Política Estado Español

87 Aniversari II República

14 d’abril de 1931, l’inici de la revolució espanyola

Rescatar aquells anys atenent al rerefons que els van creuar, l'enfrontament entre revolució i contrarrevolució. El que toca celebrar avui és l'inici d'una de les majors revolucions del segle XX.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Sábado 14 de abril | 11:47

La República va esdevenir d’un resultat electoral o d’un intens procés de lluita de classes?

Després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, en les quals les candidatures republicanes van obtenir una àmplia victòria a les principals capitals, milers de joves i treballadors van sortir al carrer en contra del règim polític i la Corona. Les grans demandes democràtiques pendents com la reforma agrària, la separació de l’Església i l’Estat, el final de la Monarquia o els drets democràtic nacionals de bascos, catalans i gallecs, es barrejaven amb les demandes obreres contra els lloguers, per la pujada de salaris i contra els acomiadaments que començaven a estendre’s com a part de l’impacte de la crisi del 29.

Aquestes mobilitzacions massives no van caure del cel. Des de començaments d’any l’efervescència social s’estenia per tot l’Estat. El decadent règim de la Restauració, amb Alfons XIII al capdavant, feia aigües. Al febrer dimitia el successor de Primo de Rivera, el General Berenguer, i deixava pas a l’Almirall Aznar. Un canvi de cares que va ser incapaç de contenir l’onada de vagues obreres i les protestes estudiantils.

El 13 d’abril, la localitat basca d’Eibar va ser la primera a proclamar des de l’Ajuntament la República. Li seguirien la resta de consistoris, incloent el de Madrid, l’endemà, el 14 d’abril. A Barcelona serien els dirigents de l’ERC, Lluís Compayns i Francesc Macià, els qui ho farien d’una manera especial. A la plaça Sant Jaume proclamaven la República catalana com a part de la República Federal espanyola, com un intent de forçar una negociació amb el govern provisional perquè reconegués la Generalitat i habilités el procés d’elaboració d’un nou estatut d’autonomia.

Una revolució democràtica o un projecte reformista per evitar una revolució social?

Aquest nou govern va estar integrat per republicans burgesos d’esquerra i dirigents del PSOE. Triaria com a president a Manuel Azaña, d’Izquierda Republicana. No obstant això les seves primeres decisions marcava les seves intencions de promoure un canvi de règim sense una ruptura total amb l’ establisment existent i molt menys amb el sistema social. Van decidir, en primer lloc, facilitar la sortida d’Alfons XIII i la seva família del país, impossibilitant que pogués ser jutjat pels crims del seu regnat. En segon lloc, van lliurar la Presidència de la República a Niceto Alcalá Zamora, un ex-monàrquic conservador i un dels grans terratinents del país.

Una dualitat travessava la II República durant tota la seva història, tant en temps de pau com en temps de guerra. D’una banda el 14 d’abril es pot considerar com la data d’arrencada de la revolució espanyola, un procés dilatat i amb alts i baixos que no serà sufocat definitivament fins a la derrota dels obrers revolucionaris a la Barcelona de maig del 37 i a la posterior victòria de Franco gairebé dos anys després.

Per l’altre, aquest mateix dia arrenquen també els esforços dels dirigents republicans i reformistes per contenir les aspiracions democràtiques i socials d’obrers i camperols, darrere d’un programa que, en allò més fonamental, es negava a avançar sobre els interessos dels grans capitalistes i terratinents, i va ser incapaç d’escapçar a les forces de la reacció – Església, monàrquics, carlistes i militars colpistes – que al 1936 iniciarien la guerra per acabar amb la mateixa República i tot tipus d’organització obrera o camperola.

El bienni progressista i l’enfrontament amb el moviment obrer i camperol

De fet, la conflictivitat social no es va detenir amb l’arribada de la República. El procés constituent i el primer govern republicà, l’anomenat “bienni progressista”, va tenir al carrer un dels seus principals desafiaments. Van ser milers els treballadors i camperols descontents amb la lentitud de les reformes, i això es va expressar en mobilitzacions com les de maig de 1931 a Madrid que va acabar en una onada de crema d’edificis religiosos, les protestes camperoles a Andalusia al desembre d’aquest mateix any, els aixecaments camperols d’Arnedo i Castilblanco, les insureccions del Llobregat al gener de 1932 o la massacre de Casas Viejas de gener de 1933, on el govern va assassinar a 21 camperols.

Al camp, la Reforma Agrària del “bienni progressista” deixava intacta la gran propietat que comptés amb els títols de propietat en regla i garantia altes indemnitzacions en els escassos supòsits en els quals es podien portar endavant expropiacions. Això implicava que es calculaven 100 anys per poder resoldre el problema de la pagesia sense terra. Encara avui se seguiria aplicant. A la ciutat, el Ministre de Treball Largo Caballero, del PSOE, que havia ocupat aquest mateix càrrec amb Primo de Rivera, va mantenir intacta la legislació anti-sindical i es va enfrontar directament a les vagues i reivindicacions dels treballadors.

