Política Estado Español

37 ANYS DESPRÉS

23F: el cop que va consolidar els trets més reaccionaris de la Transició

Aquest divendres es compleix el 37 aniversari de l'intent de cop d'estat perpetrat per alguns comandaments militars el 23 de febrer de 1981. Des de llavors conegut com el 23F, la data és considerada un punt de tancament de l'anomenada "Transició Democràtica".

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 23 de febrero | 09:34

El Tinent Coronel Tejero, en la tribuna del Congrés. Foto: Manuel Pérez Barriopedro/ EFE

Els episodis centrals van ser l’assalt al Congreso de los Diputados per un nombrós grup de guàrdies civils al comandament del tinent coronel Antonio Tejero i l’ocupació militar de la ciutat de València davant la declaració d’estat de guerra per part del capità general de la III Regió Militar Jaime Milans del Bosch; tot el dia que transcorria la sessió de votació per a la investidura del candidat a la Presidència del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo, de la UCD (Unió de Centre Democràtic).

Més enllà dels fets, el 23F és una data que tots recorden com el tancament de l’anomenada "Transició Democràtica", sota un país que “havia de tancar ferides” en un “acte de reconciliació de les dues Espanyes” sota el mutu convenciment “racional” de les dues parts: el Règim i l’oposició, els quals, “evolucionant” al llarg del temps, van abandonar els seus pressupostos conflictius viscuts en dècades passades.

Així ens expliquen la història de l’anomenada “transició democràtica” que podem llegir dels historiadors del Règim com Javier Tusell, en els periòdics i mitjans de comunicació o sèries ja llegendàries com "Cuéntame cómo pasó". Una transició presentada com a “modèlica i exportable” per als règims dictatorials de Xile o Argentina en els anys vuitanta.

Una falsa història, víctima de l’amnèsia que pretén negar el conflicte, i amb això als subjectes col·lectius com a protagonistes; com als moviments socials, veïnals, feministes o per les autonomies. I sobretot al moviment obrer, el qual no havia donat treva al Règim de Franco des del seu naixement.

D’aquesta manera, presenten un nou Règim sense conflicte en el qual el Rei es tornaria demòcrata actuant amb un “franquisme reformista”, mentre l’oposició, ja “moderada”, deixaria de ser rupturista per anar tots dos cap a una “ruptura pactada”.

No obstant això, en els temps que corren veiem esquerdar-se de manera accelerada aquest Règim nascut en el ’78 de l’anomenada “transició democràtica”.

El cop i la Corona, la inconsistència de la història oficial

Les primeres eleccions després de la mort de Franco van ser en 1977, un any després que Adolfo Suárez fos nomenat President pel rei Juan Carlos I. Aquestes es van celebrar amb tota l’extrema esquerra il·legalitzada, centenars de presos polítics encara a les presons i una dura repressió contra tot moviment que se sortís de la dinàmica de moderació que ja defensaven els dirigents de l’oposició, especialment el PCE (Partit Comunista Español).

La plena vigència de la Dictadura va vetllar perquè les Corts Constituents naixessin “atadas y bien atadas”. Al desembre de 1978 es va aprovar en referèndum la nova Constitució monàrquica que després el Rei juraria en una sessió conjunta del Senat i del Congreso de los Diputados.

Així neix el Règim del ’78, donant a llum una Monarquia parlamentària en la qual el Rei era Cap d’Estat i de les forces armades. Es donava així una nova legitimitat al nomenament de Juan Carlos I com a successor de Franco amb la Llei de Successió de 1969. Una nova façana “democràtica” que no pot ocultar a un Rei nomenat “per la Gràcia de Franco”.

El Govern Suárez en els anys següents va acabar de deixar-ho tot “atado y bien atado”. Els Pactes de la Moncloa i altres acords amb les direccions sindicals de CCOO i UGT van servir per combatre la conflictivitat obrera i obrir la porta a les dures reconversions contra els sectors més combatius del moviment obrer. La Llei d’Amnistia segellava la continuïtat i impunitat de tot l’aparell estatal. Amb el “cafè per tots” i l’Estat de les Autonomies es bloquejava la resolució de la qüestió nacional basca i catalana.

