Mundo Obrero Estado Español

NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA

CCOO i UGT accepten una de les exigències històriques de la patronal

Tot i el creixement econòmic del 3% i la devaluació del 10% de mitjana dels salaris, les direccions de CCOO i UGT pretenen acordar amb la patronal pujades mínimes vinculades a la productivitat.

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

Viernes 2 de febrero | 19:38

Foto: EFE

Ningú dubta que la crisi s’ha descarregat sobre les espatlles dels treballadors a costa d’un atac brutal sobre els nostres ingressos i condicions. Però també la recuperació (ja s’ha superat el PIB de 2007) s’està fonamentant en un creixent espoli sobre la classe treballadora per a incrementar els beneficis empresarials tant com sigui possible. La fórmula principal per a incrementar l’extracció de plusvàlua està essent la d’elevar la productivitat a costa de més hores de treball i reducció del salari mínim vital.

No obstant això, les cúpules dels sindicats burocratitzats, CCOO i UGT, continuen mirant cap a l’altre costat. La complaença i col·laboració amb les patronals i el govern de Rajoy durant aquests anys han fet possible la forta devaluació salarial generalitzada durant tot aquest període (d’un 10% de mitjana, però que arriba fins a un 33% per a les franges més baixes) i la pèrdua dels drets laborals sofrits.

En lloc de donar la batalla necessària, han debilitat enormement les lluites, contribuint a soscavar la confiança en les pròpies forces de la classe treballadora. Acceptant de facte la reforma laboral de Rajoy, amb a penes dues vagues generals de 24 hores convocades amb bastant timidesa, o afavorint l’aïllament, quan no la traïció oberta, en conflictes que es podrien haver convertit en fites per a canviar el rumb, com la vaga minera, la vaga de Panrico o la de Movistar.

Han basat tota la seva política sindical en la firma d’acords de moderació salarial amb la patronal, els famosos “Acuerdos para el Empleo y la Negociación Colectiva (AENC)”, que han fet possible la devaluació salarial. Així com en signar pactes amb el govern de Rajoy que, per activa o per passiva, donaven visibilitat a les retallades sofrides en els drets econòmics i socials en un clima de predominant calma social.

Encara que ara les cúpules sindicals de CCOO i UGT hagin elevat el to d’algunes de les seves declaracions exigint una “pujada de salari”, davant les escandaloses xifres de creixement del benefici empresarial en un context de gran precarització i salaris de pobresa, ho fan en forma de pantomima reivindicativa i com si no existís cap responsabilitat en les seves polítiques dels darrers anys.

Fins ara no han convocat cap assemblea ni mobilització, més enllà d’alguns actes simbòlics per a cobrir l’expedient i tractar de frenar el seu creixent desprestigi. L’essencial de la seva política segueix en peu. UGT està proposant una pujada de l’1,5% més la inflació i que s’estableixi un salari mínim per conveni d’almenys 1.000 euros, quelcom molt lluny al mínim de recuperar el que s’ha perdut en 10 anys de retrocés permanent i que promet liquar-se en les negociacions.

Per a la resta de l’augment salarial assumeix la proposta històrica de la patronal de què es vinculi la productivitat dels sectors i les empreses, com si els treballadors poguessin influir en la productivitat, una variable purament empresarial depenent del seu grau d’inversió i modernització en competència amb la resta de capitalistes.

L’únic fre possible a la dinàmica de pèrdua constant seria un increment de l’organització i lluita de la classe treballadora, modificant la correlació de forces i tractant de recuperar salaris i drets per a poder passar a l’ofensiva i aconseguir una millora substantiva de les condicions de treball i salari.

Únicament posant en marxa grans mobilitzacions i la lluita des dels centres de treball, per a tornar als carrers, es podrà evitar que la seva “recuperació” sigui també pagada per la classe treballadora. En aquest sentit és urgent que l’esquerra sindical busqui la confluència i unitat d’acció amb les bases de CCOO i UGT, i denuncii i exigeixi públicament a les direccions d’aquestes centrals que posin fi a la seva criminal política dels darrers anys.

D’aquesta forma es pot rompre la paralització que venen imposant les cúpules dels sindicats burocràtics sobre una gran part de la nostra classe, i avançar en la unificació de les i els treballadors per a fer front a l’ofensiva patronal amb un pla de lluita per a la recuperació dels salaris, condicions i convenis perduts i per a començar a empendre solucions per als grans problemes socials que deixa la resaca de 10 anys de crisi.

Únicament per aquesta via es podria atacar mals com l’atur de masses, imposant mesures com el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial. Quelcom essencial per a frenar la bretxa que separa a la classe obrera entre els aturats i precaritzats i els treballadors que encara conserven, de moment, millors condicions relatives de treball.






Temas relacionados

En Català   /   Negociación colectiva   /   Mundo Obrero Estado Español   /   CCOO   /   UGT   /   Burocracia sindical   /   Salarios   /   Desempleo

Comentarios

DEJAR COMENTARIO