L’Església, llevat de mesures excepcionals preses contra els Jesuïtes i altres ordres, va mantenir intacte el seu patrimoni. I a l’Exèrcit, la casta d’oficials va patir algun greuge menor, però se’ls va mantenir en actiu i davant alguns intents colpistes, com la de Sanjurjo a l’agost de 1932, es va tractar als colpistes amb una condescendència que ja volguessin per ells molts vaguistes empresonats.

La bretxa entre les aspiracions de treballadors i camperols, i les il·lusions truncadas del govern republicà-socialista van anar augmentant ostensiblement. La resposta del govern d’Azaña va ser la d’aprovar una Llei de Seguretat de la República carregada de disposicions repressives contra els lluitadors que van deixar un saldo de 9.000 presos polítics al gener de 1933.

L’ascens de la dreta i la Comuna asturiana Un “assaig general” de la revolució del 36?

La feblesa de l’esquerra revolucionària, en aquell moment representada per l’Esquerra Comunista de Nin, sumat a la política sectària de l’estalinisme (embardissat en la seva etapa del “tercer període”) i la divisió de l’anarquisme entre una ala reformista (els “trentistes”) i una altra antipolítica i insurreccionalista cada vegada més deslligada dels treballadors, va fer que la crisi del govern progressista fos capitalitzada per la dreta.

Aquesta és la raó - i no el “vot de les dones” com van al·ludir molts reformistes misògins que s’havien oposat al mateix a les Corts Constituents amb l’argument que votarien el que els diguessin els capellans – per la qual cosa al novembre del 1933 guanyarien les eleccions les forces de la dreta, el Partit Radical i la recentment fundada Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA).

El govern Lerroux inaugura al 1934 l’anomenat “bienni negre”, dos anys en els quals les escasses reformes aprovades en el primer bienni -inclosa la timidíssima Llei de Reforma Agrària- van ser tirades cap enrere i la repressió contra el moviment obrer i camperol es va incrementar brutalment. Aquest ascens de la dreta va coincidir amb un esdeveniment internacional de gran rellevància, al gener de 1933 Hitler assumia la cancilleria del Reich i un mes més tard es produïa l’incendi del Reichstag que inaugurava la dictadura feixista a Alemanya.

L’amenaça de la reacció i l’experiència alemanya (on les direccions socialistes i estalinistes havien permès l’ascens del feixisme sense presentar combat) va portar al fet que algunes organitzacions obreres es decidissin a posar en peu organismes de front únic obrer. Al desembre de 1933 s’havia fundat l’Aliança Obrera a Catalunya. Lamentablement les principals organitzacions del moviment obrer o es van negar a aquesta política -com la CNT, amb l’excepció de la seva secció asturiana-, o es van sumar sense la voluntat que aquest front es desenvolupés -com el PSOE- o es van adherir tard -com el PCE que no ho faria fins a setembre de 1934-.

Més enllà de les seves direccions, molts militants anarquistes i sobretot del PSOE i les Joventuts Socialistes començaven a radicalitzar-se i a fer una experiència amb les seves direccions reformistes. Aquest gir a l’esquerra tenia lloc en altres països com França, on els trotskistes van tractar de confluir amb ella entrant a la SFIO per aconseguir construir un partit revolucionari que oferís una alternativa a la fallida política de la II i la III Internacional evidenciada especialment a Alemanya.

A l’octubre de 1934 la CEDA va entrar al govern, la qual cosa va ser el detonant per a la insurrecció per la qual treballaven aquests sectors. Els miners d’Astúries, es van apropiar del territori, van aixecar comitès i es van enfrontar militarment a la Guàrdia Civil i l’Exèrcit.

A les grans capitals la direcció socialista va defugir de dirigir la vaga general i la insurrecció. A Madrid els obrers anaven als locals del PSOE buscant indicacions sobre què fer, però els seus dirigents estaven literalment desapareguts. La direcció de la CNT no va brindar suport a l’aixecament, excepte a Astúries.

A Catalunya, l’Aliança Obrera va cridar a la vaga general, que va ser un èxit malgrat l’oposició de la direcció anarcosindicalista, però les organitzacions que la dirigien -la IC de Nin i el Bloc Obrer i Camperol de Maurín- es van supeditar explícitament a la direcció del President de la Generalitat, Lluís Companys. Aquest es rendiria a les tropes enviades pel govern central sense oferir amb prou feines resistència. L’autonomia catalana va quedar suspesa i el govern de la Generalitat empresonat.

En aquest marc, la Comuna asturiana va quedar sola i aïllada i l’Exèrcit, comandat pel general Franco, la va aixafar amb un saldo de centenars de morts i detinguts. Encara així, la seva derrota no va significar la mort de la revolució espanyola, sinó que aquesta experiència heroica seria represa pels treballadors i camperols de la resta de l’Estat dos anys més tard en aquelles zones on es va derrotar el cop militar.