No obstant això, la transició no ha estat un procés tranquil per al Règim. No el va lliurar d’un ràpid desgast i friccions entre diferents ales del vell Règim franquista que volien transigir encara menys.

Així es va arribar a la crisi de la UCD i el govern de Suárez, el 23 de Febrer de 1981, moment en el qual Calvo Sotelo assumia com a President del Govern. A les 18.22 h el Tinent Coronel Tejero amb pistola en mà assaltava el Congreso de los Diputados amb 200 homes de la Guàrdia Civil. Mentre el General Milans del Bosch ocupava València, capital de la III Regió militar, i la divisió Cuirassada Brunete es preparava per ocupar Madrid. Altres Capitanies Generals havien de fer el mateix en la resta de l’Estat. L’objectiu era, amb més suports entre l’aparell de l’Estat i amb simpaties en la mateixa Zarzuela, la formació d’un govern, militar o militar civil, presidit pel General Alfonso Armada Comyn, estretament vinculat a la Casa Real.

El paper del Rei Juan Carlos en els preparatius del cop és objecte de dubtes i molt debat, en el marc que l’hermetisme i la censura han fet impossible desenvolupar una recerca lliure i independent. La històrica imatge presentada pel Règim és la del llavors monarca desvinculant-se del cop en la matinada en el seu famós discurs en TVE.

No obstant això són molts els interrogants que en els últims anys de crisi política van esquitxar també a la corona: Què va fer en la llarga nit dels transistors? Per què va trigar més de set hores a pronunciar-se? La veritat és que a l’hora de dirigir-se a les càmeres de TVE el cop ja es mostrava un fracàs per a un objectiu potable en el marc europeu, com el Govern d’unió nacional que encarnava Armada.

Un Guàrdia Civil amb tricorni pegant tirs a les Cortes no era el millor per als plans d’integració en la CEE. A més el cop no havia aconseguit arrossegar a la resta dels Capitans Generals, ni els Directors de la Policia i la Benemérita. No tant per l’esperit “democràtic” d’aquests, sinó per la falta de claredat respecte a l’ambigua posició de la Corona i la poca claretat del projecte de Govern post-cop. Podems dir que el Rei va parlar quan la balança ja s’inclinava en contra del Tejerazo.

La mateixa actitud del Departament d’Estat d’EUA, que no va condemnar el cop al·legant que es tractava d’una qüestió interna, fa pensar que fins a l’últim moment el Rei va estar rumiant la possibilitat que el cop pogués servir per almenys tirar el tancament al procés de Transició definitivament. A més de que existia una estreta col·laboració entre l’imperialisme americà i la Corona per ajudar a aquesta a consolidar-se com a capitana de la crisi de l’imperialisme espanyol.

Finalment va optar per donar-li l’esquena i sobre una legitimitat renovada, superadora de la franquista del 69 i la constitucional del 78, aparèixer com el “salvador de la democràcia”. I així, aprofitar “l’esglai” per acabar de consolidar alguns dels aspectes més reaccionaris de la “transició democràtica”.

Un cop que va afavorir els trets més reaccionaris de la Transició

Si bé el fracàs del 23F va avortar una sortida del tipus “Armada”, els objectius polítics d’aquest “Govern fort” es van poder aplicar gràcies a l’“esglai” del Tejerazo. És per això que el cop va ser un punt d’inflexió que va afavorir els trets més reaccionaris de la Transició Democràtica espanyola.

El debat territorial ha estat un dels punts més reaccionaris. D’una banda, va sofrir una regressió que va impedir qualsevol desenvolupament d’un Estat federal, amb el pacte entre UCD i el PSOE en l’estiu de 1981.

També la "pau social" va acabar de tancar-se: setmanes després del 23F les direccions sindicals de CCOO i UGT van segellar l’acord amb el Govern i la patronal donava via lliure a la reconversió industrial i comprometia a aquesta burocràcia sindical en la tasca de portar la resistència obrera a la derrota i el desgast.

El PSOE va usar la por a un altre 23F per justificar i vendre la necessitat d’ingressar en l’OTAN, com la garantia de “reforma” i “democratització” de l’Exèrcit.

