 155, la destitució del govern català i l’empresonament de la majoria dels seus alts càrrecs i dels líders de les entitats sobiranistes, demostren fins a quin punt el règim, per a salvar-se a si mateix, es va carregar el propi règim de les autonomies i va treure a relluir la seva cara més reaccionària per a aixafar el moviment democràtic català.

Per això, la lluita contra el centralisme espanyol i la defensa del dret de les nacions a l’autodeterminació, inclús recolzant la seva voluntat d’independitzar-se, és una revindicació democràtica bàsica per a la classe treballadora del conjunt de l’Estat espanyol. Aquesta és la única manera de lluitar per la unitat de tots els treballadors i els pobles de l’Estat espanyol, basant-se en una una unió lliure i no imposada per la repressió. Els esdeveniments ocorreguts a Catalunya els últims mesos, demostren un cop més la incapacitat dels partits de la burgesia i la petitaburgesia catalana per lluitar per aquest dret democràtic elemental. Per això és necessària un "full de ruta" independent de tots els capitalistes, basada en l’autoorganització i la movilització dels treballadors i el poble.

3. Per a acabar amb la casta de polítics corruptes al servei dels empresaris

El Règim del 78 es va recolzar durant més de 30 anys en el bipartidisme del PP-PSOE, els quals, juntament als partits nacionalistes, van formar una casta de polítics professionals al servei dels grans empresaris. La corrupció generalitzada no és fruit de pomes podridres, sinó de l’ADN d’un sistema on els polítics, que reben nòmines milionaries, són els representants directes de les grans empreses, sancionant lleis al seu favor, brindant concessions d’obres públiques a canvi de queixalades i obscenes trames de corrupció, rescatant al sector financer en moments de crisi i garantitzant el pagament del deute a costa dels pressupostos de sanitat, educació i mitjançant el

saqueig del fons de pensions. El senat, que garantitza el bon funcionament d’aquest sistema, és una càmara aristocràtica, triada de forma completament antidemocràtica i que com demostra l’aprovació del 155, només serveix als girs més conservadors del règim.

És necessari oposar a aquesta democracia capitalista un programa democràtic per a enfrontar la casta de polítics professionals: dissolució del senat, càmera única triada per sufragi universal i proporcional, amb el vot de tots els majors de 16 anys, que cap representant guanyi més que el salari d’un treballador, i que tots els càrrecs siguin revocables pels seus electors.

4. Per a acabar amb l’impunitat del “partit judicial”

El sistema judicial està actuant com un veritable "partit d’ordre" en aquests últims mesos. Mentre desenes d’escàndols de corrupció del PP-PSOE queden en la més completa impunitat i tarden anys en processar-se, l’Audiència Nacional i el Tribunal Surpem persegueixen de forma "exprés" a dirigents independentistes i criminalitzen a periodistes, artistes i tuiters. L’ús de la presó preventiva com a forma d’empresonar sense judici previ, s’ha convertit així en un mètode sistemàtic contra tots aquells que el règim vol disciplinar. El cas dels joves d’Alsasua, empresonats des de fa més d’un any per una batussa a una bar, l’empresonament de Alfredo Ramírez per expressar la seva opinió a les xarxes socials, l’ "operació aranya", les condemnes a Alfon, cantants i periodistes com Boro de La Haine, són mostres d’aquesta ofensiva repressiva. Les presons estan plenes de pobres i de lluitadors, mentre Urdangarin es passeja per Suïssa i cap fiscal espanyol aconsegueix descobrir qui es troba darrere de les sigles de M.Rajoy als papers de Bárcenas.

És necessari lluitar per a acabar amb la casta de jutges i institucions reaccionaries com l’Audiència Nacional i el Suprem, reemplaçar-los per judicis amb jurats i jutges triats per sufragi universal. Absolució de tots els activistes i lluitadors perseguits per opinar o per lluitar. Fóra la Llei Mordaça! Presos polítics, llibertat!

5. Per a acabar amb un sistema on els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres

Des de que va començar la crisi capitalista al 2008, els rics van seguir acumulant grans fortunes, mentre que els treballadors van seguir perdent conquestes amb

rebaixes salarials, nivells d’atur històrics, precarietat laboral i empitjorament de les seves condicions de vida, caiguda de les pensions, pèrdua d’habitatges, etc.

La classe treballadora, les dones, els immigrants i la joventut són els sectors més afectats per la crisi, els que pateixen més la precarietat laboral, els desnonaments i l’atur.

Per això és necessari reprendre la movilització social amb un programa que inclueixi el repartiment de les hores de treball entre totes les mans disponibles sense afectar al sou, la nacionalització de la banca i empreses estratègiques sota control dels treballadors, la remunicipalització dels serveis públics, mesures contundents per a acabar amb la precarietat laboral com el fi dels "contractes brossa" i les externalitzacions, mesures d’urgència contra la violència patriarcal cap a les dones i pels drets dels immigrants. Un programa que qüestioni els guanys capitalistes i permeti als treballadors organitzar-se per a lluitar contra l’explotació capitalista i totes les seves opressions.

A la supervivència d’aquest règim decadent que només ens porta més repressió, precarietat i corrupció, li oposem la lluita per assemblees constituents en les nacionalitats històriques i el conjunt de l’Estat. Processos constituients realment lliures i sobirans, on decidir-ho tot. Però per a que això sigui possible, aquestes assemblees constituents no poden néixer de nous "pactes" o acords de "reformes constitucionals" dins del règim, com proposen el PSOE, partits neorreformistes com Podemos o les formacions independentistes. Un procés així només podrà ser subproducte d’una gran lluita per a acabar amb aquest règim i aquesta democràcia per a rics. En aquest camí, la classe treballadora amb els seus propis mètodes i un programa independent, estarà en les millors condicions per a lluitar per a conquerir governs de treballadors i una Federació lliure de Repúbliques socialistes ibèriques.






Temas relacionados

En Català   /   Política Estado Español   /   Tribunal Constitucional    /   Rey Felipe VI   /    Régimen del ‘78

Comentarios

DEJAR COMENTARIO