El Front Popular i l’ascens obrer i camperol de la primavera del 36

El rumb cada vegada més autoritari del govern de Lerroux no va poder evitar que entrés en una crisi interna cada vegada major durant l’any 1935. Els casos de corrupció anaven deslegitimant-ho cada vegada més, alhora que s’omplien les presons d’obrers i camperols (més de 30.000) i centenars de locals i diaris de sindicats i partits obrers eren clausurats. A l’octubre totes les organitzacions obreres van iniciar una forta campanya per l’amnistia que va acabar de perforar-li el sòl i van ser convocades eleccions anticipades al febrer de 1936.

Les organitzacions reformistes, el PSOE i el PCE sumit en el viratge de la III Internacional a favor de les polítiques de col·laboració de classes amb les burgesies “democràtiques”, van arribar a un acord electoral amb els partits republicans burgesos (IR , UR, ERC). Es va constituir així el Front Popular, sobre la base d’un programa reformista inspirat en el del primer bienni. És a dir, en el qual s’acceptava la irresolució de grans demandes democràtiques com la qüestió agrària i el respecte sacrosant a la gran propietat capitalista. La UGT també ho va integrar i la CNT es va mantenir formalment independent però sense realitzar la seva tradicional campanya d’abstenció. El jove POUM -format a l’octubre del 35 fruit de la fusió de la IC i el BOC- va acabar sumant-se, la qual cosa va portar a una ruptura política definitiva entre els vells dirigents de la IC i l’Oposició d’Esquerra dirigida per León Trotsky.

La victòria del Front Popular va portar un nou govern de coalició amb Manuel Azaña com a President. La Generalitat es va restablir i el govern va quedar indultat. No obstant això la dinàmica del primer bienni s’anava a repetir de manera accelerada i intensificada. Les promeses i il·lusionis reformistes eren incapaces de frenar la iniciativa de treballadors i camperols per resoldre efectivament totes les seves demandes postergades.

L’endemà de les eleccions es van produir grans manifestacions a les presons per exigir la immediata llibertat dels presos polítics, arribant fins i tot a assaltar les presons i alliberar als presos abans que arribés el decret governatiu, com va passar a València. Un dia més tard, es va iniciar una onada de vagues exigint augments de salari, la reincorporació dels acomiadats durant el “bienni negre” i altres reivindicacions. No trobarem una sola ciutat que en els mesos següents no visqués almenys una gran vaga general o d’algun sector clau de la classe obrera.

Al març, l’agitació va prendre cos en el camp andalús i extremeny. Els camperols van prendre a les seves mans i pels seus propis mètodes la resolució del problema agrari. Més de 200.000 van participar en ocupacions massives de les terres dels terratinents que la Llei de Reforma Agrària es negava a tocar.

El govern d’Azaña, i a partir de maig el de Casares Quiroga (el primer substituirà a Alcalá Zamora en la Presidència de la República), es van mostrar incapaços de contenir la mobilització social. Al mateix temps la dreta, l’alt comandament de l’Exèrcit i els grans industrials i financers van començar a preparar el cop amb total impunitat.

En els últims mesos de la II República sense guerra, les tendències a la revolució i la contrarrevolució prenien dia a dia més cos. El reformisme apareixia com una tercera posició impotent. Impotent per a les classes dirigents que la menyspreaven per inútil. També per als treballadors que estaven fent una amarga experiència amb ell en deixar insatisfetes les seves principals demandes, i d’altra banda actuar com un obstacle mateix per enfrontar el cop que s’aveïnava.

Finalment entre el 17 i el 19 de juliol es produïa la revolta militar. El govern del Front Popular va tornar a fer gala d’aquesta impotència, cridant a la calma i tractant de negociar amb els colpistes. Malgrat això, novament els obrers i camperols van estar a l’altura. Van prendre la iniciativa i van sortir a enfrontar als militars revoltats. Allí on van arribar a temps, la cadena de comandament de l’Exèrcit es va trencar i el cop va fracassar.

S’iniciava així la guerra civil, en la rereguarda republicana els treballadors començaven a engegar un programa de revolució social i a construir organismes d’auto-organització per dirigir la vida social, econòmica i militar. Les tasques democràtiques i socials postergades pels governs republicans socialistes es començaven a resoldre immediatament, però aquesta vegada tampoc l’hi anaven a permetre. Encara que aquest tema segurament donarà per a un altre article. http://www.izquierdadiario.es/La-victoria-era-posible-reflexiones-a-81-anos-del-inicio-de-la-Guerra-Civil-espanola?id_rubrique=2653






Temas relacionados

En Català   /   Política Estado Español   /   Frente popular   /   Franquismo   /   Revoluciones   /   Comuna de Asturias

Comentarios

DEJAR COMENTARIO