Tot l’aparell repressiu del Franquisme va sortir enfortit, i la seva impunitat es va veure incrementada amb el dolç tracte als colpistes. No és d’estranyar que el mateix Govern que va indultar al general Armada i altres responsables del cop, comptés amb torturadors de la Dictadura per començar la seva guerra bruta contra l’organització basca ETA.

I sens dubte el 23F va ser el gran motor per a la consolidació de la restauració de la Monarquia borbònica. El rol d’àrbitre del Monarca va quedar consolidat i se li va donar un nou bany de legitimitat que buscava ocultar els seus orígens franquistes. Una posició de la qual ha gaudit, i de la qual es van beneficiar ell i tota la seva família durant tres llargues dècades.

El principal heroi de la democràcia: el príncep que va succeir al dictador

El 23F és el dia en el qual el monarca apareix com el “líder de la democràcia”. En els famosos documentals de TVE, com El dia més difícil del rei, considerat com “un gran documental”, “veraç en la seva exposició”, “que descriu les enormes virtuts del Rei i de la seva família”, “mostrant el seu tarannà democràtic” qui una altra vegada ens va portar la democràcia al nostre país.

No obstant això, el ja abdicat monarca va heretar directament el poder de les mans de Franco. Després de la seva mort es van engegar els mecanismes successoris: el príncep Juan Carlos va ser proclamat capità general dels tres exèrcits el 20 de novembre i el 22 de novembre rei d’Espanya per les Corts franquistes. Tota la seva educació va estar impregnada dels valors del Franquisme i a càrrec de Torcuato Fernández Miranda, qui des de 1969 va ser Secretari General del Moviment.

Quan Franco va morir, el rei va pronunciar aquestes paraules sobre el dictador: “Una figura excepcional entra en la Història. El nom de Francisco Franco serà ja una fita de l’esdevenir espanyol i una fita al que serà impossible deixar de referir-se per entendre la clau de la nostra vida política contemporània. Amb respecte i gratitud vull recordar la figura de qui durant tants anys va assumir la pesada responsabilitat de conduir la governació de l’Estat. (…) És de pobles grans i nobles saber recordar als qui van dedicar la seva vida al servei d’un ideal”. Quan el príncep Juan Carlos assumia com a cap d’Estat, l’endemà passat de la mort de Franco, el 22 de novembre de 1975, va dir sota jurament: “Juro per Déu, i davant els Sants Evangelis, complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Regne i guardar lleialtat als principis que informen el Moviment Nacional”.

Aquest “demòcrata” sempre va tractar amb guants de seda als militars colpistes. Així ho va fer amb els que ho van intentar al novembre de 1978 en l’Operació Galàxia, entre ells el mateix Tejero, qui dos anys després estava lliure i en actiu.

De fet les recerques que han pogut fer-se sense la tutela i censura dels mitjans oficials demostren que és molt difícil que el cop es cuinés sense coneixement de la Corona; no oblidem que Armada havia estat Cap de la casa Real fins a 1977 i era encara íntim amic del Monarca. Com a minim Juan Carlos I ho va deixar córrer, conscient que el resultat, anés com anés, podria ser capitanejat per ell i dirigit a consolidar la Corona i tancar definitivament la transició en el seu sentit més reaccionari.

Actualment, la crisi del Règim polític espanyol no deixa lliure cap de les seves institucions. Ningú se salva: pràcticament tots els partits polítics del Govern i les seves autonomies, dirigents sindicals, membres propers a la Casa Real com el cas Urdangarin que va portar a un desgast tal que va acabar amb l’abdicació del rei Juan Carlos.

És per això que reneixen els debats sobre què va ser la Transició Democràtica, si es pot regenerar o no el Règim que d’ella va néixer, si és necessari una "regeneració democràtica", una ruptura democràtica o una ruptura revolucionària. Debats que expressen el gran qüestionament i desgast del Règim del ’78 i que el 23F va ajudar a consolidar els seus trets més reaccionaris.






Temas relacionados

En Català   /   Golpe 23F   /   Política Estado Español

Comentarios

DEJAR COMENTARIO